Pogacar, a París, en groc, blanc i llunes

La cobertura era tan dolenta al cim de la Planche des Belles Filles que Tadej Pogacar no va poder parlar amb els seus pares i només va xerrar dos minuts, entretallat, amb la seva nòvia. Era el mateix xaval que fins fa poc demanava als periodistes que coneixia que li enviessin els enllaços als seus pares dels textos que escrivien sobre ell. I aquest diumenge arribarà als Camps Elisis no només amb el jersei groc de líder, sinó com a millor escalador i com a millor jove de la carrera: també a llunes i amb el blanc dels menors de 25 anys (segon Enric Mas).

Aquest «prodigi de la naturalesa», com el defineix el seu descobridor i director esportiu, Joxean Fernández, a qui tots anomenen ‘Matxin’,  és potser el ciclista que millor es recupera dels esforços, «gràcies a la genètica i per això només puc donar les gràcies als meus pares», va fer broma Pogacar, vestit amb el jersei groc i encara sense creure’s que pujarà a dalt de tot del calaix dels Camps Elisis. Sense creure-s’ho «sense voler canviar la meva manera de ser perquè jo només soc un noi d’Eslovènia», així amb senzillesa i atordit per acudir a la primera conferència de premsa presencial que es va realitzar en el Tour dels vídeos, les mascaretes i la distància social per culpa del coronavirus.

Creia que acabaria segon 

«No m’ho puc creure perquè jo ja era feliç sabent que seria segon a París. No m’ho crec. Arribava aquí per primera vegada i guanyo la carrera. És un dels millors dia de la meva vida», repetia Pogacar, amb el seu jersei groc, amb la seva màscara groga, tot i que veient el món de color blau i meravellós per una victòria que avui confirmarà a París. «Dimecres va semblar que s’acabava tot en el Col de la Loze, on vaig ser tercer. Hi va haver aquell dia dos corredors per davant meu. Semblava que allà s’acabava el Tour i que només es tractava de sobreviure fins a París. I ara arriba això. La veritat no sé què és el que ha passat a Roglic. Només sé que m’ha abraçat a l’acabar. És el meu amic. Però els dos corríem aquí per a guanyar».

Amb 21 anys fa res que es va aficionar a aquest esport. «Jo recordo que el primer Tour que vaig veure va ser el del 2009. Jo volia ser com Contador i també com Andy Schleck». En aquella època, quan el ciclista madrileny va guanyar el seu segon Tour davant el seu rival luxemburguès, Pogacar només era un nen de 10 anys. «La veritat és que ja vaig estipular tota la preparació de l’any per al Tour. El confinament va ser dur, però es va tractar de no perdre la calma i realitzar una sèrie de sessions per no perdre la forma en aquell temps», va explicar el jersei groc.

La tristesa de Roglic

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

A l’altre costat de l’escena hi va haver Primoz Roglic, que va admetre, no li quedava més remei, la seva derrota davant el seu jove compatriota. «No ha sigut un bon dia i només puc donar l’enhorabona a Pogacar. Sé que ho he donat tot, per la qual cosa només puc dir que estic orgullós d’arribar segon a París i poder pujar al podo .Així és la vida», va afirmar el líder del Jumbo amb aire d'estar abatut.

Va ser el dia de Pogacar, el ciclista que el 2019 va córrer a Portugal la seva primera carrera professional. Va acudir el mes de febrer a la Volta a l’Algarve i va guanyar tothom per demostrar que acabava de néixer una estrella. L’any passat va debutar a la Vuelta i va arribar a Madrid com el tercer de la general.