24 d’oct 2020

Anar al contingut

Patrocina:

la volta francesa

Bernal s'acomiada de la victòria a París a l'enfonsar-se al Grand Colombier

L'últim vencedor del Tour perd ni més ni menys que 7.20 minuts en una etapa que torna a guanyar Pogacar amb Roglic de líder

Sergi López-Egea

Bernal s'acomiada de la victòria a París a l'enfonsar-se al Grand Colombier

SEBASTIEN NOGIER

Els periodistes colombians no han pogut anar aquest any al Tour. No els han deixat sortir del seu país, on la pandèmia els continua fuetejant. No se senten els seus crits a la meta. Ells, que estaven ja acostumats a guanyar, i no només etapes de muntanya, sinó el Tour, ¡senyors, el Tour, paraules majors! Ja no eren els narradors de les gestes dels ‘escarabats’, aquells mítics corredors sud-americans que pujaven les muntanyes com cabres i les baixaven com cargols. No senyor. Van guanyar el Tour 2019 amb Egan Bernal. Per això, aquest diumenge, si hi haguessin hagut periodistes colombians apostats al cim del Grand Colombier, els haurien sentit plorar, llàgrimes carregades de tristesa per l’enfonsament d’Egan Bernal.

Era, fins aquest diumenge, la més gran i gairebé es podria dir l’única amenaça per al duo d’Eslovènia, per a un Primoz Roglic que té ben amarrat un jersei groc que ja és de la seva talla i que no pensa cedir-lo fins a París, i per a Tadej Pogacar, que corre com l’heroi no només del present sinó del futur, un jove de només 21 anys que ja han aconseguit dues victòries, l’última al Grand Colombier, i que va segon de la general trepitjant-li els talons al seu ‘germà gran’.

A 7.20 minuts de Pogacar
 

Res menys que 7.20 minuts va perdre Bernal, no només tocat, sinó enfonsat, al gran cim de les muntanyes del Jura, i davant tres etapes clau als Alps, a partir de dimarts, ja que aquest dilluns descansaran tots, proves PCR a banda, a Grenoble.

Terrible, sense més ni més. El Tour, que és un llibre obert d’història i cultura ciclista, un text extraordinari de pàgines que només es tornen grogues en honor al ‘mallot’ del primer classificat, recorda poquíssimes vegades en què el campió de l’any anterior, el que llueix amb honor el dorsal número u, s’enfonsi de forma irremeiable quan havia acudit a França i havia anunciat que hi tornava per guanyar, per continuar fent gran la llegenda de Colòmbia.

El llibre d’història

Si s’obre aquest llibre, només s’hi veuen tres casos en els últims 30 anys. El 1991, el gran dia de Miguel Induráin al Tourmalet camí de Val-Louron, Greg Lemond va sucumbir i va dir adeu a un quart Tour. El 1996 encara s’envermelleixen els ulls, com els passa als colombians, al recordar com s’esfumava el somni d’un sisè Tour d’Induráin. I el 2012 Cadel Evans va explotar davant l’Sky, quan era més poderós que ara, després de la seva victòria de l’any anterior, perquè el 2015 Vincenzo Nibali va arribar al Tour massa esgotat després d’adjudicar-se el Giro. No hi ha més casos. No havia tornat a passar, fins aquest diumenge, quan a 13 quilòmetres del cim del Grand Colombier, Bernal es va escapar del grup de favorits. I no

hi va haver res a fer, no va ser aixecar el peu, respirar i tornar a enllaçar. No va ser col·locar els gregaris, sobretot Michal Kwiatkowski, perquè imposessin un ritme que fes salvar el continent i el contingut d’un Tour en flames. Va ser una crisi en tota regla, tan sorprenent com inesperada, ja que si bé ja havia donat mostres de mínimes flaqueses al Massís Central, estava gairebé anunciada la reacció de Bernal als Alps. A Colòmbia ja estaven disposats a cridar les seves gestes alpines perquè imaginàriament sentís aquesta cort de periodistes que s’han quedat a casa per la maleïda Covid-19 i les restriccions de viatges amb Sud-amèrica. Un cop enorme.

Landa i Mas, amb els favorits
 

Perquè, a més, la seva altra gran referència, Nairo Quintana, que semblava ressuscitat després de deixar el Movistar, també es va ensorrar, però no de manera tan espectacular. Va perdre 3.50 minuts al Grand Colombier, on almenys el consol colombià va estar a veure com Rigo Urán i Superman López seguien amb els millors, on també hi van ser Mikel Landa i Enric Mas... i gairebé Alejandro Valverde.

Però ningú, ni Pogacar, s’explicaven què va poder passar-li a Bernal. El ritme asfixiant del Jumbo, potser. I el Tour, que no coneix la paraula misericòrdia.

Totes les classificacions a la pàgina oficial del Tour.