31 d’oct 2020

Anar al contingut

Patrocina:

la ronda francesa

Alaphilippe triomfa i França disfruta

La gran estrella local s'imposa en la segona etapa del Tour i es vesteix amb el jersei groc

Sergi López-Egea

Alaphilippe triomfa i França disfruta

- Pool Tour De France via BELGA

No hi ha crits d’eufòria a la meta perquè aquest ha de ser un Tour diferent, apagat pel públic francès. Tampoc és que hi hagi silenci perquè el terrabastall de la megafonia ho impedeix. Que sembli que som al juliol i amb el públic aclamant. Llàstima dels altaveus, perquè, altrament, sense gairebé espectadors, s’hauria escoltat el xiscle, entre ràbia i felicitat, de Julian Alaphilippe. Ell guanya, ell es vesteix de groc i França disfruta. Alaphilippe ha tornat si és que mai, confinament i coronavirus pel mig, se n’havia anat.

Aquest dilluns, camí de Sisteron, a través de la ruta que va fer servir Napoleó quan va abandonar l’illa d’Elba, tornarà a portar la peça que més li agrada, el groc del Tour. La durà per 15a vegada en la seva vida, feliç, rabiós, incansable, inconformista, exigent, valent, ciclista dels d’abans, dels que s’avorreix en la clandestinitat del pilot i que ataca quan toca. Tot capgirat. Alaphilippe se’n va, acompanyat d’un ciclista jove, de 22 anys, de Berna, com Fabian Cancellara, que es diu Marc Hirschi i que farà parlar. I d’Adam Yates, perillós com la pólvora, dels que s’escapen per guanyar. Tret que Alapahilippe es creui al seu camí.

Guanya, crida i mira al cel
 

Guanya, crida i mira al cel. Mira cap al seu pare, mort al juny. Se’l recorda l’any passat a la sortida de Maçon, acompanyat del germà de Julian i en cadira de rodes. Estava malalt però va voler abraçar, quan estava permès, i fer un petó, quan els corredors no vivien en una bombolla, al seu fill. I quan no només ell, sinó França començava a somiar a tornar a veure un dels seus dalt de tot del podi dels Camps Elisis, una cosa que no passa des de la victòria de Bernard Hinault al 1985.

El confinament el va agafar a la Massana. Alaphilippe és un més entre la cinquantena de ciclistes professionals que viuen a Andorra. Un més dels que va sortir a rodar, ja al maig, en dies alterns, pujant i baixant, una vegada i una altra el coll d’Ordino, l’única muntanya –quan va començar a aixecar-se la quarantena– on el Govern andorrà permetia entrenar els professionals.

Canvi de vida
 

Aquest any la vida d’Alaphilippe va canviar molt. De fet, no només va obrir informatius esportius al seu país, sinó que va revolucionar la premsa del cor al fer-se pública la seva relació amb Marion Rousse. Al sud del Pirineu el nom de Marion potser només sona als més il·lustrats en el noble art del ciclisme. Però a França, ella, ciclista, model i presentadora de televisió, és tota una celebritat i una de les persones que retransmet el Tour. Amb la seva veu ajuda a interpretar el que passa a la carrera –va ser campiona de França el 2012–, fa entrevistes (tot i que no en va fer a Alaphilippe) i durant 14 anys va ser parella d’un altre ciclista, Tony Gallopin, amb triomfs a la ronda francesa, tot i que absent aquesta edició.

La segona etapa del Tour buscava acomiadar Niça entre l’avorriment. No passava res i ningú semblava atacar mentre només s’anava acumulant retard, com si cap ciclista volgués tornar a trepitjar el passeig dels Anglesos. I va ser llavors, a falta de 13 quilòmetres, quan va sorgir Alaphilippe, quan, en època normal, s’hagués produït un terrabastall a la meta. No es va escapar sol, com tampoc ho havia aconseguit fa unes setmanes a l’única Milà-San Remo que s’ha corregut a l’agost. Allà el va superar Wout van Aert. Al Tour no podia fallar. A Itàlia era un convidat. Aquí, un dels patrons de la carrera. «Estava sent un any molt dur, per mi i per tothom, en què no guanyava i he patit la mort del meu pare. Per això he volgut dedicar-li la victòria». I fins a plorar i emocionar-se.

El record dels Alps
 

Segur que el pare se sentirà orgullós del fill, que fa un any va portar el jersei groc gairebé fins a les portes de París, fins que Egan Bernal va atacar amb tanta força als Alps que el cel va semblar caure sobre el cap de tothom. Va arribar a falta de dues etapes, tan a prop i tan lluny, camí de Tignes, amb els rius desbordant-se i inundant-ho tot. Bernal va haver de parar, però ja era tard per a Alaphilippe, que havia perdut el jersei groc, un dia d’horrible record per al públic francès. Si Julian fallava es confiava en l’atac de Thibaut Pinot, però es va lesionar, ni podia pedalar, i va plegar. Tots els somnis es van esvair en pocs quilòmetres. Tan a prop, però tan lluny de París.

«Aquest és el meu objectiu. Defensar el jersei groc i buscar la victòria al Tour», va anunciar Alaphilippe després de la victòria. Coratge i fe no li falten. La missió és difícil. Però per ell no hi ha res impossible. I menys el Tour. Han passat dos dies, entre caigudes i muntanyes, amb dos abandonaments (Philippe Gilbert i Rafa Valls) i un fora de control (John Degenkolb). I per si fos poc ja amb corredors, com el velocista Caleb Ewan, a gairebé mitja hora del mallot groc d’Alaphilippe.

Totes les classificacions a la pàgina oficial del Tour.