Mor Armand de las Cuevas, el ciclista que es va rebel·lar contra Induráin

El comunicat de l’Associació de Ciclistes Professionals Francesos ha sigut molt escarit i només ha informat de la mort d’Armand de las Cuevas, als 50 anys, sense especificar la causa de la mort. De las Cuevas, almenys mediàticament, feia anys que estava desvinculat d’un esport en el qual, de fet, no va tenir gaire sort, malgrat tenir dots per ser un gran campió... un enorme campió. El caràcter el va trair moltes vegades, fins al punt d’haver de sortir del Banesto, a finals de la temporada 1993, quan, de fet, podria haver sigut un dels grans suports de Miguel Induráin en la seva època de glòria.

De las Cuevas va ser un magnífic, gairebé es podria dir un sensacional, contrarellotgista. Era també un corredor que superava la muntanya estant en forma. Però no valia per a l’ofici de gregari. No li agradava treballar per a un líder quan, segurament i en el seu fur intern, es considerava un cap de files. Al Castorama, després d’abandonar el Banesto, va disposar de més oportunitats, després de créixer com a corredor al Reynolds, i després Banesto, equip que el va fitxar a finals dels 80. Prometia moltíssim, però per créixer havia de fer-ho a l’ombra d’un Induráin inqüestionable en aquells temps i sense oblidar tampoc Pedro Delgado, l’altre gran reclam de pes del conjunt bancari.

La històrica contrarellotge de Luxemburg

Li ho va dir José Miguel Echávarri, director del Banesto, la vigília d’una de les contrarellotges més històriques guanyades per Induráin, la mítica victòria de Luxemburg, en el Tour de 1982. "Reserva’t, que has de treballar per al Miguel". I Armand va volar, literalment va ser com un coet, sobre els plans que envoltaven la capital luxemburguesa al llarg de 65 quilòmetres. Va marcar els millors temps parcials i hauria guanyat l’etapa si no hagués existit Miguel Induráin, el dia en què la premsa francesa el va batejar com 'L’extraterrestre'.

Armand, d’ascendència espanyola, el ciclista que abans que corredor va voler ser boxejador, va acabar en segona posició i va marcar l’exagerada diferència de tres minuts (el següent classificat va ser Gianni Bugno, a 3.41 minuts del corredor navarrès). De las Cuevas estava cridat a ajudar Induráin  en aquell Tour, un dels seus referents en un equip en el qual també hi havia l’incansable Marino Alonso, l’incombustible Jeff Bernard, el mite Delgado, els sacrificats Aitor Garmendia, Julián Gorospe i Joserra Uriarte, i el també francès Fabrice Philipot, que havia conquerit el jersei blanc com a millor jove de la ronda francesa de 1989. De las Cuevas era el ciclista perfecte, capaç d’estar al costat d’Induráin fins als quilòmetres decisius. I per això s’havia de reservar a Luxemburg. Amb el pas dels anys va poder presumir d’acabar aquell dia rere els passos de Miguel.

A Alpe d’Huez, fora de control

Esgotat per l’esforç del Tour, potser per les energies de la famosa contrarellotge de Luxemburg, De las Cuevas va entrar fora de control en l’etapa d’Alpe d’Huez i, per tant, va ser desqualificat en aquella edició de la 'gran boucle'.

El 1993 va ser inclòs al ‘nou’ del Banesto per al Giro. Induráin aspirava a una segona victòria consecutiva a Milà i un letó que sempre va semblar més gran del que realment era, Piotr Ugrumov, va partir des de la primera etapa amb el lícit objectiu de provar d’amargar el triomf al corredor navarrès.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

I a Oropa gairebé ho aconsegueix, un dia d’enorme sofriment per a Induráin, amb De las Cuevas apostant per la llibertat, però sense poder ajudar l’equip, com li hauria agradat al navarrès. El que va passar en aquella etapa sempre quedarà en el secret del vestidor de l’equip, però el 1994, la temporada següent, De las Cuevas va marxar de l’equip.

Va poder ser un gran ciclista, amb moltes qualitats per omplir el sarró del seu palmarès amb més fruits que el Dauphiné Libéré que va guanyar el 1998 (havia tornat al Banesto després de la retirada d’Induráin) o la novena posició aconseguida en el Giro de 1994, amb un triomf d’etapa, l’any en què va complir el somni de ser el cap de files que amb Induráin mai havia pogut ser.