Carta oberta de Fran Ventoso

El ciclista del Movistar exposa la seva opinó sobre els frens de disc arran del greu accident que va patir a la París-Roubaix

 

  / FRAN VENTOSO

4
Es llegeix en minuts

Fran Ventoso, ciclista professional de Movistar, exposa en aquesta missiva la seva opinó sobre els frens de disc arran del greu accident que va patir a la París-Roubaix. Aquesta és la seva carta, en què reflexiona sobre la tecnologia i la seguretat en el ciclisme. El mateix corredor ha penjat a les xarxes socials les esgarrifoses imatges de com li va quedar la cama.

"Fa tretze anys que em dedico al ciclisme professional i tretze més que vaig estar en categories inferiors. Sí, vint-i-sis anys sobre la bici, cada dia entrenant i disfrutant del que més m'agrada, de la meva passió. Des dels sis anys he competit, ho segueixo fent i disfruto molt. Content d'haver fet de la meva vocació la meva professió.

Com qualsevol esport, el ciclisme ha anat evolucionant en molts aspectes tècnics… i en altres, no tant.

En tots aquests anys, he vist millores en el material: primer, l'acer; després, l'alumini; i més tard, el carboni. Aquest últim va arribar per quedar-se, gràcies a les seves característiques tècniques de rigidesa i lleugeresa. També he vist com s'ha passat dels rastrals als pedals automàtics, molt més còmodes, efectius i segurs. De les gorres de cop hem passat a cascos cada vegada més lleugers, amb dissenys espectaculars i, a més, amb totes les garanties de seguretat.

També he vist un avenç molt important en els desenvolupaments. La meva primera bici tenia un plat i tres pinyons; ara ja anem per dos plats, fins i tot tres, i 11 pinyons… i segur que no s'acaba aquí. Tot això, amb un sistema d'assaig i error, gens fàcil. Me'n recordo dels primers trencaments de cadena quan es va passar als deu pinyons: com unes baules que s'obrien, per materials que no eren del tot fiables (encara passa). També podem parlar de la revolució que ha suposat el canvi electrònic. Al principi a tots ens va sorprendre i el jutjàvem (no és necessari, pot fallar, les bateries, la meva bici endollada a la xarxa...). Ara, no ens imaginem la bici sense això.

Fa un parell d'anys es van començar a veure les primeres bicis amb frens de disc en ciclocròs, i es rumorejava que hi havia la possibilitat que es comencessin a provar en competicions de ciclisme en carretera.

Vull dir, abans que res, que sóc el primer a recomanar els frens de disc, ja sigui per a ciclocròs o per a un cicloesportista que surt amb els seus amics a disfrutar del nostre esport.

Però en competició professional… ¿de veritat algú es pensava que no passaria això? ¿De veritat ningú va pensar que són perillosos? ¿Que tallen, que són autèntiques ganivetes gegants?

En la passada París-Roubaix, només dos equips els van utilitzar. Dos equips amb vuit ciclistes respectivament. En total, 16 ciclistes que transportaven 32 discos en el gran grup. Doncs bé: en un tram de pavé, en el km 130 concretament, es produeix una aglomeració i la corresponent frenada que em fa impactar per darrere contra el corredor que tinc davant, que intentava evitar la caiguda. No arribo a caure -només la meva cama toca la part del darrere de la bici- i continuo. Al cap de poc de reprendre la marxa, em miro la cama: no em fa mal, no hi ha gaire sang, però observo que part del periosti està al descobert. Veig la funda que recobreix la meva tíbia. M'aparto a la dreta, em tiro a la gespa, em poso les mans a la cara, em començo a marejar... Espero el meu cotxe d'equip i l'ambulància, mentre em passen moltes coses pel cap.

¿Mala sort? ¿M'ha tocat a mi? No ho creo: al cap de pocs quilòmetres es confirma el que penso.

Quinze quilòmetres més endavant entra a l'ambulància Nikolas Maes, de l'equip Etixx. Té un tall profund en un dels genolls, produït per un disc, un d'aquests 32. La pregunta és immediata: ¿què passarà quan hi hagi 396 discos en una carrera on els 198 ciclistes lluitem per la posició i les caigudes són inevitables?

Els discos MAI haurien d'haver arribat al ciclisme professional, almenys com els coneixem fins a aquest moment. Almenys fins que comptin amb sistemes de protecció i seguretat que no els converteixin en autèntics ganivets instal·lats a les bicis.

No obstant, hi ha problemes per canviar les rodes després d'una punxada; problemes per als cotxes neutres en cas que sigui un moment en què el teu cotxe d'equip no et pot assistir… i el més important: són ganivetes que a certes velocitats es converteixen en autèntics matxets. Hi ha carreres en què arribem a velocitats màximes de 80, 90 i fins i tot 100 quilòmetres per hora.

Jo he tingut sort: només és la cama, només múscul i pell. ¿Us imagineu un disc en una jugular, en una femoral? No: millor que no us ho imagineu.

Notícies relacionades

I tot això passa perquè l'Associació de Corredors Internacional (CPA), associacions de corredors nacionals, federacions nacionals i internacionals, equips i, sobretot, NOSALTRES, ELS CICLISTES PROFESSIONALS, no hem fet res. Però ara toca actuar i posar sentit comú al que és una evidència. Sempre pensem que mentre no ens passi a nosaltres no és un problema. Esperem que passin coses per prendre mesures. Abans o després ens pot tocar a qualsevol: són probabilitats, tots tenim les mateixes. Els professionals hem de veure més lluny del nostre propi melic, i utilitzo aquesta expressió perquè quedi clar. Altres ens diuen el que hem de fer, però no podem oblidar que NOSALTRES HEM I TENIM LA DECISIÓ D'ESCOLLIR.

Els discos tallen. Ha sigut la meva cama, però pot ser la de qualsevol.