«¿Atípic jo? ¿Perquè no em poso una sotana?»

Hi ha una anècdota que explica amb freqüència el pare Manel, normalment quan el seu interlocutor li demana una reflexió sobre el tema de la bondat. Llavors recorda un dia, a la presó de Brians, quan es va treure de la butxaca un paquet de tabac per donar-l'hi a un pres. «Vostè sí que és bo, pare», li va dir l'home, agraït. Manel Pousa explica que es va prendre la molèstia d'explicar-li al jove l'origen d'aquells cigarrets, i li va dir que els hi havia donat una senyora gran, veïna de Verdum, a qui repetidament havien atracat mentre caminava pel carrer; una senyora que sempre que es trobava el pare es posava la mà a la bossa, treia un bitllet i l'hi entregava mentre deia: «Deu eurets per als nois, pare…».

S'ha de tenir la lucidesa d'aquesta dona o la del mateix pare Manel Pousa, el cèlebre pare Manel, per entendre que el pres gairebé sempre també és víctima; i per actuar en conseqüència. Un, diu el pare Manel, és el seu medi, les seves circumstàncies. «Si a mi els meus pares no m'haguessin estimat com em van estimar, jo no seria d'aquesta manera», diu. «Però altres no han tingut aquesta sort. Per això jo no faig judicis de valor. Prefereixo preguntar-me per què una persona delinqueix, per exemple, o per què consumeix drogues». Qui sap si ja tenia aquesta lucidesa quan va començar a visitar presons als anys 70, o si la va anar conquistant i polint amb els anys. «La presó ha sigut el complement de la meva universitat», diu. I la seva universitat, afegeix, ha sigut el carrer.

El pare Manel va néixer a Granada l'any 1945 -té 72 anys-, però el seu destí va estar lligat des del principi a la ciutat de Barcelona, on va arribar quan era un nen. Es va ordenar sacerdot als anys 70 després d'avortar el projecte inicial de fer-se arquitecte, i un dia va aterrar a Nou Barris i allà va trobar marginalitat, droga, delinqüència, pobresa. Un altre pare qui sap què hauria fet, però l'atípic pare Manel es va arromangar i va començar a treballar pels pobres, els drogoaddictes, els delinqüents, els presos. Una vegada va explicar que la seva feina a les presons la va començar perquè era el que tocava, perquè algú que volia ajudar al barri no tenia opció, tota vegada que hi havia una porció important de població amb fills, pares, marits i germans rere les reixes. Treballar a Nou Barris era en part treballar a les presons. A Roquetes i Verdum: els barris on va centrar la seva tasca.

Notícies relacionades

Clara Segura: "Sense cultura la societat estaria òrfena"

Mireia Belmonte: el primer or olímpic per a la natació femenina

«¿Atípic jo? ¿Perquè no m'he posat una sotana mai a la vida?». El pare que treballa pels marginals s'ha guanyat fama de marginal, o almenys d'independent: d'anar per lliure. Però aquesta fama no li agrada. «Jo visc la fe fent el que faig», afirma. «¿Estrany? Bé, Flavià ja deia al col·legi que jo era estrany», diu del seu amic, l'actor Carles Flavià, desaparegut l'any passat. L'Església és una institució conservadora i les idees de Manel Pousa no sempre han sigut consonants; la divergència va arribar al seu clímax fa sis anys, quan l'Arquebisbat de Barcelona va amenaçar d'excomunicar-lo per haver ajudat dues noies a avortar. Al pare no li agrada parlar d'això. Diu que sempre ha «estat en comunió» amb el clero català.

El pare Manel va crear una fundació amb el seu nom que des del 2004 canalitza la seva tasca i la recerca de recursos per portar-la a terme. Algú estaria temptat de dir que la seva obra és la fundació, però és dubtós: la seva obra és gent, és carrer.