¿Què es menja al Goxo, el restaurant de David Muñoz a Barcelona?

El Goxo restaurant, dic, a l’Hotel NH Collection Constanza. El Goxo que David Muñoz, ‘Dabiz’, va inventar amb Cristina Pedroche i que en un any, i de moment només a Barcelona, té cadires vermelles i taules negres, perquè el vermell i el negre són colors XO.

«Alta cuina vestida de ‘fast food’», em va dir a finals de setembre, i alguns van copiar la frase publicada. «Alta cuina creativa casolana», va seguir dilluns. «A dins s’hi treballa com a l’alta cuina. A fora, al menjador, és un ‘fast food’». ‘Fast food’ amb cadires còmodes, entapissades i vermelles, i una pantalla que anuncia la comanda per recollir en una safata.

I cues: gent esperant des de les ¡11.30! a l’espera d’agafar lloc a les 13.15. Perquè no hi ha reserves. «Estem fent uns 60 coberts diaris: i allà parem», va explicar Pablo Anguré, responsable de cuina, conjuntament amb Kilian Martínez, cap de sala.

I música a volum d’‘after’: aquest va ser l’enuig de cronista de mitjana edat i un ítem irrenunciable per a Dabiz. D’acord, ho superaré per fer-me l’enrotllat.

Primer enamorament sobtat: els udon a la carbonara Singapur, amb un ou, gambots, mantega fumada, béicon i un suquet de crustacis i chipotles. En una ampolleta de plàstic, el suquet, que calia abocar sobre els fideus, trencar l’ou i mesclar-ho tot. «No m’agrada que es remeni gaire», va advertir Dabiz. Vinga, suaument, passem l’examen.

Al posar-me a la boca els udon impregnats amb el suquet singapurès, em va passar el mateix que al tastar la lasanya Mumbai com a ‘delivery’ fa un temps: una cosa coneguda que acabava de conèixer.

A això es referia David al parlar de «casolà»: una lasanya, un suquet, un ‘cocido’ viatger Hong Kong-Madrid. Ell ja pensava ja en una escudella, ¿Tòquio-Barcelona? Vaig proposar uns canelons, versàtils.

El segon amor: els gaspatxos, el de maduixots amb tomàquets madurs i el de guaiaba amb menta, els dos, de vermell sang corporatiu.

El tercer idil·li: el pollastre fregit «hipercruixent» –les cometes no són meves, sinó d’ells, però les vaig secundar–, amb diversos arrebossats i l’interior tendre i salses per marranejar. I les patates fregides amb allioli ‘vindaloo’.

Perquè al Goxo, el comensal s’emporcava. Finolis, no molesteu.

Amb els escuradents i els coberts, una tovalloleta humida perquè els dits poguessin ser participatius. Era recomanable ficar els dits a la trilogia de Pollos Muñoz –d’aquesta batalladora manera s’anomena l’apartat pollastrer–, que, a més dels esmentats «hipercruixents», picotejaven unes alitas mantegoses i un coquelet desossat i amb instruccions: obrir un bao, omplir-lo amb carn, dos ‘mojos’ i patates palla. ¿Marrà? Sí, però més satisfactori que un número premiat de la Bonoloto.

Similar necessitat dactilar al servei de costella, amb excés de fum en el primer contacte, tot i que atenuat al prémer-la en un taco amb pico de gallo de pinya i amanida.

Eren racions abundants, pensades per a dues persones o per a partidaris de l’excés. Menjava sol. 

Per a Dabiz, el Goxo va ser terapèutic: «Va salvar el món XO i em va salvar a mi. Em va permetre cuinar altres coses i divertir-me. I em vaig adonar que em venia de gust tornar al Diverxo». 

Còctels –Madrizzzzz, amb ginebra i violetes; ¿què hauria de portar un hipotètic BCNnnnn?– i, de postres, donas (el predònut) de crema de xocolata i avellana.

Cap a les 15.00 hi van entrar uns clients. ¿La millor hora? Possiblement. Almenys, la possibilitat d’emportar-se un ‘take away’ si no els donaven seient.

Notícies relacionades

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

Enamoraments: així vaig començar.

David estimava Barcelona i la resposta era recíproca.