La tapa com a engany, per Pau Arenós

Les petites racions formen part de la gastronomia japonesa tradicional, sense oblidar els ‘mezze’ de l’Orient Mitjà ni els ‘cicchetti’ de Venècia.

Experts en tapes majestuoses i en tapes sarnoses, amb amanides pansides i amansides patates braves, s’imposa un model que, massa vegades, és trampós.

Al restaurant diuen:

–Hem pensat la carta per compartir.

S’estén aquesta modalitat, que passa per divertida i relaxada. ¿Quantes vegades has sentit la frase?

Fuig: hi ets a temps.

Problema número u: si vas sol, llepes per la limitació de les opcions. El cas més escandalós que conec és el del Barr, que ocupa, a Copenhaguen, l’espai del Noma. De quatre segons, tres són per col·lectivitzar. Els solitaris no són ben rebuts.

Problema número dos: no és tapa, és plat. He pagat recentment 15 euros per ¡un espàrrec!, que els meus veïns de barra es van repartir: preciosista, cobert amb pil-pil, amb probable baralla per qui s’emportava el tercer tros.

Al ser (suposades) tapes, no demanes dos platillos per cap (més postres), sinó tres o quatre (més postres) per comensal, i el compte comença a naufragar. O és plat o és tapa.

Ah, i la desagradable sensació d’haver tastat de tot i no haver gaudit de res.

La cuina d’autor té en les tapes l’excusa per a la racioneta a preu alt.

Recordo un acabat de coronar amb una estrella (llavors encara no en tenia) que, a l’avisar que no volia atipar-me en excés, em va dir sense despentinar-se.

–No t’ho mengis tot.

Notícies relacionades

Esperit Roca, entre els millors restaurants nous del món

Mor Montse Guillén, la pionera que va triomfar als EUA amb la cuina catalana

¿Suggeriment d’invitació? De cap manera. Una bonica factura.

Poc després, va contractar una agència de comunicació per convidar periodistes.