Les claus de la medalla d’or d’Espanya a l’Eurobasket

Scariolo s’ha convertit en el seleccionador ideal. La seva capacitat per treure rendiment a un grup de jugadors en dues setmanes és comparable, o fins i tot millor, a la que ha obtingut a les banquetes de clubs. El tècnic de Brescia ha sotmès, un rere l’altre, els entrenadors rivals. Per a cada partit, la recepta tàctica adequada. El variat repertori defensiu, quan avui la defensa indvidual sembla dogma, ha sigut tot un curs per a qualsevol aspirant a entrenador. Fer-ho amb tant poc temps de preparació només parla de l’enorme treball de Scariolo i del seu equip d’ajudants. Amb la dificultat afegida que Espanya tenia l’equip menys físic del campionat. Aquella frase que els atacs guanyen partits i les defenses, campionats encaixa com mai amb el que ha passat a Tbilissi i a Berlín. El que no vol dir que Espanya no hagi aprofitat al màxim els seus recursos ofensius.

Era l’Europeu de tres superestrelles de l’NBA: Luka Doncic, Nikola Jokic i Giannis Antetokounmpo. Tres cracs de pòster pels seus guardons individuals i els seus contractes. El grec va firmar el 2020 el més gran de la història: 228 milions de dòlars per cinc anys. Aquest estiu, el serbi el va superar: 270 per cinc més. I enmig, el 2021, Doncic en va firmar 207 per un altre quinquenni. Doncs bé, ni Eslovènia, ni Sèrbia ni Grècia són al podi de l’Eurobasket 2022. Mai s’hi va creuar Espanya, però sí amb altres rivals amb millors pronòstics com Lituània, Alemanya o França, subcampiona olímpica. A dalt de tot del calaix va pujar un grup que ha mostrat una cohesió i un sentit col·lectiu del joc extraordinaris. Mèrit tant de l’entrenador com dels seus jugadors. Aquesta unitat sense fissures ha permès tirar endavant partits que han tingut guió de ‘thriller’ per les oscil·lacions al marcador i afrontar la final amb el convenciment i la seguretat que tenia la generació daurada dels júniors d’or. L’exemple que millor ho il·lustra van ser els set triples de Juancho Hernangómez. El dia D.

La força d’un grup va unida sempre al repartiment de rols, dins i fora de la pista. Per experiència i jerarquia, Rudy ha sigut el líder del vestidor, a part de Scariolo. Allà va quedar la seva arenga en el descans, més aviat una bronca, per recosir el partit de quarts davant Finlàndia. I a la pista, Lorenzo Brown ha justificat de sobres, com un base acadèmic i no només un anotador individualista, la seva controvertida nacionalització exprés. Ha sigut un pilar al costat dels Hernangómez o el mateix Rudy i Garuba en instants decisius. El cas de Willy Hernangómez ha sigut el més espectacular quant al seu creixement després d’ocupar, lògicament, un paper més secundari amb els Gasol en actiu. S’emporta la màxima nota com l’MVP de l’Eurobasket. I què dir del malagueny Alberto Díaz, a qui l’etiqueta de revelació se li queda curta. Un jugador d’equip descomunal en un col·lectiu amb un sol home del Madrid (Rudy), cap del Barça i un únic català, Joel Parra (Penya).