Pau Gasol abaixa el teló

En una concessió a l’escenari que va escollir per al seu comiat, el Gran Teatre del Liceu, i també a aquesta vena lírica que sempre va cultivar com alguna cosa més que una afició, pot dir-se que el teló va caure finalment per a Pau Gasol. Més de 22 anys (des del gener del 1999 fins a Tòquio 2020) d’una carrera de somni han arribat a la seva fi per al millor jugador espanyol de bàsquet de la història. Un dels millors esportistes. Potser només per darrere de l’intocable Rafael Nadal.

«Avui soc aquí per comunicar-vos el que molts podíeu anticipar ja, que em retiraré del bàsquet professional, és una decisió difícil després de tantíssims anys. Però és una decisió meditada, i cal canviar una mica de marxa i saber disfrutar», va explicar Pau Gasol, visiblement emocionat davant el passat. 

Pau es va acomiadar com volia fer-ho: planificant cada pas, després de sentir-se de nou jugador de bàsquet durant aquests últims mesos, en lloc de fer com temia en aquests dos últims anys, retirat per una greu lesió al peu esquerre. Aquesta desafiament va posar a prova el seu desig i la seva fortalesa mental. Pau va tornar a sortir guanyador d’aquesta batalla. Aquesta és la seva última conquista. La que va celebrar aquest dimarts acompanyat al Liceu per la seva família, els seus pares, l’Agustí i la Marisa, els seus germans, el Marc i l’Adrià, la seva dona i la seva filla, amics com Juan Carlos Navarro, Raúl Lopez, Jorge Garbajosa, actual president de la Federació, o l’actual tècnic blaugrana, Sarunas Jasikevicius, i una cinquantena de convidats, entre els quals Joan Laporta, que han sigut importants en la seva trajectòria.

Aquesta pròrroga en la seva carrera, després de superar la seva lesió, li va arribar amb el Barça, que li va obrir les portes per tornar a casa i recuperar-se. De blaugrana va afrontar els ‘play-off’ de l’ACB i es va proclamar campió de la Lliga Endesa, la tercera en el club, i a punt va estar d’aixecar un dels pocs títols que encara li faltaven: l’Eurolliga, a la final de la qual va ser present a Colònia.

Trencar l’establert

També va arribar a l’últim objectiu que es va marcar com a jugador: va competir en els seus cinquens Jocs Olímpics a Tòquio amb la selecció. Era un desig llargament cultivat. Els EUA van tornar a creuar-se al seu camí per tancar-li el camí a quarts. Com en els seus primers Jocs, a Atenes. O com en les dues finals olímpiques que va disputar: Pequín 2008 i Londres 2012. Picades d’ullet del destí. Una manera de recordar-li la condició terrenal a algú instal·lat ja a l’Olimp.

Notícies relacionades

Viatjar a un lloc obscur

El Mundial de bàsquet: Alemanya s’instal·la al cim del món

El seu esperit competitiu, aquest afany per trencar l’establert, li va impedir llançar la tovallola després de Tòquio, on sí que es va acomiadar de la seva etapa en la selecció. «És el moment de baixar d’aquesta atracció, de deixar pas a la nova generació que puja, que disfruti», va dir abans de demanar temps «per madurar bé la decisió de si valia la pena continuar jugant o fer un pas al costat» ja sense necessitat de demostrar res més. Les conquistes i els assoliments a sis equips diferents i en la selecció parlen per si mateixos: dues vegades campió de l’NBA, tres medalles olímpiques, tres vegades campió d’Europa... La llista talla l’alè.

Arribats a aquest punt del camí, complerts la major part dels seus somnis com a esportista, enfocat en altres reptes com la seva pròpia família amb Catherine McDowell i la seva petita filla Elisabet Gianna, la Fundació Gasol juntament amb el seu germà Marc, la seva elecció en la Comissió d’Atletes del COI i altres projectes personals, la lògica de la decisió ha acabat per imposar-se de forma natural. Als seus 41 anys, la vida empeny Pau fora dels camps per continuar explorant nou camins, mentre l’entronitzarà en la memòria col·lectiva com el que és: una llegenda.