El Barça conquista la Copa a Madrid en una final de bogeria

El Barça va sortir guanyador d’una de les finals més emocionants i increïbles que s’han viscut en la història i va revalidar el títol de Copa davant el Madrid a la seva pròpia pista (93-94). Va ser un partit boig. Els blaugranes van haver de guanyar-lo fins a tres vegades per acabar amb la resistència de l’equip blanc. Van protagonitzar una remuntada impensable de 17 punts en l’últim quart. Van haver d’anar a la pròrroga i van aconseguir sobreposar-se a un gravíssim error arbitral que va obviar una falta antiesportiva a Singleton, que posava en avantatge el Madrid, per sentenciar amb una cistella de Tomic a un segon del final, que els àrbitres van concedir per tap il·legal de Randolph, després de revisar les imatges. Tot un cop per al fins fa poc inabastable equip de Laso, que pot marcar un punt d’inflexió.

No va poder ser millor la posada en escena del Barça en un escenari totalment advers com el Wizink Center, l’habitual pista del Madrid. Control del ritme de joc, pilotes interiors a Tomic, bones posicions de llançament. Li va costar molt més a l’equip de Laso entrar en situació i, quan ho va fer, l’equip blaugrana havia obert ja una mínima bretxa (7-14, m. 5) que servia com un sòlid reforç del plantejament de Pesic.

La resposta del Madrid va arribar, d’inici, de la parella Campazzo-Ayón, els dos jugadors més en forma dels madridistes, i els únics que van aconseguir trobar les fissures a la sòlida defensa dels barcelonistes. El base argentí sap llegir com ningú els espais, i Ayón, ballar als espais interiors de la zona com ningú. Entre tots dos van connectar l’equip de Laso, encara que el Barça va saber mantenir-se un pas per davant per tancar en avantatge el primer parcial (16-20) i mantenir la iniciativa amb l’entrada de diversos jugadors (Heurtel, Kuric, Seraphin).

No va ser fins a l’entrada de Llull i de Tavares que el Madrid va començar a funcionar a ple ritme, cosa que va coincidir també amb un quintet totalment renovat en els blaugranes, amb molta menys consistència defensiva. La presència de Tavares va afegir intimidació a la zona blanca i va complicar la vida de Seraphin i Oriola. El talent de Llull, que es va presentar a la final amb dos triples gairebé consecutius, va afegir pegada al seu equip, prement molt el marcador, més encara perquè l’atac blaugrana es va assecar durant quatre minuts. Així, un parcial de 8-0 va posar per davant el Madrid per primera vegada (27-25, m. 15). Un providencial temps mort de Pesic va resituar els seus jugadors i va tornar la tensió al Barça, que va convertir els últims minuts abans del descans en un intercanvi de cops del qual ningú va sortir guanyador (35-35, m. 20).

Apagada en el segon temps

L’apagada del Barça en la represa, no obstant, va ser fonamental. El parcial del Madrid va ser demolidor i va dinamitar la final: 25-11. L’equip blaugrana va desaparèixer de la pista, mentre als seus jugadors se li encongien les ninetes i el Madrid s’engegantia sota la batuta de Campazzo, la intensitat d’Ayón i el canell de Causeur, que va sumar 8 punts en el quart. En la represa, va ser el Madrid el que es va aplicar amb més determinació, atacant el cèrcol amb molta més verticalitat, i donant una nova dimensió a l’atac blanc, el Barça es va trobar sense ningú que arrossegués l’equip. La defensa del Madrid va desconnectar els pivots blaugranes i va controlar els bases, els dos eixos sobre els quals vertebra el seu joc. I un dia més, Singleton es va convertir en un jugador intranscendental, lluny del perfil determinant que se li suposava. El parcial, així, no va deixar de créixer a favor de l’equip blanc, fins a situar els barcelonistes contra les cordes (58-41, m. 28) després d’un triple amb dedicatòria de Rudy.

Notícies relacionades

El Madrid vol que l'ACB admeti l'error

Viatjar a un lloc obscur

No fa massa temps, el Barça hauria tirat la tovallola en aquest escenari. Pesic ha canviat aquesta mentalitat, i l’equip blaugrana va aconseguir aixecar-se des de la defensa. Hi va ajudar un canvi subtil d’escacs del tècnic. Va jugar amb dos interiors mòbils, Oriola i Singleton, en lloc d’un pivot clar. I aquest petit va obrir espais en la defensa blanca i va destapar una via per als tiradors. En un vist i no vist, l’equip blaugrana va encadenar quatre triples (Claver, Oriola, Heurtel, Kuric) i una jugada de 2 + 1 del base francès per firmar un parcial de 0-17, tot un tsunami en un partit que semblava tenir ja escrit el desenllaç. De sobte, tot tornava a començar des d’un empat a 63 i amb més de cinc minuts per jugar.

Gran regal d’aniversari

Heurtel es va erigir en l’home clau del Barça. Llull va arrossegar el Madrid. I en aquest nou repartiment de cartes, el base francès va aconseguir canviar totes les sensacions prèvies, assumint el lideratge de l’equip, que havia quedat vacant amb l’adeu de Navarro. Va ser Heurtel el que va demanar la pilota i el que va posar dues vegades la victòria a l’abast dels blaugranes. La primera la va evitar Llull amb una de les seves cistelles màgiques en l’últim segon, que va donar pas a la pròrroga. La segona la va rematar Tomic amb una cistella en l’últim instant, tapada per Randolph, que els àrbitres van haver de revisar per televisió abans de concedir-la. Aquesta cistella va fer justícia al Barça, que va estar a punt de ser víctima d’una injustícia arbitral amb una falta de Randolph a Singleton, que es podria interpretar com a antiesportiva, que els col·legiats no van assenyalar i que va propiciar que el Madrid es posés davant a falta de quatre segons. El temps just perquè la pilota arribés a Tomic i sentenciés. Just el dia del seu 32è aniversari.