"Vaig pensar en una bomba"
Després de perdre totes les seves pertinences en l’explosió de dimarts al Poblenou, una família va acabar passant la nit a casa d’una veïna que ben just coneixien i que els va obrir les portes de casa seva. "Amb un nen de dos anys, ¿on has d’anar?", afirma la dona.
Només 24 hores després de cremar part d’un edifici d’habitatges per l’explosió d’una bombona de butà, el petit carrer de Venero del Poblenou és un anar i venir de veïns i curiosos que es planten davant el lloc del desastre. Encara fa olor de cendra i, a la porta del número 13, es veuen runa i uns mossos d’esquadra custodiant l’entrada. Uns fan fotos, d’altres comenten: "Pobre gent". Sobre els seus caps, la família formada per Harpreet K. (35), Kulwinder S. (38), un matrimoni d’origen indi; el seu nadó Udaydeep (2), i el Jordi M. (67), "l’avi", com l’anomenen de manera carinyosa, observa des del balcó de la seva veïna el que va ser la seva llar, ara inhabitable. Viuen temporalment a casa de la Kuyay (52), la dona del davant a qui ben just coneixien, que ha acabat acollint-los i convertint-se en el seu principal suport.
És dimecres al migdia i la família acaba de tornar de visitar els serveis socials i de comprar alguna cosa de roba per al nen, perquè s’han cremat absolutament totes les seves pertinences. A les seves cares es percep la consternació pel malson que van viure. "L’explosió va ser indescriptible. Pensava que havia caigut una bomba. La paret es va esfondrar. De seguida ens va trucar a la porta la veïna del davant, desesperada, amb els braços i la cara cremats, dient que el seu fill d’11 anys era dins. Tot havia caigut. No es podia passar i, llavors, van començar a sortir les flames", explica el Jordi.
Al final, el fill de la veïna va aconseguir sortir pel seu propi peu. Ràpidament, els veïns del carrer es van mobilitzar i els van acostar una escala a una de les finestres, i així van poder sortir tots fins i tot abans que arribessin els bombers. Les infermeres del geriàtric del costat van acudir a auxiliar, i en pocs minuts van arribar els serveis d’emergències, que van traslladar la mare i el fill a l’hospital.
Per la seva banda, aquests quatre familiars, inclòs el nen, s’han convertit en persones sense llar d’un dia per l’altre. El bloc on fins dimarts vivien estava compost de dues plantes i, al voltant d’un gran pati central, es distribuïen diversos petits habitatges. Allí vivien de lloguer 12 unitats familiars.
Sense sostre amb un nen petit
Tot el desastre passava davant els ulls de la Kuyay, que era a casa en aquell moment. Al veure que els serveis socials municipals només oferien un allotjament d’emergència per a tres dies, en una habitació compartida amb més persones al Centre d’Estades Breus del carrer de Llull, la veïna va decidir obrir-los les portes de casa seva. "Vaig preferir acollir-los a casa perquè es poguessin sentir més acollits, més en una llar", explica la dona. Ho fa asseguda al sofà de casa seva al costat del Jordi i Harpreet K., mentre el marit d’ella, el Kulwinder, està pendent del simpàtic Udaydeep, que no para quiet.
Notícies relacionades"Amb un nen de dos anys, ¿on has d’anar?", manifesta el Jordi, que també considera que "Barcelona no està a l’altura de les circumstàncies en aquests aspectes". En aquest sentit, no pot evitar reflexionar sobre el problema actual amb l’habitatge: "Una família que es queda sense casa, ¿què fa? ¿Què fa en una ciutat on els pisos, com a mínim, són 1.000 euros, 1.200, 1.300 euros al mes de lloguer? Aquesta és la ciutat on vivim, on és impossible accedir a un dret tan bàsic com és la llar. I constitucional".
La Harpreet, visiblement afectada, es pregunta també què passarà amb ells. No tenen un pla i expressa preocupació pel seu fill. "El meu nen pateix molt. Ens diu: ‘Mama, foc, no tenim casa’", explica entre llàgrimes. L’ensurt per l’accident es reflecteix als seus ulls. "És un pes molt important mentalment", diu el Jordi. Per això, la família lamenta que no els han ofert cap tipus d’ajuda psicològica. "És una situació de xoc i de trauma. En un minut i mig se’ls va cremar casa seva", assenyala la Kuyay, que també explica que ella ha intentat, a més d’acollir-los a casa, "acollir també la part emocional" i "fer-los aquesta abraçada".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
