Els ‘exveïns’ que decoren Gràcia després de mudar-se fora de Barcelona: «Era massa car per a mi»

Es va enfilar de la rotació de companys i es va mudar a la ciutat de l’aeroport quan encara era barata. Però a l’estiu dedica cada dia 45 minuts de viatge a la L9 i la L5 del metro per anar al seu antic barri a preparar la festa major. Forma part de la junta, com el seu germà, que és el tresorer. En realitat el tragí d’anades i vingudes de la veterana Belmonte s’allarga tot l’any. A l’hivern acudeix diverses vegades per setmana a la Vila per realitzar gestions de la festa o per participar en altres iniciatives, com les ruïnes de Sant Medir. «No puc deixar de venir, perquè ho porto aquí...», mussi assenyalantel cor. Atén EL PERIÓDICO mentre pinta una caseta de palla dels Tres Porquets, la temàtica que han triat per a aquest any per al seu carrer . Han versionat el conte amb un llop immobiliari que devora llars precàries a Gràcia.

Belmonte no és un cas aïllat. Una proporció creixent dels ‘festers’, els voluntaris que engalanen els carrers i organitzen les activitats, resideix fora de Gràcia per conveniència habitacional o per la impossibilitat de trobar un habitatge a la Vila assequible per a la seva butxaca. Només en la comissió de Lluís Vives, per exemple, hi ha tres ‘exveïns’ entre la desena d’integrants més implicats.

Pràcticament totes les 23 comissions tenen participants habituals que han estat ‘centrifugats’ fora del districte els darrers anys, i fins i tot fora de la ciutat, confirmen fonts coneixedores. La majoria han mantingut el vincle i acudeixen fidelment al seu antic barri, cosa que demostra la força interna de la festa major. Però la dispersió inquieta, per si a mitjà termini podria amenaçar el relleu generacional i propiciar una desmobilització de les bases com la viscuda als anys 80.

Elisabet Olivé, educadora social de 36 anys, és la secretària de la comissió i viu a Esplugues de Llobregat. «Vaig trobar una oportunitat de millora i me’n vaig anar, estic contenta amb la decisió que vaig prendre fa quatre anys. Vinc en bus i ferrocarril i camí», resumeix. Criada al pròxim barri de Can Baró, des d’adolescent fa vida a Gràcia – «com tots els de la meva generació», remarca – i després d’emancipar-se va viure de lloguer 10 anys a la Vila.

«Tot i que ja no visqui al barri, no m’he arribat a desvincular mai de Gràcia. L’any passat vaig venir moltíssim perquè havia proposat jo la temàtica i dirigia el projecte, aquest any potser no he vingut tant, però assumeixo tasques de dibuix i pintura, vaig al local i estic sempre en contacte per WhatsApp», descriu. Mai s’emporta aquesta feina a casa ni el compacta en menys dies: “El sentit de fer un decorat és fer comunitat. Costa molt que la gent assumeixi un compromís de venir cada setmana o cada quinzena... Els fixos som pocs, la majoria venen a ajudar al final sol».

No retreu que hi hagi reforços d’última hora, al contrari, ho veu una manera de fer més accessible la tradició i assegurar el seu futur: «La festa s’haurà d’anar adaptant, hi ha molta gent [de fora del barri] a la qual li agradaria participar en la decoració dels carrers puntualment». Si proven l’experiència i els agrada, després potser s’enganxarien tot l’any. De la mateixa manera, si un dia ella tingués fills a Esplugues, pensa que «també podrien sentir-se vinculats a Gràcia» a través de la festa major.

El tercer ‘exveí’ de la comissió és Santi Camacho, funcionari de 54 anys. «Jo me n’he anat de Gràcia molt obligat», recalca.. «Vivia a 150 metres d’aquí i al separar-me, per estar a prop dels nens, vaig trobar un local molt maco al carrer de baix, Abdó Terrades. Primer el lloguer era assequible, però el propietari m’ho va anar pujant i pujant fins que jo ja no podia pagar tant», relata. Va fer números i va apostar per comprar-se un pis. «¡Jo soc una persona normal, eh, estic totalment a la mitjana d’ingressos del barri! No vaig trobar res a Gràcia que no fos un habitatge precari inviable», protesta.

Notícies relacionades

La botiga on anar a xerrar

Septuagenaris amb els peus a la sorra

Va ser “obrint el compàs” a la recerca de territoris més assequibles: La Salut, El Guinardó, El Carmel, El Clot... «Em vaig desesperar i vaig resistir, però al cap d’un temps vaig tornar a intentar-ho i vaig trobar a Sant Martí de Provençals un pis de tres habitacions, amb llum i ascensor», relata. Allà viu des de fa tres anys. Se’n va anar «amb molta mandra», però diu que ara està «content» al seu nou districte.

Això sí, cada dos per tres està al seu antic barri: «Ho tinc fàcil perquè tinc els nens aquí, la meva ex participa de la festa i la meva parella actual també. ¡Ni que volgués, podria deixar de venir Gràcia!»,riu. No obstant això, matisa que ara “no és òptim” aprofitar estones morts per treballar al local de la comissió tot l’any, com feia abans. «Quan s’acosta la festa saben que poden comptar amb mi –assevera–, em agafo vacances, vinc a muntar i soc feliç». «M’hauria agradat més quedar-me a viure aquí, però sé que no soc anecdòtic, Gràcia està renovant els veïns», conclou.