La botiga on anar a xerrar

T’hi aturaries en sec, però estàs suant a raig. Poques coses et poden paralitzar pel carrer en plena onada de calor infernal. Aquest cartell. Et fregues els ulls, el llegeixes una altra vegada, pessigolleig a l’espinada. "A totes les persones que us sentiu soles –convida el rètol d’una botiga de Gràcia–, hi podeu entrar només a xerrar. De com de car que està tot–va donant idees–, del temps, de com estan els teus fills, de què farem per dinar". Treus el cap amb dissimulació de pel·li de sèrie B. Perds les formes al veure ventalls i aire condicionat. La Hanna et somriu des del taulell. La Juli t’ofereix mate. Es casaran, t’anuncien amb confiança exprés. Ni que t’haguessis colat en un capítol de Friends. Acabaran traient-te una cadira al costat del taulell per continuar xerrant a la fresca. "Que et sentis sol –garanteixen aquí– no significa que estiguis sol en la vida".

Aquesta és una botiga on et miren als ulls i et pregunten com estàs. Poc a Poc (Torrent de l’Olla, 87). Local de barri amb consciència. "Roba, deco, art i amor –resum a Instagram– fet per més de 100 artistes". D’aquests objectes artesans que arrenquen somriures còmplices. "La majoria dels artistes viuen a Catalunya", afegeix la Hanna amb cara de respondre a tot el que li preguntis. "Darrere de cada peça hi ha una història –promet–. I darrere de cada història hi ha una persona que està lluitant per viure del que estima". Va obrir fa dos anys. Farà cinc mesos que va penjar el cartell antisoledat. I sí, entra molta gent només a xerrar, assegura. "Entren per la porta i em diuen: ‘Hola, em sento sol’". Sobretot homes grans, assegura la Hanna. "La majoria és o perquè la seva dona ha mort o els fills no li parlen per diferents motius que jo no... No estic per jutjar. Simplement per escoltar".

No és psicòloga, diu, però és argentina. Allà era advocada. "Tenia els cabells llargs –riu– i treballava en un tribunal criminal". Fins que un dia va dir prou, "s’ha acabat". Se sentia sola, alguna cosa faltava. I va tornar a començar de zero a Barcelona. "Vaig començar netejant –recorda–. També havia de netejar-me una mica jo mentalment". "Poc a poc és la primera paraula que vam aprendre com a migrants –la Hanna justifica el nom de la botiga–. És el que li responien sempre després del "no tinc feina". "Poc a poc com a estil de vida", resumeix.

És una mica com dir: ‘Tranqui, tot anirà bé. Per més que no t’ho sembli, tot anirà bé’".

Ara té tota una xarxa d’"amigues de 90 anys", que diu ella. "Passen a veure si he esmorzat, si m’he menjat el bocata, si estic bé", diu somrient. A totes els ha donat el seu telèfon. És com viure en comunitat, afegeix. "Fer barri és superimportant. Estar amb aquesta mentalitat a la fresca constantment: seure en una cadira i parlar de la vida". Té una cadira tatuada a la cama. L’hi va fer la Juli, per cert. A més de tatuadora i dj, és cirurgiana oncològica infantil. Argentina, també. Està homologant el títol.

El cartell que convida a xerrar ve de Cadis. D’una altra botiga on es diuen bon dia: La Vecina. "El Disneyland de l’artesà", en diuen. Al darrere hi ha una agència creativa que ajuda marques petites.

El cartell el van penjar a l’aparador fa un any. Van sentir dir a dues veïnes que no tenien ningú amb qui parlar. "I se’ns va acudir penjar un cartell –recorda la Sonia, la ideòloga– per posar en valor la tasca tan important que fan els petits comerços". Sempre han sigut un lloc de trobada, afegeix. Qualsevol pot es descarregar gratis el cartell a través de la web. "Per començar a preocupar-nos pel que ens envolta", diu la Sonia. Ja ho deuen haver fet –calcula– 600 persones per tot Espanya.

La Hanna t’ensenya la seva castanya de la sort. L’hi va regalar la Núria, de 80 anys i veïna de Gràcia. Estudia antropologia. Un dia va agafar la Hanna traient foc pels queixals amb el tancament trimestral d’Hisenda i li va dir: "Jo ja he tingut molta sort en la vida, ara et toca a tu".

Refugi climàtic amb mate

La Luisa i el Vicente van passant per la botiga gairebé des que va obrir. ¡65 anys casats! Ella en té 94 i ell en fa 100 aquest any. La Hanna els va demanar que la convidessin a les noces de platí. "Tenim dos problemes –li van respondre ells–. El primer és que no recordem quan és. I el segon, que no ens recordarem de convidar-te". Així que la Hanna els va fer un cartellet amb el recordatori i el seu número de mòbil. Ara són habituals. L’altre dia –recorda la Hanna– van passar una estona a refrescar-se amb l’aire condicionat. Aquí ofereixen refugi climàtic, aigua, mate, xerrada, fins i tot un escriptori. Durant les festes de Gràcia obriran de 10 del matí 10 de la nit.

"Aquest és un punt de trobada", promet la Hanna. Un lloc on anar quan vols sortir de casa i no saps on anar, diu la Silvina, que és una habitual. "No importa la nacionalitat, d’on vens, quants anys tens. Pots venir aquí a parlar del que vulguis, que ningú et jutjarà". Xerren de tot, de res, de la vida, dels nets, de com de difícil és migrar, de com de car està el lloguer, de la truita de patata ¿amb o sense ceba?

Notícies relacionades

Septuagenaris amb els peus a la sorra

Manolita Domínguez i Josep Soteras: "A la mínima que programes una cosa vistosa, s’omple el carrer"

Fa poc una senyora es va posar a plorar al veure una il·lustració. "Ens va explicar que s’havia de fer una intervenció quirúrgica per un problema cerebral –recorden– i que hi havia una frase que li havia tocat l’ànima". És de la il·lustradora Vera Cid: "On ho abracis tot de tu, allà és".

Molts avis els parlen de la guerra. Els fa por l’auge de la ultradreta. També escolten moltes històries trans, moltes famílies que els donen l’esquena. "Aquest lloc és molt segur per al col·lectiu LGTBI+". ¿La moral? "Ja ho veurem". La Hanna ho porta tatuat a la cuixa. "Soc una optimista", diu. "Sempre hi ha una història feliç que ens espera"..