Barcelona tindrà més regidors però els elegiran menys votants

La principal explicació d’aquest escenari és la llei orgànica del règim electoral general (LOREG) de l’any 1985, que es basa en el padró de cada localitat. Així doncs, el reglament estableix que el nombre de regidors a cada municipi varia segons els seus habitants, sense considerar si aquests tenen dret a vot o no. La llei electoral fixa un escalat segons el qual els municipis entre 50.001 i 100.000 habitants tenen 25 regidors i a partir de 100.001 se n’afegeix un més per cada 100.000 residents, sumant un regidor més "quan el resultat sigui un nombre parell", amb la intenció d’evitar empats en les votacions dels ajuntaments.

Barcelona viurà l’aplicació directa de la LOREG en les eleccions municipals del 2027 perquè, si no hi ha un canvi sobtat en el padró municipal i es confirma la tendència a l’alça de la població de lka ciutat, el ple municipal sumarà dos regidors més.

El dia 1 de gener del 2025, la ciutat comptava amb 1.732.066 veïns empadronats, un llindar que permetria a la capital catalana tenir 43 regidors, dos més dels que té ara. Aquest canvi, aparentment tècnic, podria alterar l’equilibri de forces a l’Ajuntament i reconfigurar les majories necessàries per formar govern, fet que pot complicar pactes o, per contra, obrir noves combinacions en un tauler com més va més fragmentat.

Barcelona no ha ultrapassat la xifra de 41 regidors al llarg dels últims 30 anys. En cas de fer-ho el 2027 i arribar a 43 regidors, tornaria al mateix escenari que el 1991. La caiguda de població que va patir en aquell moment li va fer perdre dos regidors en el mandat de 1995. Abans d’aquesta data havia tingut els 43 electes que va adquirir després de les primeres eleccions de la restauració democràtica, les de 1979, quan la seva població sumava gairebé 1,9 milions d’habitants, que és un rècord històric que no s’ha tornat a aconseguir mai.

Malgrat l’augment de població dels últims anys, el cens electoral no mostra una tendència de creixement perquè una part cada vegada més gran dels nous habitants són d’origen estranger. Mai abans tants veïns de Barcelona havien tingut passaport d’un altre país com ara. En concret, hi ha 612.529 persones empadronades nascudes fora d’Espanya.

No obstant, que aquestes persones visquin i treballin aquí no implica que puguin votar. El que els dona dret a vot és, literalment, la relació del seu país natal amb el de destinació: només poden participar en les eleccions municipals els qui hagin adquirit la nacionalitat espanyola o procedeixin de països amb acords bilaterals amb Espanya i que, a més, estiguin empadronats i hagin sol·licitat la inclusió en el cens electoral.

Registre necessari

Per als ciutadans de la Unió Europea, el dret a vot també existeix en els comicis locals, però han de registrar-se expressament en el cens. I molts dels qu arriben a Barcelona per a una estada temporal no fan aquest pas. En definitiva, els tràmits esón un llast per a la representació electoral d’una part important de la població real de Barcelona.

Un exemple és l’Argentina, país de procedència de la comunitat estrangera més gran a la ciutat, amb gairebé 50.000 persones empadronades. Malgrat els vincles històrics entre tots dos països, no hi ha cap acord bilateral que permeti als argentins votar en les municipals espanyoles, tot i que molts d’aquests residents també tenen la nacionalitat italiana, i la condició d’europeus sí que els dona accés a les urnes.

Com explica la doctora de Ciència Política de la Universitat de Barcelona Esther Pano, cal tenir en compte "múltiples factors" per entendre qui pot votar i qui no. Ella posa el focus en la configuració del cens per a les municipals, que inclou més població amb dret a participar-hi. Aquesta cobertura més àmplia fa que "no sigui completament evident quanta gent té de dret a vot" perquè, una vegada més, cal fixar-se en els detalls. Per començar, al conveni bilateral entre països, ja que cada un està regit per les seves pròpies circumstàncies, seguint per la sol·licitud prèvia, que no totes les persones cursen.

"Cal considerar quines són les característiques d’aquest increment en el padró, perquè també hi ha la població flotant, que pot tenir incentius per empadronar-se en un moment determinat però només volen quedar-s’hi tres o cinc anys", apunta la professora. Per a aquestes persones –que poden ser estudiants, treballadors temporals–, la implicació electoral sol ser més baixa. Això també pot distorsionar el càlcul de la taxa d’abstenció, atès que hi ha inscrits que realment no tenen possibilitat pràctica de votar, tot i que figurin al padró.

Una cosa semblant passa amb els expats –persones que viuen temporalment o permanentment en un país diferent del del seu origen–. Segons la seva nacionalitat podran votar o no, però necessitaran complir els requisits legals i una certa permanència a la ciutat que no sempre compleixen. Tot i que sovint són europeus amb un cert nivell socioeconòmic i cultural, no sempre s’inscriuen en el cens o desconeixen que tenen dret a votar en les municipals. Aquest grup pot tenir dret a vot –per exemple, si són ciutadans de la UE–, però la seva participació efectiva és baixa.

Tots aquests motius, que han anat evolucionant amb el temps, han propiciat una davallada del 18% els últims 40 anys, que també es reflecteix en el nombre de votants. ¿Què cal fer davant aquest escenari? El professor de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona Ernesto M. Pascual ho té clar: fa falta una reforma electoral, tot i que admet que "no és una situació fàcil de resoldre".

Una altra de les vies que planteja és "anar a l’arrel del problema i facilitar la nacionalització dels estrangers. Si volem una democràcia plena, no ens podem permetre que una part creixent de la població en quedi fora, en un buit polític permanent", assenyala Pascual.

Pano, però, és més prudent i creu que "reformes tan profundes s’han de pensar molt bé. T’has de plantejar què passa i veure qui i per què en queda fora. Llavors valores si cal una reforma electoral o no", diu, avisant que la LOREG no solament afecta Barcelona. "Cal vigilar amb resoldre problemes locals amb una solució que és general", adverteix.

Legitimitat democràtica

El fet de tenir més representació en un ajuntament però triat per menys habitants pot obrir un debat sobre la legitimitat democràtica. ¿Quants votants han d’elegir l’alcalde? Per a Pascual, una de les conseqüències és la bretxa democràtica. "Una part de la població que viu completament integrada no pot votar. Això planteja preguntes incòmodes sobre com entenem la ciutadania i la sobirania popular", assegura.

Notícies relacionades

La tarifa de Rodalies perjudica els viatgers de Mitjana Distància

Queixes per la venda d’heroïna en un bloc de pisos del Besòs

Apunta també que la manca de dret a vot d’una part de la població pot fer que els partits no es dirigeixin específicament a aquests col·lectius, "fet que en reforça la invisibilitat" i deixa fora del focus polític determinades realitats socials. Això pot provocar que hi hagi una desconnexió entre l’Administració i la realitat social. "Tenim institucions triades solament per una part dels veïns, però que han de governar per a tothom", assenyala Pascual.

Els efectes immediats de l’augment de dos regidors a l’Ajuntament de Barcelona és que apujarà el llistó de la majoria absoluta a 22 vots, qüestió determinant per garantir l’estabilitat del mandat. Aquest fet podria comportar un repte més gran per al govern de Jaume Collboni, en cas de produir-se la seva reelecció, perquè necessitaria el suport d’un regidor més per aconseguir pactes en un consistori tan fragmentat com l’actual.