‘Reinici’ a la Casa Batlló

Ha sigut el tretzè treball d’Hèrcules. Només per avançar una dada, al paviment de la terrassa s’han col·locat, una a una, més de 85.000 tessel·les de porcellana. A la Casa Batlló, potser la primera obra cabdal del Gaudí més desfermat, li han fer sortir els colors, dit això en el millor dels sentits. Després d’una minuciosa investigació documental i fins i tot química i una inversió de 3,5 milions des de finals del 2023, la finca que Gaudí va reformar al número 43 del passeig de Gràcia ha recuperat els colors originals a la façana posterior, i no ha sigut un lleuger canvi de tonalitat, sinó que, com explica Xavier Villanueva, un dels arquitectes que ha pilotat l’operació, ha sigut pràcticament com revelar un negatiu fotogràfic. El que fins fa poc era blanc (les fustes dels balcons) era verd en els seus inicis, el que era negre (el ferro forjat) va ser blanc i, el més impactant, el pastel chantillly de la pell posterior de l’edifici era gris cendra quan la família Batlló va estrenar la seva nova llar.

Des del desembre del 2023, un equip d’artesans de la forja, de la fusteria, de la ceràmica i dels vidres i també un equip d’historiadors i documentalistes han sumat la força dels seus oficis per (dit en argot de la informàtica) reinciar la Casa Batlló. La finca ja va patir algunes primeres alteracions menors durant la postguerra, però a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona despunten, sobretot, les obres portades a terme el 1957, 1961, 1964 i 1966, vaja, un no parar que va trastocar profundament l’aspecte de la planta noble de la finca i les plantes primera, segona i quarta. Si els salons i les habitacions van ser compartimentats i el mobiliari gaudinià venut al millor postor (si no, de què tindrien al Museu d’Orsay de París una preciosa vitrina de la Casa Batlló), es van atrevir, és clar, a cobrir amb noves capes de pintura gairebé tots els elements de la façana posterior, una intervenció especialment greu en aquesta finca, perquè altres grans obres del modernisme no es distingeixen precisament per tenir façanes posteriors nobles, però aquesta, sens dubte, sí.

Expliquen Villanueva i l’altre codirector de la restauració, Joan Olona, que la brúixola de la seva intervenció tenia un nord molt clar, tornar al punt de partida, és a dir, a la Casa Batlló tal com la va entregar Gaudí. El fet que les fotografies de l’època fossin, evidentment, en blanc i negre, no va facilitar la tasca. Per fortuna, sota les capes de pintura afegides s’amagaven els estrats originals. La cadena de sorpreses va ser, en aquest sentit, enorme. La recerca d’aquesta fidelitat els ha portat a restituir les jardineres i la pèrgola que decoraven el pati posterior, i també a sembrar en aquests testos el gessamí blau que va escollir Gaudí. Si per alguna cosa es caracteritza la Casa Batlló és per la manera en què aquell geni de l’arquitectura va jugar amb la paleta dels colors. De moment, les flors amb prou feines surten de la vora de les jardineres, però a la velocitat que creix aquesta espècie és fàcil de preveure que aviat la pèrgola, de formes molt gaudinianes, serà preciosament devorada per la natura.

Notícies relacionades

Agonia comercial en mercats de la província de BCN

BCN estrenarà llums de Nadal a la Via Laietana, a Aragó i la Gran Via

Detalls insospitats

Amb tot, aquest viatge per tornar a la finca la presència que va lluir durant el primer terç del segle XX ha tingut per a Villanueva i Olona una cosa molt més emocionant. La intervenció ha sigut poc menys que una vivisecció de la Casa Batlló que ha permès descobrir detalls insospitats de la manera de treballar de Gaudí. ¿Un exemple? Els balcons de la façana posterior. A més d’un senzill però eficaç mètode perquè del reg de les plantes de l’últim pis no es malgasti ni una gota d’aigua (cada balcó rega l’inferior), el que és realment cridaner des del punt de vista arquitectònic és que cada un d’aquests elements que sobresurt de la paret de la finca se sustenta sobre una volta catalana. Ha sigut a l’endinsar-se a l’esquelet de la finca quan Villanueva i Olona han pogut certificar, una vegada més, que Gaudí era un Leonardo da Vinci, perquè no només estava dotat per a l’art, també per a la inventiva.