Javier Burón: "Necessitem un 30% de vivenda pública i que valgui un 30% menys que la lliure"

La inversió immobiliària es comporta com el gas: ocupa tot l’espai que se li deixa lliure. Si ningú regula res, el gas ocuparà l’espai. A Espanya hi ha realitats diferents amb diferent dificultat. El nivell màxim de coïssor és el dels arxipèlags, les Balears i les Canàries; per darrere, Madrid i Barcelona formen un segon nivell; després hi ha localitats com València, Màlaga i Sevilla, on hi ha grans dificultats, tot i que no tantes, i per últim hi ha ciutats intermèdies.

A les illes la situació ve de fa temps. És difícil anar a les Balears a treballar de cambrer.

Ja no de cambrer, sinó fins i tot de cirurgià. A Menorca, l’Hospital Mateu Orfila ha demanat autorització per poder fer equipament residencial a les seves instal·lacions per als empleats. A les Balears i a les Canàries tens hotels de luxe i, al darrere, caravanes i tendes de campanya. En el llibre no dedico ni cinc segons a si cal regular o no la vivenda. És evident que cal regular-la; qui digui que no, està boig o és un irresponsable.

La regulació dels lloguers, que no s’aplica a tot Espanya, ha fet abaixat els preus, però els seus detractors destaquen que ha reduït l’oferta al mínim.

A sobre de la taula hi ha ara dos models diametralment oposats i això no és bo per a Espanya. Un és el model d’Ayuso (presidenta de la Comunitat de Madrid) i el seu entorn, amb una altíssima legitimitat democràtica: guanyen una elecció rere l’altra amb uns resultats molt bons. Aquest model té 250.000 vivendes amb planejament aprovat i algunes ja en construcció. La seva gran aposta és construir molt, és gent que creu que l’oferta ho solucionarà tot. En el llibre els anomeno supplybelievers.

¿Una construcció essencialment privada?

Tenen un truc interessant, perquè és gent molt fina. La Comunitat de Madrid produeix teòricament la meitat de la vivenda protegida de tot Espanya, encara que no li correspon perquè suma poc menys del 20% de la població. Les vivendes perden la protecció en molt poc temps: 15, 10 o 7 anys. De facto, tota la vivenda que es fa a Madrid és de mercat lliure. Jo no crec que funcioni. Els increments més forts del preu de vivenda en aquests dos, tres o quatre anys s’han produït a Madrid.

Tampoc dona la raó als que no volen construir.

Defenso que construir sense més ni més no funcionarà, però, davant d’això, certa esquerra diu que no s’ha de construir, quan sí que s’ha de fer. I la clau és que no només hem de construir, sinó també comprar, mobilitzar vivenda buida, rehabilitar. Hem de produir vivenda assequible, protegida. Una vivenda amb preus entre els del mercat i els socials, de més o menys 3.500 euros per metre quadrat en el cas de compra i 10 euros el metre quadrat en cas de lloguer. La columna vertebral del llibre: hem de generar una infraestructura pública de país per a la vivenda.

Vostè remarca que als anys 80 del segle passat el PSOE va decidir que la vivenda passés a ser un bé de mercat.

A l’aznarisme immobiliari se li dona molta canya, amb justícia, per la modificació del terra de 1998: vam generar en 10 anys sis milions de vivendes en una Espanya en la qual hi havia 25 milions. El preu del terra es va multiplicar per quatre, i el de la vivenda, per 2,5. Però, en canvi, no critiquem Felipe González i els seus governs per haver decidit que no hi hauria intervenció de l’Estat en vivenda. Es va decidir que hi havia un sol tipus de vivenda, de propietat i amb hipoteques.

¿On més s’aplica el model de Madrid?

En certa mesura el segueixen Andalusia, València, les comunitats del PP. Euskadi i Navarra, que són zones amb poca població i molt industrials. És interessant veure què ha passat a Catalunya, no només a Barcelona i no només en els dos mandats d’Ada Colau com a alcaldessa, però no podem negar protagonisme a gent que va canviar molt les coses. És el model dialècticament oposat al madrileny. Madrid aposta per més de 250.000 vivendes en el fons de mercat i quasi totes de compravenda. El president de la Generalitat, Salvador Illa, aposta per 50.000 vivendes protegides de manera permanent fonamentalment per a lloguer, de protecció pública i publicoprivada.

Vostè era el responsable tècnic de la gestió de Colau en vivenda, a qui els seus detractors atribueixen haver empitjorat la situació.

Aquesta gent és la mateixa gent que no compara els preus de Madrid entre el 2015 i el 2023. La falta de polítiques públiques i d’una infraestructura pública no es canvia en només tres dies. Requereix esforços estructurals.

Barcelona està en procés de reformar la norma del 30% de vivenda protegida perquè no ha aportat el resultat esperat.

Hi ha d’haver alguna tècnica d’intervenció per generar vivenda protegida, perquè el mercat, endògenament, no ho fa.

Afirma vostè que no és just culpar els joves que no es puguin comprar un pis.

Els nostres pares, la generació dels boomers, van pagar entre tres i quatre salaris anuals per poder comprar una vivenda. Ara en costa entre nou i deu. En algunes zones s’ha arribat a 14. Als joves se’ls ha ofert lloguer i ara en són massa. Han de compartir pis. A la resta d’Europa la gent es pregunta per què això no ha rebentat.

Notícies relacionades

Dos bombers canvien de sexe després de la reserva del 40% de places per a dones: les claus del cas

La Fiscalia investiga uns barracons en un parc de Sarrià

¿Com es pot evitar que esclati?

Fer coses a molt curt termini: zones de mercat tensionat, ajudes al lloguer, restringir el lloguer turístic i el de temporada, tot i que no dic prohibir-lo. Has de prohibir o gravar amb força les conductes més especulatives. I, mentre fas això, construeixes la infraestructura de vivenda. Tenim un 97% de vivenda en mans privades i un 3% en públiques o parapúbliques. I tenim un 75% de propietat i un 25% de lloguer. Necessitem una mica més de lloguer i una mica més de vivenda pública. Necessitem que el 30% de la vivenda sigui pública, que amb un 30% dels ingressos es pugui pagar i que tingui un preu un 30% inferior al de mercat.