Melòmans sense tamboret

Dels tres pianos a disposició dels passatgers a la xarxa del suburbà de Barcelona, el més recent d’ells, instal·lat a finals de març a l’estació de Diagonal, és, amb un sol hàndicap, el més afortunat de tots. Està situat en un vestíbul espaiós i singularment tranquil, no pas com el pobre de plaça Espanya, que fins no fa gaire estava a 20 passes de la platja de vies. Tampoc s’ha de validar el bitllet del metro per arribar-hi, contratemps, per exemple, que sí que experimenta el Yamaha de l’estació de Ferrocarrils de Gràcia. Només té, com dèiem, un problema.

No hi ha tamboret o banquet per seure, circumstància a què sabria sobreposar-se, ben segur, qualsevol aficionat o professional tocat per l’esperit de Jerry Lee Lewis, pianista superb, sens dubte, que tan bon punt s’animava clavava una puntada de peu a la cadira i acabava les cançons no només dret, sinó fins i tot amb els peus al teclat. De vegades fins i tot amb el cul. Però no es tracta d’això. Estaria bé que hi hagués un seient. Sembla que l’han robat. La comunitat de pianistes de carrer de Barcelona, que fins i tot té un bon nodrit grup de WhatsApp al qual s’accedeix només amb invitació, confia que els promotors d’aquesta formidable iniciativa melòmana, el Concurs Internacional Maria Canals, resoldran ben aviat aquest inconvenient. Un tamboret i una cadena solucionarien el cas.

El tercer piano del suburbà (quart dels públics, si s’afegeix a la llista el maltractat instrument a l’aire lliure de la plaça de Catalunya) només està, pel que sembla, a prova. En la passada edició del concurs, la setantena de la seva història, celebrada entre el 23 de març i el 3 d’abril i guanyada pel nord-americà Curtis Phill Hsu, aquesta associació fundada en honor de la concertista barcelonina Maria Canals (1914-2010) va instal·lar com a reclam un impressionant piano de cua a l’estació de Diagonal, però només hi era els dies del concurs. Deixar-l’hi permanentment hauria sigut tota una invitació als babaus que en aquesta ciutat no respecten ni la cultura. Simultàniament, però, aquesta associació va decidir col·locar un altre piano més modest, de paret, a l’altre vestíbul de l’estació, al qual s’accedeix per les escales de la Rambla de Catalunya. Si l’experiència és grata, s’hi quedarà.

No només aficionats

Notícies relacionades

Ciutat Vella limita les botigues de cànnabis, manicura i fundes de mòbil

Barcelona recicla solars del 22@ per a més de 700 habitatges

El 2022, aquest concurs va instal·lar el seu primer piano a l’estació de Gràcia. És just passades les validadores de bitllets i abans de girar una cantonada. No és un lloc de somni. Però rara és l’hora del dia que no té un músic al teclat. N’hi ha que surten uns minuts abans de casa, gairebé com una rutina o teràpia, per tocar una estona aliens a l’anar i venir de passatgers. Gairebé sempre són simples aficionats autodidactes. De vegades, però, no, com l’hongarès Peter Buka. Un dia s’hi va establir. Ni es va treure la caputxa de la dessuadora, com si busqués anonimat; algú va gravar l’escena i avui més de 110 milions de persones han dit a les xarxes socials que aquest vídeo els encanta.

El piano de Diagonal, encara que s’ha de reconèixer que això no és una ciència exacta, té tots els elements a favor per consolidar-se (sempre, és clar, que es resolgui el problema de la cadira).