La visita d’una icona
Bad Bunny: esclata la febre
L’artista va obrir a l’Estadi Olímpic la fase europea de la gira ‘Debí tirar más fotos’ amb un concert imponent en què va fondre el llenguatge urbà i el tradicional, deixant anar un missatge de resistència cultural panamericana.
Va estar imperial i persuasiu en les dues hores i 35 minuts d’espectacle
«Aquesta nit tots som porto-riquenys i porto-riquenyes», va dir el cantant
La manera en què la música urbana ha acabat arrasant no només amb el jovent, sinó amb famílies senceres en estadis de mig món ha sigut més senzilla del que es deia: n’hi havia prou amb recórrer als vells materials, les percussions, les cordes de niló i l’encert dels metalls.
Calidesa, tacte, frec físic. Ecos molt carnosos de la salsa brava i els pals tradicionals de Puerto Rico, com els que van propulsar ahir Bad Bunny en un concert ple de festa, disrupció cultural i orgull llatí a l’Estadi Olímpic, obertura de la pota europea del tour Debí tirar más fotos (davant de 59.000 persones, xifra de Live Nation).
Espectacle gegant, disfrutón, amb canvis de tempo, proveït del seu doble focus escènic, que va començar a caminar, encara amb llum diürna (i 20 minuts de retard), a través d’un vídeo en què dos nois conversaven sobre Bad Bunny en català, concloent amb les " paraules màgiques", la lletra completa de la primera cançó de la nit, La mudanza : "Benito, hijo de Benito, le decían Tito...". Cridòria i pausa dramàtica amb l’aparició seca de l’artista, vestit, seriós, dominador. I va sonar la banda, Los Sobrinos, refinada i exuberant, posant la multitud a celebrar la cadència salsera, mentre Bad Bunny recorria la crònica del desarrelament d’aquest tal Benito, potser un de tants, figura condemnada al trasbals migratori per molt clar que ho tingués: "De aquí nadie me saca / De aquí yo no me muevo".
El classicisme tropical va dominar el primer terç, amb Callaíta i aquest empelt de Cavallo viejo (el clàssic del veneçolà Simón Díaz, més conegut com a Bamboleo) i molts números de l’última collita, com aquest Turista, on el Conejo Malo va fer de crooner a la seva manera, sobre una capa orquestral de saló senyorial. I les joies de la corona: Baile inolvidable, introduïda per un sintetitzador gairebé prog-rock, i el crit del barri de Novayol, celebració de la vibració llatina del Bronx, del "shot de cañita en casa de Toñita" i de l’herència de Willie Colón.
Lamine, Lewandowski i Gavi
En el segon bloc (després d’un vídeo en què el Sapo Concho, espècie porto-riquenya en perill d’extinció, posant al parc Güell, es va interessar pel pa amb tomàquet), va girar la mirada al segon escenari, a l’altra punta de l’Estadi, on es podia veure la caseta tradicional de color pastel, molt poblada d’amics i coneguts. Aquí es va veure els blaugranes Lamine Yamal, Lewandowski i Gavi, encantats amb el gir urban que va prendre la sessió, amb greus gruixuts en la devastadora Si veo a tu mamá.
Sí, aquell tram en què els pares del lloc van fer veure que també s’ho passaven pipa, i potser va ser així, motius n’hi havia, tot i que el fatídic reggaeton prengués el poder a No me conoce, Bichiyal i l’antimasclista (i redemptora) Yo perreo sola. Temes que Bad Bunny va cantar des de dalt de la teulada de la casa.
A l’última, s’hi va sumar Bad Gyal, que va completar el missatge quedant-se sola per interpretar un dels seus hits, desplegant l’esplendor del seu insondable univers líric ("Me lo entra, lo sento / Pa ese tamaño estoy lista"). Diversió, d’acord, i fogositat, en línia amb la de Diles, en què Bad Bunny va evocar les seves "poses favoritas". Però no hi va faltar el romanticisme: la veu galant de Charles Aznavour a Hier encore, ressonant a Mónaco.
L’aparició de Los Pleneros de la Cresta a Café con ron va reprendre el fil conductor tradicional, amb més profunditat jíbara, manejant les seves percussions ressonants. Preludi del tercer acte, de tornada a l’escenari principal, on es van succeir himnes un rere l’altre: de La canción a Dtmf, amb extra de ritme cru i afro a El apagón, cançó protesta amb base del gènere de la bomba.
Després de la dansa i el guirigall, tornava el missatge de resistència cultural d’un Bad Bunny imperial i persuasiu, camí de les dues hores i 35 minuts d’espectacle. Difícil discutir-li els seus pronunciaments, com quan va proclamar que ahir a la nit, a l’Estadi, "tots som porto-riquenys i porto-riquenyes". I gairebé, gairebé, ens el vam creure.
