L’experiència és abraçar

"Si et sents trist o atabalat, soc aquí per fer-te una abraçada". Un cartell de carrer convida a prémer un individu de gairebé dos metres. Té els ulls embenats i els braços ben oberts. De seguida es forma un grupet de transeünts que xiuxiuegen. Caras de perplexitat, mòbils gravant, "crec que l’he vist a TikTok". Uns quants segons de dubte i es llancen als braços del desconegut amb més confiança que si fossin a First dates. Un rere l’altre, gairebé no el deixen sol. Com si el món necessités de sobte una bona abraçada, encara més que Yolanda Díaz després de la seva debacle europea. N’hi ha que no el deixen anar en dos minuts. "No estem tan perduts", somriu un noi al veure les abraçades en bucle. Se’n van fer més de 70 en quasi una hora.

"Sembla que m’hagi drogat", riu l’Alexandre després de la marató d’abraçades. "L’oxitocina", justifica. És "l’hormona de les abraçades", així l’anomenen els divulgadors científics. El Mister Wonderful de les molècules, sí. "L’hormona de la felicitat". Per internet ja circulen més estudis sobre els beneficis de les abraçades que mems de Julio Iglesias.

No és el primer desconegut que reparteix abraçades a discreció pels carrers. Fa 20 anys que va aparèixer aquest moviment social: Free Hugs (Abraçades Gratis). Té entrada a la Viquipèdia i fins i tot dia internacional (el primer dissabte de juliol). Però a part de regalar abraçades, l’Alexandre també ensenya a fer-ne. The hug experience és com ha batejat ell el projecte. "L’experiència d’abraçar". Organitza tallers basats en la neurociència.

Alexandre Roudaut, es diu aquest nou abraçador amb seu a Barcelona. 36 anys. "Vinc de Bretanya –es presenta–, d’on també venen l’Astèrix i l’Obèlix". Que no t’enganyi la seva cara d’Astèrix –adverteix–: té la mateixa gana que l’Obèlix. 1,87 metres de viking. Francès de mare portuguesa i pare alemany. De seguida et descobreix les seves "cicatrius" vitals amb la calma de qui porta a sobre molta teràpia: família disfuncional, pare absent, mare violada, padrastre alcohòlic, enumera. Va fer un pacte amb la seva àvia abans de morir: li va prometre que intentaria "fer d’aquest món un lloc més bonic".

Es va formar en una escola de negocis fins que es va creuar amb la neurociència. Va començar a investigar i va acabar deixant el retail per muntar la seva pròpia empresa: Happy Circle. "Intel·ligència emocional i comercial", resumeix la seva web. "Com podem atendre i entendre les emocions dels empleats –detalla– per alinear-les amb les necessitats de les empreses". Això vol dir que tant t’ensenya a fer abraçades com a gestionar la frustració amb la boxa.

"¿Hi ha tallers d’abraçades?". S’ho va preguntar fa anys. Hi volia anar d’alumne, eliminar bloquejos. "Aprendre a fer abraçades. A sentir". Però no en va trobar. I després va arribar la covid. "La gent estava perduda, necessitava una àncora emocional". Així que l’agost passat va decidir muntar-ne ell mateix: tallers d’abraçades basades en la neurociència. N’ha fet uns 40, calcula. Intenta organitzar-ne un cada dos o tres mesos.

Va començar amb 45 minuts. Ara en duren 90. "Estan fets de manera pragmàtica –diu l’Alexandre– perquè la gent amb bloquejos se senti bé". Hi ha moments de team building, jocs de confiança, molta dinàmica amb antifaç. "Apagues un sentit per reactivar el tacte –afirma–. I el sistema de prejudici que tenim s’apaga". Més endavant diu que es vol associar amb psicòlegs.

"És guaridor"

"Ha sigut alliberador", confessa l’abraçador després de la marató portada a terme al carrer. És la primera vegada que l’Alexandre surt a abraçar pels carrers. N’hi haurà més, promet. Gairebé tots els que passen pels seus braços li donen les gràcies després de la injecció de felicitat gratuïta.

"Vaig poder sentir-li el cor", somriu el Yanci. "Ha sigut més llarg del que m’esperava", se sorprèn la Yadira. "És guaridor", diu el Hary. "Et porta pau –assenyala el Juan Pablo–, encara que siguin 10 segons. És difícil de trobar".

La Josefina se’n va plorosa després d’una macroabraçada de dos minuts. "Tenia un nus. Aguantant molt i molt sola", s’arronsa d’espatlles. "És tan difícil el contacte humà... Tot són xarxes".

Se li abracen joves, grans, nens, un gos, algun soci del Barça a la recerca de consol. Un somriu instintivament a l’ajupir el cap, encara que sigui sobre unes espatlles estranyes. 1, 2, 10, 30 segons? Fa una mica de vergonya. "És el que ha de durar cada abraçada –recomana l’Alexandre– perquè el cos pugui sentir-ne el benefici".

"Veus el dubte: ‘Em paro, ho penso, ¿hi vaig o no?’ –descriu la Miriam, amiga de l’Alexandre i espectadora d’excepció: avui ha gravat una a una les més de 70 abraçades–. La gent necessita aquest contacte humà".

Notícies relacionades

La tanca modernista de Montjuïc saquejada s’exhibirà en un museu

El Clínic preveu estrenar el campus entre BCN, l’Hospitalet i Esplugues el 2035

"Fan falta més abraçades", insisteixen tots els que passen pels dos metres de braços de l’Alexandre. "Una abraçada sempre ens omple de vida i felicitat", assegura l’Esteban. "Et recarrega", diu la Candela. "Jo m’he sentit protegida", somriu la Mónika. "Una abraçada –afirma la Beatriz– pot dir més coses que les paraules". Ella estudia psicologia.

¿Quantes abraçades es necessiten? "Vuit al dia", recepta el neurocientífic Paul J. Zak. "Vuit abraçades al dia i seràs més feliç", garanteix en una xerrada TED. "Quatre al dia per sobreviure –apunta l’Alexandre– i 12 per estar megaguai". S’encongeix d’espatlles al veure la cara que fas. "Imagina’t que malament que anem".