Inquietud veïnal per Can Marcel·lí

Aquest abril passat ha augmentat la preocupació veïnal per les demolicions que pugui comportar aquesta zona verda, en especial la històrica masia de Can Marcel·lí. Es tracta d’una finca amb gairebé 130 anys que s’erigeix als voltants de la riera de Marcel·lí, el nom del qual honra la memòria de l’home que va construir l’immoble. El consistori assegura que no està prevista cap demolició imminent i promet estudiar abans el valor patrimonial de la casa.

És de les últimes masies originals que encara atresora la Clota. La majoria de cases de l’entorn ja han sigut enderrocades per les reformes urbanístiques. Dilluns passat es van tapiar les entrades principals de Can Marcel·lí perquè no s’ocupi, una de les preocupacions més grans de la comunitat veïnal.

La possible demolició de Can Marcel·lí ha sigut el desencadenant d’una onada de nerviosisme entre els veïns i els familiars dels que havien habitat la casa. Tots guarden una "profunda connexió emocional" amb la finca, expliquen, ja que, segons ells és "un símbol d’identitat" del barri que ha perviscut fins avui. EL PERIÓDICO ha recollit les veus de la comunitat que reclama "parar" la "destrucció" del que consideren "part de la memòria col·lectiva de la Clota". "Guardem molts records d’aquesta masia que ens ha vist créixer", expressa Roser Puig, vicepresidenta de l’associació de veïns del barri.

La notícia els va arribar ara fa unes setmanes per part de la Junta de Compensació de Reordenació de la Clota, que fins llavors compartia la meitat de la propietat de la masia amb l’Ajuntament de Barcelona. Dilluns passat es va fer el traspàs total de la titularitat d’aquesta peça al consistori.

Francisco Aparicio Oliva, d’uns 60 anys, que va néixer i es va criar a la vivenda, assegura "amb angoixa" que "l’advocada de la Junta" els va dir a ell i el seu germà que havien d’"acomiadar-se de la casa" perquè "l’havien de tirar a terra". "Sabíem que la casa sí que estava afectada per un pla urbanístic però fins fa quatre dies ningú ens va dir que l’enderrocarien", es lamenta Eulàlia Guerra, que és cosina d’Aparicio, que va habitar al lloc des dels 5 fins als 20 anys. Ells dos i més familiars es van reunir dilluns passat a Can Marcel·lí per recollir algunes pertinences que havien quedat tancades a la casa. "Amb pena i dolor", li van dedicar un "últim adeu" .

L’àrea on es troba la masia acollirà un espai verd que respecti la identitat de l’entorn, diu el pla urbanístic, mentre s’ajusti a les necessitats de la comunitat i de les noves vivendes que han sigut construïdes al terreny durant els últims anys.

Les exigències de la demolició de la finca per part de la Junta de compensació es contraposen amb la versió de l’ajuntament, que ha concretat a aquest diari que "fins ara no s’ha tramitat cap llicència de demolició per a aquesta propietat". L’Ajuntament afegeix que "el districte no processarà cap demanda de destrucció" en aquesta àrea almenys "fins que no es disposi de tots els estudis sol·licitats dins del PMU". Aquests inclouen informes topogràfics i patrimonials per "avaluar els elements que puguin tenir algun valor".

Els descendents de Can Marcel·lí tenen especial apreci al pou i als dos safarejos que segons ells "són únics" perquè "ja no es conserven a la ciutat". Cal recordar que aquesta zona va ser l’epicentre d’activitat de les històriques bugaderes d’Horta.

També destaquen una antiga font que segueix present al costat de la masia, batejada amb el mateix nom que la casa i la riera i que "va ser tapiada fa uns anys". "Aquestes instal·lacions són la realitat d’una Barcelona que ja no existeix", afirma Puig. Segons ella, "no només cal salvar grans palaus" sinó també "petits nuclis rurals" que han "desaparegut" a la capital catalana.

Notícies relacionades

Judith Mascó es reinventa

Europa es defensa a les seves ciutats

Puig i Aparicio, que han conegut la Clota "tota una vida", la defineixen per ser "un pulmó verd al mig de Barcelona". I Can Marcel·lí per a ells representa "un oasi" on antigament florien cirerers i altres arbres fruiters i on rondaven gallines i conills. "Estàvem aïllats del soroll i del bullici de la ciutat", assenyala Guerra. "Dèiem: ‘¡Baixem a Horta! ¡Baixem a Barcelona!’", explica entusiasmat per il·lustrar la "tranquil·litat" en la qual estaven immersos.

El futur de Can Marcel·lí és, ara com ara, una incògnita. De moment sobreviu, però tots esperen saber quin ús li podrà donar l’ajuntament dins del Parc Central. "Si s’arriba a conservar", és clar.