¿Pot una exalcaldessa ser ara tinenta d’alcaldia de Barcelona?

En el cas de Trias, està bastant clar que se n’anirà quan l’alcalde, Jaume Collboni, tanqui el pacte que necessita per tenir un govern ampli que li doni la majoria absoluta, fixada en 21 regidors. O l’hi dona Junts, o l’hi donen Barcelona en Comú i ERC. I aquest dilema, obert el 17 de juny, quan Collboni va ser investit, no només segueix obert, sinó que no té una data de caducitat clara: el socialista s’ha donat temps fins a la primavera per elegir. Cert és que hi podria haver desenllaç molt més aviat, que els grups municipals implicats estan abordant el tema, digui’s el que fan converses, negociacions o contactes.

Però en vista de les últimes setmanes, va quedant clar que Collboni necessita un punt d’inflexió perquè la situació es desbloquegi i ell elegeixi soci: que Colau se’n vagi de l’ajuntament. La que va ser la seva sòcia majoritària, quan ell era primer tinent d’alcaldia del govern de Barcelona en Comú i el PSC, continua tenint èxit mediàtic, com es va veure amb el debat sobre si seria o no ministra del nou Govern de Pedro Sánchez. Ella va dir que renunciava i els seus detractors van sostenir que no havia pogut ser-ho.

L’ONU, les europees…

Passada l’oportunitat d’anar-se’n a Madrid, a Colau li queden altres opcions: ser candidata a les eleccions europees o anar-se a algun organisme internacional, en concret a algun de vinculat a les ciutats, atesa la sòlida relació que va entaular durant els seus dos mandats amb regidors d’altres grans ciutats europees.

Però també li queda la de seguir al consistori i convertir-se, en funció del govern que acabi formant-se, en tinenta d’alcaldia Collboni o en cap de l’oposició. En les dues posicions resultaria incòmoda per al socialista.

La incomoditat

Però, d’entrada, ¿pot un exalcalde convertir-se en tinent d’alcaldia d’un govern local posterior? Segur que ha passat en alguna localitat. Però a Barcelona, com en altres grans capitals, seria com a mínim atípic. I l’alcalde tindria al seu costat algú més conegut que ell per la ciutadania, si bé això no suposa que sigui més estimada, perquè ha quedat ja clar fins que punt Colau polaritza els barcelonins: els que l’estimen, l’estimen molt; els que la detesten ho fan amb tot el seu cor.

Si al final el pacte del PSC és amb Junts, i Colau segueix a l’ajuntament, això li donaria un joc innegable com a cap de l’oposició: podria exercir com a defensora del llegat dels seus vuit anys en el càrrec, dels quals, no s’ha d’oblidar, en va governar cinc i mig amb Collboni com a primer tinent d’alcaldia.

L’enuig socialista

Les relacions entre Comuns i socialistes semblen bastant més tibants en aquests moments que les del PSC amb Junts per Barcelona. Tot i que per ara els dos socis potencials han rebutjat donar suport als pressupostos i les ordenances, el grup de Xavier Trias va permetre amb el seu suport aprovar –tot i que fent suar el govern– la reforma de la taxa de terrasses.

En canvi, Barcelona en Comú va amenaçar de demanar la reprovació de l’alcalde, cosa que al final no va fer, per acabar denunciant, en el ple del 22 de desembre, la paràlisi del govern per no elegir ja soci. En aquest ple, Colau va ser l’encarregada de presentar la iniciativa, que va ser aprovada amb el suport de Junts.

El PSC va reaccionar amb un enuig enorme, una mica sorprenent fins i tot, ja que al final les proposicions no són més que esgrima política sense efecte pràctic. Un mosqueig que va verbalitzar la primera tinenta d’alcaldia, Laia Bonet, en rèplica a l’exalcaldessa: "No sé si s’adona que amb proposicions com aquestes vostès són els que boicotegen la possibilitat que Barcelona tingui un govern d’esquerres. Jo veig el govern treballant i ens crida molt l’atenció aquesta campanya absurda d’atacs amb una agressivitat bastant gratuïta".

Sent malpensats, sembla que la crítica de Colau en el ple pugui servir, arribat el cas, per a un "no vam tenir més remei que pactar amb Trias".

Esperant que se’n vagi

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Res impedeix legalment que Colau sigui tinenta d’alcaldia, les normatives municipals no contemplen cap impediment. Només seria estrany políticament, per l’absència de precedents, i segur que per a l’alcalde no seria un escenari còmode. En canvi, és perfectament previsible la figura d’una Colau en cap de l’oposició, defensant les seves pacificacions i els seus eixos verds, i recordant cada dia a Collboni que aquest llegat va ser acordat amb ell com a soci. Aquesta situació sí que s’ha viscut ja en el ple de Barcelona, quan Trias va defensar la seva obra de govern a l’ascendir Colau a l’alcaldia el 2015.

Alguna aposta corre pel consistori a favor que, forçant una miqueta més el codi ètic, l’exalcaldessa podria fins i tot quedar-se tot el mandat i acabar optant de nou a l’alcaldia. Però això són només apostes que es fan davant la incertesa creada, mentre Collboni espera amb candeletes que, finalment, Colau anunciï que se’n va per seguir al capdavant de la ciutat sense la tutela de la seva exsòcia, com a primera tinenta d’alcaldia o com a cap de l’oposició.