Jocs de taula al ‘Monopoly Eixample’

Comença el 2024, data que la intel·ligència artificial (IA), això diuen, empetitirà la gesta que fa set anys va aconseguir AlphaGo. El març del 2016, un programa de computació neuronal executat per un equip d’informàtics que en realitat sumaven tots junts nocions molt elementals del que és el Go, joc de taula mil·lenari que, a diferència dels escacs, es considerava fora de l’abast dels ordinadors, va derrotar de forma inapel·lable el mestre més gran d’aquesta disciplina. Quatre a un. Aquest va ser el resultat després de diversos dies de competició. L’estupefacció va superar amb escreix la que va causar la primera derrota de Kasparov contra Deep Blue. Arriba ja que la IA per amenaçar el que potser és una de la més antiga forma de cultura de la humanitat, sembla que fins i tot anterior a l’escriptura, així que, tal com proposa Oriol Comas, un dels més notables experts internacionals en aquesta matèria i autor d’un molt recomanable títol nouvingut a les llibreries, el millor és asseure’s al voltant d’una taula, d’esquena a qualsevol classe de computadora o consola, i jugar com ho fem des de fa més de 4.600 anys.

Arriba la IA, d’acord, però remarca Comas que l’Eixample, amb aquest formidable aspecte de tauler, amb la seva mitja dotzena de fenomenals botigues dedicades a aquesta forma de cultura (per cert, gravada encara amb un IVA del 21%), està àmpliament preparat per al desafiament.

Barcelona no és Essen, Nuremberg o Cannes, tres ciutats europees que organitzen festivals de jocs de taula que compten els seus visitants en centenars de milers, però des del 2012, per un afany personal de Comas, compta amb el DAU, una cita anual per la qual en l’última edició han passat ja unes 35.000 persones, que no està gens malament. Ell ja tenia un bon currículum en aquesta matèria abans d’aquell primer DAU (de fet, li ha dedicat tota la seva vida, cosa que li permet posseir una biblioteca envejable), ja que el 2004 va ser l’encarregat de coordinar el que potser va ser l’únic salvable del Fòrum de les Cultures, una carpa dedicada a jocs del món, la primera ocasió en què els barcelonins, per exemple, veien preciosos Bagh Chal del Nepal, rèpliques del Senet mateix a què jugaven els faraons i fitxes i taules del Tablut, l’entreteniment dels vikings a bord dels seus drakkar abans dels saquejos i les violacions.

"Gran part del mèrit d’aquell primer DAU –així ho recorda Comas–li correspon a qui llavors era el regidor de Cultura, Jaume Ciurana. El vaig assaltar. Era un mes de setembre. Em va dir que només em podia donar 10 minuts, el temps d’un viatge amb cotxe. Vaig pujar al vehicle i al baixar ja tenia el seu sí. Al desembre, només dos mesos després, Barcelona celebrava el seu primer festival de jocs de taula". Però res d’això hauria sigut possible, diu, si no hi hagués hagut a la ciutat una interessant i molt sòlida xarxa de botigues per a les quals el qualificatiu d’especialitzades sempre queda curt. Quins dependents.

Institució del comerç

Per conversar sobre el seu últim llibre, Un món de jocs, Comas accepta que la cita sigui a Jugar x Jugar, tota una institució que acaba de complir 16 anys al 39 de l’avinguda de Gaudí. Els seus responsables, Jordi Ciprés i Alfred Garcia, es presenten a la web de la botiga com assessors lúdics, definició que de nou queda curta vista la inversió en temps que sempre estan disposats a mostrar amb cada client. És un bon lloc, sens dubte, per conèixer de primera mà el viatge en el temps que proposa Comas en aquesta novetat editorial, que té la seva primera etapa en el Joc d’Ur, del que el British Museum exhibeix un magnífic exemplar 2.600 anys anterior a l’era cristiana (més ancià, per tant, que el Poema de Gigalmesh) i que formalment acaba amb el Monopoly, un joc que, com són les coses, va néixer originalment el 1904 com una manera lúdica de denunciar l’especulació i els rendistes que abusaven dels seus inquilins. Després, aquell relat es va torçar i el Monopoly és avui, per descomptat, una cosa molt diferent, més fins i tot del que a simple vista sembla.

El més curiós del Monopoly –observa Comas– és que després d’unes quantes voltes al tauler ben aviat queda clar qui serà el guanyador i, a diferència dels escacs o altres jocs, aquest no accepta esportivament la victòria, no vol que els derrotats es rendeixin, vol continuar, vol que els seus contrincants caiguin i caiguin a les seves caselles atapeïdes de cases i hotels i que paguin i paguin. Efectivament, i abans que vostès ho diguin, sembla l’Eixample.

Notícies relacionades

Espècies invasores a l’Eixample

Dones necessàries, Juno House

L’immobiliariament més ferotge districte de la ciutat (a més de 12 carrers dedicats al tauler del Monopoly de Barcelona) té (això era gairebé inevitable per poc que es conegui la seva història) com a mínim dos jocs dedicats, un de molt recent, d’aquest mateix any, una creació de Dani Garcia, que consisteix a posar-se a la pell de les famílies que van edificar la ciutat d’Ildefons Cerdà en ple auge del modernisme, i l’altre que va sortir al mercat, sense prou fortuna, el 2016, en aquell cas amb el mèrit que fins i tot tenien un paper destacat els anarquistes que a cop de bombes Orsini també van modelar el naixement de l’Eixample.

Jugar X Jugar és una raresa. Està just al mig d’una avinguda d’incessant turistificació. Sembla comerç de proximitat, però hi van aficionats des de molt lluny.