La minvant Barcelona obrera

La radiografia de barris que guanyen i perden població a Barcelona destapa moltes tendències que han passat desapercebudes. Els que estan empadronats a la capital catalana han augmentat un 10,4% però la seva distribució territorial és molt dispar. Mentre que el centre de la ciutat s’ha repoblat en l’últim quinquenni, els districtes obrers perifèrics viuen una sostinguda pèrdua de residents des de l’any 2001.

Sis barris tenen un saldo negatiu de població al comparar el padró del 2001 i el del 2023: Canyelles (-16%), la Guineueta (-2,5%), Can Peguera (–2%), el Carmel, Sant Martí de Provençals (-1,5%) i la Verneda i la Pau (-2,6%). Aquests barris estan situats al cor dels districtes de Nou Barris, Sant Martí i Horta-Guinardó: tots tres són territoris urbanitzats durant el desenvolupisme (anys 60 i 70) amb grans blocs de pisos adquirits per famílies treballadores que hi han viscut tota la seva vida.

Als extrems d’aquests mateixos districtes, per contra, sí que hi ha creixement: els lloguers més baixos atrauen l’actual immigració i les promocions d’obra nova ocupen les parcel·les que quedaven sense edificar. Passa al Besòs, Horta, Ciutat Meridiana i Porta, per exemple. En nuclis més petits com per exemple la Clota, Vallbona o Torre Baró, on qualsevol canvi ràpidament dispara el percentatge, s’intueix l’estrena recent de vivenda pública.

Aquesta disparitat dins d’un mateix territori el que ha fet ha sigut amagar el retrocés dels veïnats minvants. De fet, l’estadística del padró per districtes no mostra cap saldo negatiu. Simplement cinc creixen per sobre de la mitjana (Ciutat Vella, Sants-Montjuïc, Sarrià-Sant Gervasi, Sant Andreu i Sant Martí) i els altres cinc es queden per sota del 10% (l’Eixample, les Corts, Gràcia, Horta-Guinardó i Nou Barris).

El cas més extrem és el barri de Canyelles, a Nou Barris. Les dades oficials del padró de Barcelona el coronen com el veïnat que més població ha perdut en percentatge des d’inicis del segle XXI. El seu -16% s’explica en part per la reduïda mida de la barriada: oficialment ha perdut més d’un miler de veïns només, al passar de 8.090 a 6.786 en dues dècades. No obstant, fonts veïnals apunten que el retrocés és més gran perquè va arrencar molt abans que es produís el canvi de mil·lenni.

Ha passat una mica desapercebut perquè no hi ha solars buits ni edificis fantasma: té lloc a l’interior de les llars. Dit de manera simple: en un pis que va tenir quatre, cinc o sis integrants avui viuen només una o dues persones grans una vegada tots els fills s’han emancipat. Canyelles va néixer fa ara mig segle: va ser l’últim barri obrer alçat pel consistori franquista, que el va concebre el 1974 amb uns estàndards ja molt superiors als dels primers polígons.

"Aire pur"

"Som un barri molt envellit i longeu: quan es va construir vam venir un munt de persones en la trentena amb dos o tres fills i avui la majoria tenim més de 70 anys", diu Manolo Sánchez, president de l’associació de veïns de Canyelles. Presumeix de "carrers amples", un ambient "tranquil" i "aire pur".

Notícies relacionades

Un gran pols al càncer

AstraZeneca posa en marxa el seu ‘hub’ biomèdic a l’edifici Estel

El mateix envelliment es deixa notar també, tot i que amb un impacte molt inferior al padró, als altres cinc barris que decreixen a Barcelona. "S’hi va edificar tot de cop i es van omplir de famílies joves i els fills se n’han anat del barri", sintetitza Albert Recio, vicepresident primer de la FAVB i activista veïnal de Nou Barris. "Almenys augmenten els metres quadrats per càpita", riu.

En conjunt, Barcelona "es rejoveneix bàsicament gràcies a la immigració". La disponibilitat, molt més que les preferències, marca la distribució d’aquest flux d’arribades: "La gent va on troba lloc". Als barris obrers sense gairebé oferta de pisos, acaba Recio, difícilment hi aniran els joves.