Adeu a Cal Bonete, memòria obrera de les Corts: «Dels bars antics, soc l’última»

«Dels bars antics, soc l’última d’aquesta zona», reconeix Carmen Monfort, atrafegada rere la barra d’aquest peculiar local del carrer Morales, molt freqüentat al migdia pel seu menú assequible. La seva mare i ella van aixecar la persiana per primera vegada el 14 de novembre de 1973. Dimarts que ve, dia 14, celebrarà els 50 anys amb cava i globus. I només tres dies després, el 17, oferirà un vermut als assidus i tancarà la porta per última vegada. «Em jubilo, que ja tinc 68 anys i vull cuidar el meu marit, que està delicat de salut», explica.

«El bar està exactament igual que el primer dia, gràcies a Déu mai ens ha faltat la feina… Em fa molta pena, però el porto sola des de fa 17 anys i no arribo a tot», reconeix. Al darrere del bar hi ha la vivenda on viu el matrimoni de dilluns a divendres, per evitar-se el desplaçament diari que abans feien fins a casa seva a Sant Andreu. No traspassa el negoci, sinó que directament posaran a la venda els 98 m2 de local i pis: «Si qui vingui vol seguir amb el bar, endavant. I si es vol treure la cèdula i que sigui només vivenda, doncs que ho faci».

L’avi visionari

En realitat, aquests baixos havien sigut un garatge abans que un bar: l’avi vivia al pis de dalt i aparcava als baixos el camió amb què repartien cerveses Damm per la zona alta de Barcelona als anys 40. «El meu avi era molt analfabet, però molt visionari, sempre els deia als meus pares que havien d’obrir una granja aquí perquè estava envoltat de fàbriques i magatzems amb molts treballadors», rememora Montfort.

Un amic, cap d’obres, els va enviar uns paletes i van construir la cuina i el menjador que encara donen menjar a la clientela. El nom Cal Bonete ve del cognom de la besàvia i és com molts veïns de les Corts anomenaven la família, coneguda perquè havien sigut carboners al carrer Taquígraf Garriga.

Fàbriques i magatzems d’una altra època

L’avi tenia raó, pel que sembla. «¡Vam haver de fer fins a tres torns de dinar! Just al davant hi havia 200 noies que feien camises, més amunt hi havia el magatzem de la marca Turbo de faixes i banyadors, una fàbrica d’estands firals, Montajes eléctricos Salvador…», enumera. Un paisatge que no té res a veure amb l’actual. Tampoc quant a la competència, ja que altres locals antics de la zona com la Bodega R. Ruiz del carrer del Montnegre o Les Gabarres, a Entença amb Gelabert, ja no hi són. Queda al seu costat la bodega Brugal, que exerceix més de restaurant que de bar.

Els comensals d’avui de Cal Bonete són més aviat oficinistes o dependents de comerç que baixen de l’Illa Diagonal o Francesc Macià a la recerca d’un primer plat, un segon i unes postres per 12 euros. No obstant, la fidelitat d’alguns vells clients és infrangible: «Una secretària de les oficines de Roca ha vingut a menjar a casa meva durant 26 anys, cada dia!». Alguns incondicionals que hi han deixat d’acudir perquè s’han jubilat hi van una vegada a l’any a menjar i saludar la propietària.  «Si vols tenir feina has d’oferir qualitat i bon preu, si et relaxes la gent ho nota i se’n va», recepta seriosa Monfort. «I ni una baralla en mig segle!», rebla.

Notícies relacionades

La memòria de la Colònia Castells en vermell i negre

El futur hospital del Vallès Occidental crearà un barri

Per aquest menjador han passat també algunes cares conegudes, des de l’exalcalde Jordi Hereu fins a Sandro Rosell quan presidia el Barça, passant per la periodista Julia Otero o el cuiner Isma Prados. Menció a part per al pastisser Oriol Balagué, que té el seu establiment molt a prop i és amic de la casa: «Portava torrons i esmorzàvem junts per Nadal uns quants del barri», rememora amb afecte la restauradora. Els germans Torres, que té el seu famós local a poca distància, no s’han deixat caure per Cal Bonete per ara.

Comensals actuals i antics assidus compartiran un últim àpat el divendres 17 de novembre: «Ja estic avisant els clients de tota la vida, farem junts el vermut i després abaixaré la persiana».