Dels ‘marines’ al ‘boom’ de Barcelona: una hotelera i un conserge relaten una vida en primera línia turística

En canvi, Anna Matamala, que regenta el famós Moka de la Rambla i va assumir la gestió del restaurant i bar just en el 93, recorda d’aquells anys el tragí de ‘marines’ nord-americans en el freqüentat eix, molt abans de la invasió de xancletes. Tots dos han viscut en primera línia l’esdevenir turístic de la capital catalana des del mateix moment en què va néixer Turisme de Barcelona per impulsar una activitat llavors prometedora.

S’ubiquen, a més, al cor, a Ciutat Vella i l’Eixample, especialment sacsejats pel gran ‘boom’ que daten de finals dels 90. Per a l’empresària, que agafava el relleu familiar, la Rambla es va convertir en una segona llar. El seu pare havia adquirit el negoci en el 86, amb l’afany de recuperar l’esperit del Moka original (1934) i d’esborrar el recent pas d’un ‘fast food’. Una enorme foto de l’època presideix el local, dels temps en què la seva terrassa se situava al costat de la façana i els barcelonins disfrutaven mirant i deixant-se veure amb un bon cafè o uns xurros. Ara lluita perquè l’ajuntament li deixi mantenir la que té a la vorera lateral, clau per al negoci. És de les poques on prendre alguna cosa sense sobresalts per a la butxaca, com relatava aquest diari el mes passat sobre negocis pròxims.

Anna relata que els va costar uns anys enlairar-se perquè a finals dels 80 la zona no vivia el seu millor moment. Fins i tot tenien un vigilant de seguretat a la porta. El pas dels 90 va marcar també un gradual canvi del públic de la zona, desapareixerien els clients d’Onda Radio (amb la seva mudança), polítics i part de la faràndula, així com «totes les corbates» que poblaven els seus migdies de menús i que es van esfumar amb el trasllat d’oficines i la irrupció del treball a distància, per anar sent rellevats per turistes dels cinc continents. «La Rambla es va posar molt de moda, van arribar moltíssims americans, francesos i italians», després cada vegada van ser perfils més dispars. «Un bloguer de Corea va parlar del Moka i ara venen moltíssims coreans a fer-se una selfie menjant xurros, gaspatxo i croquetes, tot junt», assenyala amb sorna.

Ve a tomb un incís per detallar que en el 93 Barcelona tenia 155 hotels, que tres dècades després ja en són 443. I que els viatgers internacionals han passat de representar el 61% (sumant 1,5 milions) a ser el 83% (amb 7,8 milions, prenent la dada del 2019, ja que l’any passat encara va estar marcat per la pandèmia). Aquesta eclosió s’ha deixat sentir a la columna vertebral de la ruta turística, plena d’allotjaments: d’hotels de cinc estrelles a pensions i pisos turístics. Al matí no deixen de servir esmorzars a clients d’hotels que no han contractat aquest servei, i a la nit sopars. Al mig, la seva barra no descansa en horari ininterromput durant 16 hores al dia.

Fins a mil persones al dia

Aquest atrafegament suposa que cada dia traspassen el llindar del Moka de 500 a 1000 persones, que no vol dir clients, perquè aquí ve molta gent a preguntar coses o al lavabo, i els permetem entrar, apunta. Amb una memòria generosa, Matamala mira de sintetitzar uns anys de continu creixement, esquitxats per alguna crisi econòmica o conjuntural, on el període del 2016 al 2019 despunta quant a facturació. Són els anys també que s’estén la idea de la massificació turística i l’alcaldessa Ada Colau intenta posar fre al sector. «Va voler treure’ls del centre, però el que han fet per portar-los a altres barris ha fet que la gent senti que cada vegada hi ha més turistes», opina l’empresària, que se sent perjudicada pels creueristes que són desviats amb excursions organitzades i els autocars de la Costa Brava que ja no poden descarregar visitants d’un dia a la veïna plaça de Catalunya.

Mai plou a gust de tothom en matèria de comptador turístic. Però si alguna cosa ha marcat un abans i un després en la rutina de la Rambla, va ser l’atemptat del 2017. Ella estava de viatge els primers dies, però encara plora d’emoció al relatar la intensitat de les vivències del seu personal i del riu de turistes que van albergar fins a fer-se de dia, mirant d’apaivagar-los. «Alguns van tornar l’endemà a abraçar els cambrers i donar les gràcies», explica.

Afirma que el vincle que es va establir entre turistes i autòctons, entre víctimes i testimonis ho va canviar tot. D’aquell moment recorda el silenci emocional; de la pandèmia –que la va allunyar any i mig del negoci–, el «silenci físic i econòmic». El ressorgir ha sigut bo, però no s’ha recuperat la facturació de la pandèmia. Ni ha aconseguit imposar una carta més catalana en la tornada. «Em demanen paella, pizza i hamburgueses, i el que intentem és una cuina mediterrània on tot sigui de qualitat i fet a casa», resol, sabent que el client sense fronteres mana.

A no molts metres, en la Gran Via, Francisco Racero, com a cap de Consergeria de l’únic hotel que disposa d’aquest servei les 24 hores, amb un equip de vuit persones, no només ha contemplat l’evolució del viatger. El Palace també és testimoni de la notorietat social de l’urbs. Ha vist desfilar Mijail Gorbatxov (amb qui es va fotografiar), Rock Hudson, Freddy Mercury, Michael Jackson, John Major, Noor de Jordània, Woody Allen... Ha viscut la mutació del turisme adinerat més clàssic, el nou milionari arribat de Rússia i l’Aràbia Saudita i a figures de màxima distinció que volen conèixer Barcelona des del sibaritisme. Del firaire dels 90 al purament vacacional del segle XXI. I ha hagut de guiar els passos de molts d’ells per la ciutat.

El conseller del viatger

Li demanen «consell gastronòmic, rutes turístiques personalitzades, preparatius per a ocasions assenyalades...» Des de la seva posició de conserge de la xarxa internacional Llaves de Oro, la màxima és fer realitat els desitjos legals. Una vegada, no va poder. Un client japonès moooolt important que venia al partit de Champions del Barça i el Chelsea, i al qual havien organitzat tota l’experiència. Va tenir un retard en un vol i va trucar desesperat exigint que parlessin «amb qui fos necessari perquè el partit es retardés». Tot per veure Messi. Racero no donava crèdit. I l’home es va perdre sense remei la primera part.

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Tot i que sí que té molts altres èxits, com una petició de mà amb avioneta i cartell d’amor perquè una nòvia l’entreveiés des de Montjuïc. L’hotel mima el personal fidel i l’ADN de la casa, així que el conegut conserge mai ha canviat d’empresa. «Ja estic amb els millors», sentència. No dubte que abans de les escoles de Turisme, que han professionalitzat com mai l’activitat, els hotels han sigut «les grans escoles». «Qui m’ho va ensenyar tot havia entrat el 1940», remarca. A ell li va tocar aprendre anglès, francès i italià, defensar-se en unes quantes llengües més i propulsar els seus contactes i serveis gràcies a les noves tecnologies. Tot i que la clau de la seva comesa en la ‘Premier League’ del turisme és la «discreció: veure, sentir i callar», recepta.

Per al turisme que ha tornat i al qual vindrà demana l’esforç de l’ajuntament i la policia perquè Barcelona sigui «més segura». «Se’n van molt contents de la ciutat, excepte quan tenen el mal record d’un robatori», remata.