Així és el carrer de Pelai després de l’eliminació de l’urbanisme tàctic de Colau

El senyor, d’uns 70 anys, observa des de l’ombra. Amb les mans creuades a l’esquena, segueix l’avanç de les obres en marxa al carrer de Pelai, en aquest cas, a la part que toca amb la plaça de la Universitat. S’hi estan pintant unes places per a motos i els operaris –són tres– també foraden el terra per instal·lar-hi aparcaments en U invertida per a bicicletes. Més enllà, cap a Catalunya, contenidors, buits per a la càrrega i descàrrega i, a partir de Balmes, més espai per estacionar vehicles de dues rodes, inclòs un carril compartit per a bicis i motos que és tota una novetat a la ciutat. Ja no queda ni rastre del primer urbanisme tàctic, el de panots gegants blaus, que no grocs, color vinculat a les emergències i les alertes i que tant havia despistat a Via Laietana o Consell de Cent. El nou Pelai està gairebé llest: 64 places més per a motos, 72 més per a bicis i 20 nous buits per a la distribució urbana de mercaderies. Un canvi tan urbanístic com polític.

Val la pena una mica de context abans d’entrar en matèria. Pelai, com passa amb la majoria d’afluents de la Rambla, fa temps que va quedar captivat per l’encanteri del passeig que parteix Ciutat Vella en dos. És a dir, que s’ha convertit en un carrer pensat, pràcticament al 100%, per al delit dels forasters. Els locals, una minoria, l’utilitzen com a zona de passada, per si venen del metro, línies 1 i 2, la vermella i la lila, o per si es dirigeixen als Ferrocarrils (línies del Vallès o Tibidabo) o a Rodalies (R1, R2 o R4). No té terrasses ni restaurants (tret que es comptin el Viena i el McDonalds), però sí cinc sabateries (en va arribar a tenir moltes més), cinc hotels, cinc botigues de cosmètica i una desena més de comerços de roba i complements que o són multinacionals o són una rèplica del que un pot trobar a qualsevol altra urbs d’occident. Ah, i una administració de loteria i una sala de jocs d’atzar. Si es mira cap amunt, només hi ha dos balcons amb plantes, cosa que convida a sospitar que no només hi ha pocs nadius per aquí, també hi deu haver pocs residents fixos.

De tot, i bo

Les comparacions són odioses, però si es consulten les fotos antigues de Pelai, això era la porta de Ciutat Vella i l’avançada de l’Eixample que Cerdà va regalar el 1859. Hotels de luxe, pastisseries angleses, papereries amb objectes d’escriptori, galeries d’art, joieries, llibreries, cotilleries, camiseries, perruqueries, l’escola de ràdio Maymó, grans magatzems, la mítica botiga Palau que es va traslladar a Balmes (on si no es poden trobar trens en miniatura o cotxes d’Escalèxtric) i la seu del diari ‘La Vanguardia’, que si va triar aquest i no un altre carrer devia ser per alguna cosa. Per aquí passava el tramvia i en superfície arribava el tren de Sarrià, que tenia l’estació a la vista en el que ara és l’edifici comercial del Triangle.

En aquest alienat carrer de Pelai, els turistes no van entendre el sentit dels panots blaus –a més queden molt lluny dels aparadors– i no utilitzaven la calçada guanyada als cotxes el 2021, un espai que sí que sovintejaven les bicis i els patinets, a més de les furgonetes de repartiment. Amb aquest panorama, el govern de Jaume Collboni ha optat per un canvi urbanístic que és alhora un missatge polític en majúscules: governem amb els Comuns i potser ho tornarem a fer, però no som els Comuns.

Per això s’ha optat per una sortida pràctica, la de donar resposta a l’escassetat de places d’estacionament de vehicles de dues rodes i la de pintar més aparcament per a transportistes, de manera que facin el que ja feien de manera furtiva, però ara sense risc de sanció. Una decisió, va denunciar Janet Sanz, regidora de Barcelona en Comú i responsable d’Urbanisme en el mandat anterior, que és «pura gesticulació i una irresponsabilitat».

Passadís compartit

Notícies relacionades

Espècies invasores a l’Eixample

Dones necessàries, Juno House

La reurbanització de Pelai inclou un element insòlit als carrers de Barcelona. Es tracta d’un carril d’accés i sortida dels aparcaments de bicis i motos i que té la velocitat limitada a 10 quilòmetres per hora. Cal veure com van les coses entre els dos col·lectius, que a més hauran de frenar i cedir el pas a les parts en què també hi ha contenidors, instal·lats entre els carrils de circulació de vehicles privats i el nou passadís compartit per vehicles de dues rodes. Si no es va entendre el panot blau, potser també costa assimilar aquest vial, que es podria confondre, per la seva amplada, amb un carril bici.

El que passi en el futur continua sent una incògnita. Pelai té pendent una reforma integral que transcendeixi l’urbanisme tàctic. Una transformació que tindrà el difícil repte de maridar la mobilitat sostenible amb la necessitat que la desembocadura de Balmes pugui arribar a Catalunya i la resta de Ciutat Vella.