Barcelona, capital europea del claqué

Hi ha ambient Erasmus, popurri d’idiomes, vaivé de samarretes suades, andamis amb swing. Clic, clic, clic. Aquesta setmana s’ha estrenat la primera edició del Lutier Tap Festival, marató de classes i esdeveniments claqueters amb pedigrí internacional. Han vingut a ensenyar a Barcelona figures del ‘tap’ com Derick Grant, Heather Cornell, Max Pollak o Anthony Morigerato, el del rècord de sons amb els peus. S’hi veuen alumnes fins i tot del Japó i Austràlia. Uns 200 en total. Més somriures d’expectació que amb la tornada del ‘Grand prix’.

Això és Lutier (Balmes, 53), centre neuràlgic del claqué. És la primera escola que ofereix una formació professional [un programa de nou mesos] per a ballarins de ‘tap’. Ja fa una dècada que va començar. «És com si fos una universitat», treu pit Guillem Alonso. És el director de dansa de l’escola. Mentor de diverses generacions claqueteres. Fa 42 anys que balla, des dels vuit. Se’n va passar cinc als EUA, Broadway inclòs, i és dels pocs que sap sand dance (ballar sobre sorra). Aquest any va rebre el Premi Claqueta de l’Associació Tot pel Claqué.  

  

«¿Encara es balla claqué?». Hi ha qui encara se sorprèn al veure’ls. Però si es tecleja a Google ‘tap dance’, hi apareixeran centenars de milions de referències. Per TikTok circulen vídeos amb 70 milions de visualitzacions. ¿Que si és difícil? «Uf», esbufegarà qualsevol que s’hagi calçat alguna vegada unes sabates de claqué. Tardes almenys un any a deixar de ballar com un click de Playmobil. Un altre any més i, amb sort, comences a improvisar sense que sembli que estàs accelerant una moto. 

«És un instrument de percussió que pots adaptar a qualsevol estil», resumeix Guillem. «Es va crear de la fusió de música i dansa africana i irlandesa –tira d’història– i després va evolucionar amb la música jazz». Ara es balla amb tot: hip-hop, contemporània, fins i tot clàssica. ¿La gran diferència amb altres danses? «És que som músics i ballarins», respon Roser Font, una altra veterana claquetera i professora. És el que enganxa: «Fer música –diuen– i alhora ballar-la». 

Fa temps que Barcelona –diu el Guillem– és ciutat claquetera de referència a Europa. «Almenys quant a quantitat de ballarins, espectacles i ensenyament», detalla. I no només Barcelona –afegeix–. «Dins del món del claqué, Catalunya per si mateixa ha sigut bastant pionera». Aquest setembre, de fet, se celebrarà la 35a edició del festival de claqué de Reus. «És el més antic que hi ha al món que encara funciona».

«Si el claqué ha arribat on ha arribat a Barcelona, és per la gent. Per la comunitat». La conclusió és de Gisela Noguero, professora d’història del claqué a Lutier i membre de la junta directiva de l’Associació Tot pel Claqué. A final d’any preveu publicar un llibre sobre l’evolució del tap a Barcelona.  

«La unió que hi ha hagut entre els ballarins ha sigut molt important, i les activitats que s’han proposat en diferents dècades», insisteix la Gisela. Des de la primera generació –«Camut Band, Mireia Font, l’escola del Timbal va ser molt important per al claqué»–, passant per Guillem Alonso –«el referent, un pedagog clau, que ha fet de pont de les diferents generacions»–. Ja hi ha veterans professors de referència a Barcelona –«Laia Molins, Roser Font, Sharon Lavi, Rubén Sánchez, Anna Llombart, Iván Bouchain...»– i «una generació jove molt potent –afegeix la Gisela– i amb molta projecció». 

Dius que balles claqué i encara et miren com si t’acabessis d’escapar d’una pel·li en blanc i negre. «Encara s’associa a Fred Astaire i Gene Kelly –s’encongeix d’espatlles la Gisela–. Però el claqué ha evolucionat un munt». Potser perquè és difícil arribar a un nivell mitjà sense que et surti fum pel cap. «Sí, crec que és per la tècnica –assenteix la professora–. És una disciplina que inclou moltes coses: és dansa, és música, és coordinació. Has de tenir paciència amb el claqué». 

A hores d’ara, hi ha tantes escoles a Barcelona on aprendre claqué com rumors d’infidelitats de Rauw a Rosalía. Al desembre, Coco Comin va anunciar el seu nou Barcelona Tap Dance International Conservatory, dirigit per Sharon Lavi. «I ara a poc a poc també ciutats més petites van fent –apunta la Gisela–. Hi ha escoles a Granollers, Mataró, Reus, Tortosa...».   

Tres ‘tap jams’ al mes

Per practicar en públic (o veure’l practicar) hi ha les ‘tap jams’. N’hi ha tres al mes: la Tap Jam Barcelona es fa amb músics en directe el quart diumenge de cada mes. Aquest any compleix 25 anys. Fa 15 que també s’improvisa a la glorieta del parc de la Ciudatella, ara cada 15 dies: el primer i tercer diumenge de mes. Al juny van celebrar juntes el doble aniversari amb una marató.   

Notícies relacionades

Els últims bars on es pot jugar al ‘pinball’ a Barcelona / MAPA

On fotre’s de lloros ‘premium’ a Barcelona com a ‘Humor amarillo’

«La Ciutadella és un espai obert per a tothom que vulgui compartir l’art», incita Iván Bouchain, el ballarí coordinador d’aquesta ‘tap jam’ a l’aire lliure. Presenta’t amb el seu crit de guerra: «¡Sabooooor!». «Després de 15 anys –diu–, continua sent un punt increïble perquè s’hi trobi qualsevol persona de qualsevol país, de qualsevol escola i de qualsevol nivell de tap». Aquí han arribat a improvisar fins a 15 nacionalitats en una mateixa rotllana. Aquest diumenge (16 h) toca sessió especial pel festival de Luthier: s’hi preveu ‘tap jam’ multitudinària.  

El claqué fins i tot s’utilitza ara com a «eina per millorar la qualitat de vida de persones en risc d’exclusió social». Ja sigui en residències de persones grans, centres de menors o presons. Laia Molins, la coordinadora de la Tap Jam Barcelona, dirigeix també l’associació Ritme i Compromís: «Un projecte de transformació social –defineix– a través del moviment, el ritme i el claqué». Ja ningú els diu «¡com Fred Astaire!».