Quatre claus del llibre pòstum sobre la intensa vida de Juanito, el ‘Pinotxo’

Va morir sense temps a acudir a la presentació de ‘La Boqueria del Juanito Pinotxo’, un llibre en què s’havia sincerat i havia relatat la seva intensa vida –vista des de darrere i davant de la barra del seu famós bar– i també l’esdevenir del mercat més icònic de Barcelona. Li feia una il·lusió enorme protagonitzar un volum així, a vessar de les fotos dels àlbums de familiars i amics, i de les que en els últims temps li va disparar Josep Ródenas, abans i després de desposseir-se de l’armilla de cambrer per sempre. La festa no va poder ser. Juan Bayén va morir pocs dies abans d’aquest homenatge, però la setmana vinent es presentarà públicament l’obra (Genco Editorial) alhora que la figura de cera que l’immortalitzarà, tot i que el seu somriure i el seu do de gents ja estiguin encunyats en la memòria de Barcelona.

El Periódico ha tingut accés al llibre i n’ha extret algunes claus, que no només il·lustren el personatge en primera persona, sinó la manera en què va ser vist per un enorme entorn de col·legues i de noms coneguts. I tot i que la seva última etapa va estar enfosquida pel conflicte que va derivar en la venda del bar per la seva banda, el «divorci» d’una part de la família, i la batalla judicial per la titularitat del negoci i el nom, el relat reflecteix també una història prèvia diferent. Marcada per una estirp que durant molt temps va estar molt unida i va forjar el que fins fa poc va ser un dels bars protagonistes en les guies de la ciutat.

L’home que va néixer pobre i va morir milionari

«La cultura de l’esforç i el sacrifici ha sigut determinant per configurar la meva manera de ser entregada», assenyala Bayén. «Érem gent molt humil», apunta, recordant una infància marcada pels bombardejos de la Guerra Civil, la seva modesta llar primer al Raval i anys després al Poble-sec. I sobretot la figura de la seva mare, la Caterina, que va arribar a Barcelona venent llimones de manera ambulant, després va despatxar bates en una parada («un taulell») a la plaça de la Gardunya, i més tard al morir el seu primer promès va aconseguir el «negoci» reconvertint-lo en el que el Juanito afirma que va ser el primer bar de menjars calents.

Aquesta cuina evolucionaria a poc a poc per alimentar els treballadors i clients d’un mercat en transformació. La família va aconseguir millorar amb molts anys de treball la seva fràgil economia, a la qual el Juan contribuïa ajudant des de petit, també donant un cop de mà al seu pare paleta alguns caps de setmana i fins i tot jugant a futbol a 100 pessetes per partit. El negoci faria un salt qualitatiu, remarca pàgines després, amb l’entrada en escena de la seva germana María als fogons. I un més amb el del fill d’aquesta, Albert Asín, l’any 2000, quan es van traslladar d’una parada «petitíssima» a les portes del mercat, que han ocupat fins ara.

Aquest receptari i aquest ambient únic a què contribuïa amb el seu ganxo, el va anar convertint en punt de trobada de restauradors, com Isidre Gironès (Ca l’Isidre) o els germans Adrià, i també de famosos i legions de turistes que havien llegit sobre ell. Fins al punt de rebre ofertes multimilionàries en els últims anys (es parlava de cinc i fins a vuit milions). No se sap per quants diners es va traspassar el Pinotxo, però sí que Juan Bayén va ser molt ric tot just poques setmanes.

Una família cosida en el mercat

La imatge que ha transcendit en els últims mesos, quan el seu nebot Jordi el va acusar d’haver venut el negoci d’esquena a ell malgrat tenir una societat conjunta, dista molt del relat familiar que desgrana d’anys previs. Va tenir una relació de carn i ungla amb els seus germans Albert (que no es va dedicar a l’hostaleria) i María. Tal era l’entrega d’aquesta que narra com va trencar aigües a la barra per donar llum al nebot ara en discòrdia. És a dir, que el Jordi va estar sempre en escena. De fet es va criar al mercat i després agafaria el relleu a la cuina a la precoç mort del seu germà, mentre el Juanito continuava exercint de cambrer, expert cafeter i un immillorable relacions públiques.

A l’obra no s’entra òbviament en els frecs interns que hi poguessin haver hagut, com en totes les famílies. Bayén al·ludeix als meravellosos estius (la segona setmana de vacances) en què s’emportava els seus set nebots de vacances durant «els millors anys» de la seva vida. El 1966 es va casar amb la Carmen, l’amor de la seva vida, diu, amb la que ara va acabar els seus dies. La viuda manté obert l’enfrontament.

«Pregunta a qui vulguis qui és el Juanito, tothom ho sap. És una icona i una part de la ciutat», va dir Jordi Asín del seu tiet a les pàgines finals de dedicatòries, quan ningú imaginava el desenllaç de la història, però la tensió ja hi era segons es desprèn de la nota que va fer pública el seu advocat just després de la seva mort.

En sentit contrari, l’oncle al·ludeix al Jordi, «que toreja amb mi cada dia». El va formar l’Albert a l’emmalaltir de càncer. «Va abandonar la seva feina de peixater per seguir amb el Pinotxo: no és el que a ell més li agrada, però sí el que més vol, com tots a la família Bayén».

La creació d’un mite local

La popularitat que va anar adquirint li va venir gairebé sense adonar-se’n. Després de deixar el futbol veient que mai brillaria prou, va començar a córrer per Montjuïc per mantenir-se en forma. S’hi va enganxar fins al punt de començar a participar en carreres i en una vintena de maratons, inclosa la de Nova York. Així que l’home gairebé es desmaia, narra, quan se li van aparèixer uns senyors encorbatats del COI i li van proposar portar la torxa des de Drassanes fins a la plaça de Catalunya, passant davant la seva Boqueria... A les fotos del 92 se’l veu radiant, com a personatge local i carismàtic que ja era.

En paral·lel, es va disparar el desembarcament turístic. En no poques ocasions el Pinotxo, que va acabar amb el malnom perquè va tenir un gos mil llets al qual va posar aquest nom amb què acabaria denominant el bar, al·ludeix al clima fraternal que es vivia al mercat. A l’entrega dels paradistes per aixecar aquests negocis. Als temps en què les seves vides s’entrellaçaven, al contrari que ara, quan la clientela forana cada dia és nova i darrere els taulells cada vegada hi ha més dependents anònims. Però aquest ‘boom’ a la fi va fer pròsper el negoci.

«‘Pinotxo, una foto, sisplau’, és probablement una de les frases que més he escoltat en la meva vida. Jo no sé com he arribat a això», deia. El tracte amb escriptors, artistes, periodistes i la seva retòrica, juntament amb la calor del bar van fer la màgia, més enllà de la gastronomia o dels seus bufons cafès. El retir forçós el va marcar la pandèmia, que va passar amb tristesa. Al tornar al mercat, tenia por de jubilar-se. «No vull pensar a tornar a passar tant temps sense saber en què ocupar el meu dia», explica. Un matí va patir un mareig que en va ser el detonant. No era greu però el va portar al repòs, i a l’adeu al mercat, no està clar si forçós o forçat, com s’ha dit després. «El Pinotxo es va tallar la corbata de llacet», recull un capítol.

Les anècdotes i l’empremta que va deixar

A més de resumir les seves vivències, i com va veure canviar la societat i el mercat (de quan es despatxava carn de balena a l’aparició d’altres viandes) en els anys 60, 70, 80, 90... Bayén intercala com va conèixer els seus grans amics, gairebé sempre lligats a la restauració i a la Boqueria. Com Ramon Cabau («la seva mort va ser la tragèdia més gran que he presenciat», el 1987), entre una infinitat de noms. Recorda com veia diàriament dos joves a la seva barra, que més tard va reconèixer en una portada i eren Ferran i Albert Adrià. Un altre dia va arribar a la seva barra, sense reconèixer-la, Jacqueline Bisset. Després hi desfilarien polítics i estrelles de Hollywood com Woody Allen. Un no parar.

Notícies relacionades

Barcelona ja té aprovat el pressupost del 2024

Mantenir Consell de Cent costa deu vegades més que Diputació

Entre els que li dediquen pàgines firmades figuren Carme Ruscalleda («el Pinotxo és sinònim de la Boqueria», «el lloc és la màxima expressió de la vitalitat d’una barra»), Raül Balam («es reinventa cada dia, aixeca la persiana amb la mateixa il·lusió que ho va fer fa 80 anys»), Javier Mariscal («té tanta alegria i tanta marxa que te l’enganxa»), Ismael Prados («sempre està cap a fora, fent-te sentir bé quan vas a casa seva»), Carles Gaig («el que ha fet el Pinotxo per la Boqueria és espectacular, brutal»), Joan Roca («representa compromís amb el mercat i amb l’ofici de cambrer» [...] «és també un personatge literari»), Ferran Adrià («simbolitza el bon fer, la simpatia, la generositat, ho té tot... És una de les persones més estimades que hi ha en tot aquest ambient gastronòmic»), Joan Manel Serrat («El Pinotxo és més que el personatge la persona Joan») i molts més.

A l’obra, amb textos d’Inés Butrón, Àlex Aguilar, Carla Alpeñés i Félix Montero, i dibuixos de Javier Mariscal, Óscar Manresa i Montse Fransoy, les frases finals són per a ell: «Fins a la pròxima, que vagi bé, bon viatge per a tothom», s’acomiada.