Les maletes per desfer que Daniel Sirera es va endur de València a Barcelona

Va tornar amb l’objectiu, complicat, d’intentar ser l’alcalde de la seva ciutat capital catalana i encara està obrint algunes de les maletes, que va fer molt de pressa. Perquè, fins a uns dies abans que es confirmés, no va saber amb seguretat que li tocaria assumir la seva nova responsabilitat.

Maletes per obrir

Sirera ensenya aquestes maletes al pis de l’Eixample on viu de lloguer. Paga 1.500 euros mensuals per prop de 120 metres quadrats. Mentre vivia a València, on assessorava el líder del PP en aquesta comunitat, Carlos Mazón, venia els caps de setmana per veure els seus dos fills. Un, estudiant de Disseny, i l’altre, de batxillerat. Durant l’entrevista entrega al més gran un tàper amb mandonguilles (fetes per l’àvia) i arròs blanc.

Sirera es convertirà, després de les eleccions del 28 de maig, en regidor de l’ajuntament de la capital catalana: les enquestes coincideixen que el PP mantindrà els seus dos regidors o que els incrementarà, per la qual cosa la seva representació sembla assegurada.

Retorn a Sant Jaume

No només torna a la ciutat. També torna al consistori. L’ara cap de llista es va convertir en regidor a Barcelona per primera vegada el 1996 i ho va ser durant tres anys: «Anava a la candidatura del PP a les municipals del 1995, però em vaig quedar fora. Quan Enrique Lacalle va dimitir per anar-se’n al Consorci de la Zona Franca, va córrer la llista i vaig entrar jo». Llavors, era el candidat de les joventuts, Noves Generacions, i el seu president a Barcelona.

Han passat gairebé 27 anys des d’aleshores, un període en què sempre ha sigut militant popular. De la seva primera etapa com a regidor recorda haver descobert la possibilitat d’influir en la vida de la gent: a la sortida de l’Hospital Clínic es produïen atropellaments perquè la gent creuava per una zona sense pas de vianants. A petició seva, s’hi va instal·lar una barana que, diu, va evitar accidents. Però no és dels que pretenen canviar el món ni la societat: «No, no, a mi la societat que hi ha m’agrada. El que vull és ajudar-la que visqui millor».

Sant Antoni

Va néixer a Badalona: «Els meus avis paterns vivien a Sants, i els materns, a l’Hospitalet. Els primers van comprar un pis a Badalona i quan els meus pares es van casar van llogar el pis de sota». El 1973, es va mudar amb els seus pares i el seu germà gran a Barcelona, al carrer del Marquès de Campo Sagrado, a Sant Antoni, on la família vivia de lloguer. Va estudiar als Escolapis de Sant Antoni. «Va ser molt feliç en aquell barri».

No sobraven els diners, però els Sirera van poder donar-se una alegria i deixar enrere el Sis-cents el mateix 1973: «És un dels records més espectaculars de la meva vida, quan el meu pare va aconseguir comprar un Seat 1430 familiar, nou, de color blanc. Els meus pares van decidir que féssim un viatge a Andorra per comprar una vaixella Duralex. Hi vam anar els meus pares, el meu germà, jo, el meu avi i la meva àvia. Encara tenim aquest cotxe. És a Castelló». També en conserva la factura: 164.091 pessetes, que, diu, es van pagar a terminis.

El pare de Sirera va començar la seva trajectòria laboral com a practicant: «Anava a les cases a posar injeccions». Amant de les motos, es va fer agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona per portar-les: «Va ser motorista i després va fer de tot. La Guàrdia Urbana va ser la seva vida». Van coincidir un temps com a regidor i agent del cos. La seva mare, que encara viu, és mestressa de casa.

Com es va afiliar a Aliança Popular

«Els meus pares eren votants de Convergència i Unió a les autonòmiques i de [Adolfo] Suárez (líder d’UCD i primer president democràtic després del franquisme) a les generals», explica. Ja amb el PSOE al poder, amb 18 anys, va assistir a la moció de censura presentada per Antonio Hernández Mancha, líder d’Aliança Popular, a Felipe González: «L’actitud prepotent i fanfarrona del PSOE em va fer pensar: ‘¿Aquests de què van?’».

Segurament va ser de les poques conseqüències positives de la moció, que va posar fi a la carrera política d’Hernández Mancha. I així, molest amb el PSOE, Sirera va decidir afiliar-se a AP, el partit del qual va sorgir el PP, al qual no coneixia ningú. Es va apuntar a Noves Generacions de l’Eixample. Tenia 18 anys.

Comte Borrell

Ja de casat, va viure al carrer de Comte Borrell, i després, a la Barceloneta. Ara viu al carrer de València, i ve de València, fet que l’acosta al cas de Manuel Valls, que va venir de París per viure al carrer de París, però nega més similitud: «No faré alcaldessa Colau».

Va ser diputat al Parlament del 1995 al 2010, amb habilitat per relacionar-se amb els mitjans i certa imatge de ser el ‘progre’ del PP: «No sé si soc ‘progre’ o no», replica. També va ser senador, del 2007 al 2008. Amb l’edat i l’ascens, com sol passar, va minvar la felicitat, fins al final abrupte de la breu presidència del PP català, que va assumir el juliol del 2007 després de la renúncia de Josep Piqué. El juliol del 2008 el partit va decidir prescindir d’ell i Alicia Sánchez-Camacho el va substituir: «Vaig decidir anar-me’n sense fer soroll». Va estar dos anys al sector privat, impulsant una empresa de comunicació. «Més que durs, van ser anys estranys».

Notícies relacionades

Daniel Sirera serà el candidat del PP a l’Ajuntament de Barcelona

Espècies invasores a l’Eixample

Finalment, el PP va premiar el seu adeu disciplinat i el va enviar al Consell de l’Audiovisual, al qual va estar una dècada, abans que Mazón el fitxés «com a tècnic», com a director de gabinet i estratègia l’1 de febrer del 2021: «València no m’és aliena, perquè tres dels meus quatre avis són valencians; estiu a Castelló».

Inseguretat

Veu Barcelona insegura, bruta, descurada. És crític amb el fet que el govern d’Ada Colau reformi alguns carrers, i d’altres, no, com Consell de Cent, el carrer paral·lel al seu: «No poden fer una ciutat de primera i altra de segona». Està a favor de posar fi a la limitació per fer més hotels i estudiar en detall la norma del 30% de vivenda protegida a les grans promocions. Va per Barcelona «en moto, bicicleta i transport públic», i assegura que no anirà amb cotxe oficial. No perquè li sembli malament, sinó perquè el considera poc pràctic.