Els últims carrers de llambordes de Barcelona

Passejar pels carrerons del petit barri de Sant Pere, a Ciutat Vella, té un encant especial. Igual que la baixada del monestir de Pedralbes. I el casc antic de Sant Andreu. I passatges romàntics com el de Permanyer, a Pau Claris. Tots tenen una cosa en comú: llambordes.

Barcelona té una relació obstinada amb el seu paviment, des de l’emblemàtic panot quadrat de la flor i el polèmic full de plàtan de la Diagonal, fins a les onades de la Rambla –que desapareixeran amb la reforma– o experiments fallits com la ‘B’ del carrer Ganduixer. Fins i tot el malnom pejoratiu de la ciutat, Can Fanga, té a veure amb la lenta pavimentació durant la construcció de l’Eixample. Però entre la varietat de terres barcelonins, la vella llamborda ha resistit modes i segles. Fotogènica, duradora i barata.

Fins que ha topat de cara amb l’accessibilitat. Els carrers tradicionals empedrats –històricament només les calçades– no resulten còmodes avui. Per a vianants amb discapacitat motriu o visual, però també el risc de torçar-se un turmell o el soroll al passar vehicles, maletes, carros i qualsevol element mòbil. A més rellisca quan plou i no marida bé amb l’incivisme, perquè la brutícia es queda a les ranures.

Paviment sentenciat

Per tot això, l’Ajuntament de Barcelona el situa com a paviment a retirar. No de manera imminent, ja que no ocupen carrers de gran trànsit, però sí a mesura que hi hagi intervencions de millora en aquestes zones. «No se substitueix d’ofici, però el dia que en aquest lloc hi ha un projecte de renovació del carrer s’elimina», indica la tinenta d’alcaldia Janet Sanz. «El normal és que s’intervingui per pacificar», considera, per la qual cosa si hi haurà més trànsit de vianants encara s’ha de garantir més l’accessibilitat.

La Guia de Paviments de l’Ajuntament de Barcelona marca en vermell la llamborda, amb l’etiqueta «no recomanable». Admet que s’utilitzi en rivets i detalls de jardins de manera «excepcional». Detalla que l’autèntica llamborda antiga té un gruix de 8 centímetres i està feta de granit (gris clar) o bé de pedra basàltica (gris fosc). Es va començar a utilitzar massivament a finals del segle XIX. El boom de l’automòbil obre el seu declivi, al ser molt sorollosa.

Nostàlgia i personalitat

Tot i això, és indubtable que donen una atmosfera especial als racons que les conserven. Realcen el patrimoni arquitectònic i els capvespres, i són ecològiques perquè amb prou feines es trenquen i la pluja pot infiltrar-se fins al subsol a través de les seves juntes. A més, en la majoria dels carrers on resisteix no hi passen gaires cotxes i els obliga a anar més a poc a poc. Si hi ha vorera llisa a cada costat de la calçada, resulta molt menys urgent la intervenció municipal.

De fet, fonts consistorials apunten que fins ara s’ha mantingut la llamborda als carrers on «ha funcionat adequadament i ha sigut compatible amb l’accessibilitat». Però instal·lar llambordes en carrers nous està descartat, ni tan sols els que han aflorat al carrer Girona durant les obres de la ‘Superilla’. Com avança aquest diari, el consistori estudia reciclar la pedra trobada amb el mateix tractament que es va assajar a la plaça Comercial.

Els nuclis més vistosos

EL PERIÓDICO ha recercat a la ciutat els racons més significatius de resistència de la llamborda, que poden observar-se al següent mapa.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

La tònica general és la dispersió, però encara es conserven nuclis amb diversos carrers empedrats pròxims entre si. Un de molt conegut és el barri de Sant Pere (Ciutat Vella), concretament entre la plaça de Sant Agustí Vell i Sant Pere de les Puel·les. També abunden en centres històrics dels antics pobles annexionats per Barcelona, com el de Sant Andreu: plaça del Mercadal, carrers Peronella, Sant Ponç, Pons i Gallarza.... Altres exemples destacats són les casetes baixes que envolten la plaça Prim (Poblenou) i el recinte del monestir de Pedralbes.

Menció a part per als entorns industrials que han sobreviscut al segle XX: tota la Coats Fabra (Sant Andreu), el pati de la Fàbrica Lehmann (Eixample) o els passatges Masoliver i Vinyassa (Poblenou). També n’hi ha en costures de la ciutat congelades en el temps, com l’aparcament d’Adif de la Sagrera o el lateral del Cementiri de Montjuïc. I finalment són freqüents en passatges de tota mena, que generalment veuen més endarrerits en reurbanitzacions o són privats, com els senyorials de Permanyer i Méndez Vigo (Eixample). Barcelones antigues o oblidades, que es resisteixen a la modernitat...