Ferran 34, l’hotel nonat de Barcelona

A principis dels anys 80, un lladre de pisos va entrar pel terrat de la magnífica finca del número 34 del carrer de Ferran. Es va emportar allò més normal en aquests casos, un petit botí de joies familiars i una mica de diners en efectiu, però el que més va sorprendre les víctimes del quart és que aquell pispa els va prendre la col·lecció completa de discos de Joan Capri, vaja, que era un lladre, però tenia un bon paladar per a l’humor. Això, amb tot, no és el més substancial d’aquell cas. El millor és que si hagués baixat dos pisos més es podria haver emportat el Joan Camprubí en persona, veritable nom de Capri. Aquí vivia, efectivament, aquell humorista irrepetible, en una finca que des que va ser erigida el 1879 ha permès, com si fos un esfigmomanòmetre (es diu així l’aparell, què hi farem), prendre la tensió a aquesta ciutat. Per exemple, des de fa vuit anys, ¡vuit!, Núñez i Navarro i l’Ajuntament de Barcelona mantenen un litigi judicial per aquesta finca. El promotor immobiliari pretén que sigui un hotel i el govern municipal replica que això passarà, metafòricament, per sobre del seu cadàver polític.

Context. El carrer de Ferran no passa pel millor moment de la seva història. Va ser magnífic, i conserva, de fet, la fisonomia de la seva antiga bellesa. Era premeditadament bonic. Els fanals, per exemple, són de paret, i així es va decidir durant la urbanització perquè no interferissin el plaer de passejar i veure aparadors, no uns qualssevol, sinó aparadors d’allò més ‘in’ de la ciutat. Després de l’Expo de 1888, com a detall, entre Ferran i alguns carrers adjacents hi havia una desena de botigues dedicades a orientalismes, objectes importats de la Xina i el Japó que concedien distinció a una família si decoraven una llar. En el 34 de Ferran (llavors Fernando, en homenatge a l’impresentable Ferran VII) no hi havia un d’aquests exquisits comerços, d’acord, però era una direcció coneguda. Als baixos, per exemple, s’hi va instal·lar el 1886 el Gran Museu d’Anatomia de París, un d’aquells pertorbadors recintes en què s’exhibien, pel morbo, les Venus anatòmiques que anteriorment s’havien fet servir a les facultats de Medicina. En aquest museu, en concret en tenien una de 45 peces, que muntades mostraven la figura despullada i dorment d’una dona, però que desencaixades permetien fins i tot veure-li la melsa. Per saber-ne més, és molt aconsellable submergir-se en la lectura de ‘Barcelona Freak Show’, d’Enric H. March, la història mai explicada d’aquesta ciutat.

El millor d’aquell museu, o almenys el més apassionadament ressenyat per la premsa llavors, va ser una detallada mostra sobre els suplicis que infligia la Inquisició, molt immersiva, pel que sembla, perquè hi havia allà una àmplia col·lecció d’objectes a mida natural. Va ser un èxit, entre altres raons perquè l’abolició d’aquella barbaritat era relativament recent, de 1834, i sobretot perquè els carlins defensaven encara a finals del XIX que hauria de ser reinstaurada.

És en aquest mateix immoble on Núñez i Navarro, pantalons blaus, i l’Ajuntament de Barcelona, pantalons vermells, es mantenen drets després de tres assalts judicials consecutius i un intercanvi de cops incessant. Molt telegràficament, la història és aquesta.

El 2014, abans del pla que va posar fre a l’obertura de nous llits turístics en zones de la ciutat sobreexplotades per aquest sector (PEUAT), va sol·licitar una llicència per reformar a fons aquesta finca perquè fos un nou hotel. El 2019, l’ajuntament la hi va denegar per discrepàncies amb la documentació aportada i amb aspectes patrimonials del projecte. El promotor va recórrer davant la justícia, va guanyar i va comminar l’ajuntament a concedir la llicència.

El departament jurídic municipal va contraatacar. El projecte era incompatible amb una norma anterior, del 2010, que establia quotes de densitat hotelera. El promotor va recórrer. Va acusar l’ajuntament de no donar compliment a l’anterior sentència, però aquesta vegada va perdre.

Tercer assalt. Núñez i Navarro va sol·licitar una nova llicència el 2020. L’ajuntament ja va avisar que el resultat seria el mateix si s’endinsava en el camí judicial davant la denegació. L’empresa pensava que havia trobat una esquerda jurídica per la qual podia arribar al destí que desitjava. Va presentar un recurs perquè es concedís el nivell B al catàleg de Béns Culturals d’Interès Local a la finca. ¿Per què? Perquè abans que entrés en vigor el PEUAT el 2017 es permetia més laxament l’obertura d’hotels si era en finques de categoria B al catàleg de béns a protegir. La sentència va obligar l’ajuntament a fer aquest pas, però des del punt de vista municipal no va canviar res, perquè la regulació del 2017 va desactivar aquesta excepció del nivell B i la decisió judicial no podia tenir efectes retroactius.

«No serà un hotel. Alt i clar. Ferran és l’epicentre de la bombolla turística». Així s’expressa Jordi Rabassa, regidor de Ciutat Vella.

Ferran 34 és (i això no ho diu Rabassa, sinó qui firma), a escala barcelonina, el ‘Turó 937’, el nom en clau d’una de les batalles més cruentes i enverinades de la guerra del Vietnam. També va ser coneguda entre les tropes nord-americanes com el ‘Turó de l’hamburguesa’, per la quantitat de companys que hi van morir fets miques. Vuit dies va durar aquell brutal assalt. Vuit anys dura ja la batalla de l’hotel. La qüestió és que, una vegada conquerida aquella posició, l’alt cap va ordenar la retirada dels soldats, perquè ja no era estratègicament interessant. ¿És una comparació inadequada? Menys que no ho sembla.

Després de les taules del tauler judicial, allò que flota en l’aire (fonts consultades més o menys així ho reconeixen) és un parèntesi d’espera, per si les pròximes eleccions municipals ajuden a pujar a l’alcaldia algú disposat a convocar una nova conquesta d’Oklahoma hotelera a la ciutat, un ‘land rush’ com el que el 1889 es va organitzar en aquest estat dels EUA, una carrera en què el primer que arribava i plantava la seva bandera era amo de la parcel·la. L’hotelització de Barcelona prèvia al PEUAT va ser bastant així. Hi va haver mesos en què cada setmana s’inaugurava un hotel.

Notícies relacionades

Trobada una quilla a la Ciutadella que podria ser d’un altre vaixell medieval

Detectades obres il·legals en una reforma de Consell de Cent

No s’intueix en l’horitzó electoral un canvi tan radical, de manera que a mitjà termini tampoc és descartable que Núñez i Navarro destini aquesta finca a allò que va fer cèlebre aquesta firma, a pisos. No en va, per tenir totes les portes administratives obertes, l’empresa va sol·licitar el desembre del 2020 una llicència per rehabilitar la finca i condicionar-hi 19 pisos, una sol·licitud que mesos més tard va modificar perquè en fossin 22. Segons Rabassa, seria una solució més desitjable. La meta de remuntar demogràficament el Gòtic, un barri amb més llits turístics que veïnals, tot i que és difícil, sempre està present pels responsables municipals. De fet, a l’adjacent carrer d’Avinyó hi ha en marxa una iniciativa en aquest sentit. L’ajuntament hi té, en tres finques diferents, un conjunt de dependències municipals que té previst buidar. La tasca funcionarial que s’hi realitza es traslladarà a la finca de Via Laietana 8 que des de finals del 2014 és de propietat municipal. A Avinyó, calcula el govern municipal, l’espai permetrà condicionar unes 60 vivendes. Afegir a aquesta xifra la finca de Ferran 34 seria desitjable. Reverdir la vida veïnal d’aquest carrer seria, tot i així, difícil.

Just per sota del portal d’aquesta finca se suposa que dormen les restes de la primera muralla de la ciutat. També va ser en aquesta finca on durant un temps va tenir la seu central el Sindicat de Banquers de Barcelona. Però de totes les seves senyes d’identitat, no n’hi ha cap de millor i més oportuna que la que va ser la llar de Joan Capri. El 2008, el periodista Enric González va escriure una semblança formidable sobre aquell irrepetible humorista. Si per edat algun lector no sap qui i, sobretot, com era Capri, González repescava en aquell text la millor definició que, segons la seva opinió, se n’havia fet. Era del crític teatral Marcos Ordóñez. «Era Jordi Pujol després de prendre’s un àcid». El bo d’aquella semblança era una altra cosa, era que suggeria que Barcelona, en el fons, era com Capri, «una ciutat amb la depressió interioritzada», extremadament desconfiada, instal·lada de manera permanent en aquest discurs que si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament. En certa manera, Ferran 34, perquè és una finca inhabitada des de fa gairebé un parell de dècades i objecte d’un llarg litigi per si és un hotel o no, simbolitza, ja no Capri, sinó els nous temps.