Anar al contingut

CRÒNICA

Joan Capri o la tristesa divertida

Andreu Buenafuente traça un retrat del còmic català que aquest dilluns compliria 100 anys

Andreu Buenafuente

Joan Capri o la tristesa divertida

Recordo que el meu pare em va dir quan era petit: «Mira aquest home, el Capri. És el millor». I així és com m’hi vaig aficionar en l’època que feia Doctor Caparrós. El meu pare tenia tota la raó. Era el millor de la seva època, sens dubte.

No s’assemblava a ningú, era elegant, un gran actor amb tots els seus registres al servei d’una comèdia agredolça. Era un fenomen de masses. Omplia camps de futbol, teatres, el que volgués…

La gent (la que decideix de veritat) l’havia coronat com l’actor còmic que representava més bé el català escèptic, derrotista, foteta, costumista fins al moll de l’os, cronista d’una època grisa o negra directament. 

Per això encara tenia més mèrit que aquell home de barbeta blanca, quan anaven mal dades, decidís que l’única manera de plantar cara a tot allò era a través de riure-se’n. 

Escoltar Capri o veure’l en directe era balsàmic. Es va guanyar el cor de la gent, tothom tenia els seus discos de monòlegs i se’ls sabia de memòria. Era el que ara en diuen mainstream.

Va ser al final dels seus dies quan vaig començar a conèixer més coses sobre la seva personalitat i, suposo que per proximitat artística quan jo tot just era un aprenent d’això, sentia calfreds quan el definien com un home trist, taciturn que segurament no va disfrutar mai del que va fer.

COMPARTIR AMB EL PÚBLIC

Sempre amenaçat per la infelicitat. Una verdadera pena que encara posa més en valor Capri. Potser els seus únics moments de felicitat o de tristesa divertida eren els que compartia amb el seu públic en una espècie de comunió única i irrepetible. 

El seu fill Manolo em va transmetre una vegada un dels elogis més tràgics que m’han dedicat: «Diu el meu pare que si tingués ganes de riure, riuria amb tu». Em va afalagar i em va entristir alhora. Així era Capri, suposo.

Per alguna raó, sempre el tinc molt present. Me’n recordo d’ell, de Pepe Rubianes, de Miguel Gila. Dels grans que, sense saber-ho, van ser autèntics llevaneus que ens van obrir el camí als que vam venir després. 

Sento que els hem d’homenatjar, no deixar de fer-ho mai, recordar d’on venim i honrar el seu treball. Van donar les seves vides per les nostres rialles així que és just agrair-los-ho i celebrar-ho com es mereixen. On em cridin per fer-ho, jo hi seré.