Fernando Amat: «Potser l’únic que queda a Barcelona similar a Vinçon és Servei Estació»

¿Vostè és empresari, botiguer o comprador? No necessàriament en aquest ordre, però aquestes tres coses. De cor, comprador; de professió, empresari o botiguer, és el mateix. Em defineixo sempre com un botiguer, per a alguns és pejoratiu, per a mi no. I, més que venedor, soc un comprador.

¿Comprava en els seus viatges de vacances o viatjava per comprar? Viatjava per comprar, de vegades és més divertit que anar de vacances. Viatjava en funció de les fires. Un italià em va descobrir la diferència entre comprar i vendre, al·ludint als antics mercaders, el plaer dels quals era comprar. I si després el pots vendre, bé.

Vostè és botiguer fill de botiguer. Sí. Tristament, el meu pare no va veure el Vinçon collonut que funcionava. La botiga era la mateixa, va anar creixent, l’únic canvi va ser el producte. Quan em vaig convertir en comprador i vaig començar a partir que jo era l’últim usuari, a plantejar-me què comprava per a mi, tot es va tornar fàcil. Abans era difícil comprar. Pensava: ‘¿Els agradarà això? ¿En pagaran aquest preu? ¿M’equivoco?’

No venia res que no hagués comprat. Exacte. El meu nebot Sergio i jo anàvem a les fires. Si alguna cosa no ens agradava, per més comercial que resultés no ens interessava. Això va marcar la diferència de Vinçon.

Els veïns creuaven per la botiga fins i tot per escurçar el camí. Era una cosa natural. Estàvem encantats que la gent passés per la botiga. Jo tenia un rètol que posava: ‘Vingueu amb els gossos, sisplau.’

A Vinçon hi podies comprar coses molt exclusives i cares, i també elementals i pràctiques. ¿Era una botiga de culte? Es va convertir també en una botiga de culte. Veníem moltes coses estranyes, que es convertien en petits tresors per a la gent. Eren les nostres preferides. Quan trobaves una cosa ben rara i la col·locaves a la prestatgeria i es venia, pensaves que algú entenia el mateix que nosaltres quan la trobàvem.

¿A quina edat va començar a treballar a la botiga i a quina edat la va tancar? Vaig començar als 15 anys i quan la vam tancar en tenia 75. Els primers 10 anys no veníem res. El que teníem no li agradava, a la gent. Fins que va morir el meu pare, el meu germà i jo no vam començar a canviar les coses. El meu germà es va dedicar a la part administrativa.

Vinçon evoluciona com ho va fer la Barcelona que va acabar sent la ciutat olímpica. Molta gent no té clar que la botiga ja existia el 1929. Pot ser, potser perquè primer només existia la sortida de passeig de Gràcia, amb uns aparadors que igual no interessaven. Vam anar guanyant espai al magatzem perquè creixés la botiga, fins que vam obrir també per Pau Claris.

La Barcelona de Vinçon és també la del disseny. Als anys 30 ja hi havia botigues de disseny que estaven molt bé. Barcelona sempre ha sigut una ciutat d’arquitectes, és la professió d’aquesta ciutat, han sigut l’ànima d’aquesta ciutat.

¿Els arquitectes ja no manen tant a Barcelona? Ja no. Abans tenien més poder. Ara tot va per concursos.

Pasqual Maragall confiava en els arquitectes. Maragall és del millor que hem tingut. Va donar a Barcelona una empenta, sobretot d’il·lusió. Quan encara no el coneixia, em van citar amb ell a La Punyalada. Em van dir: ‘El Pasqual et vol conèixer’. I ell em va preguntar: ‘¿T’importaria que vingués a passar una setmana a casa teva?’. Jo vivia a La Pedrera, en un pis del quart. Va venir amb la seva família. Vam haver de posar matalassos a terra. Em vaig posar malalt, no sé si dels nervis. Des del llit el sentia. Ell em deia: ‘Anem a passejar pel carrer i explica’m coses. ¿Com ho veus?’. Ho va fer amb molta gent de molts barris. En aquest em va tocar a mi.

Ara vostè viu a Caldetes. He trigat dues hores i mitja a venir a Barcelona: hi ha hagut un petit accident i ens han desviat.

¿S’ha convertit Barcelona en una ciutat incòmoda? ¿Què opina de la gestió de Colau? Fa poc que he descobert que tot això que ens molesta tant potser és el correcte. Que de quatre carrils es passi a dos, que un estigui pintat de groc, les bicicletes. És el que ha passat a Londres i altres llocs. Ara tots estan enfadats amb l’ajuntament, però d’aquí uns anys no hi haurà els cotxes que hi ha ara. Fins fa mig any o un any jo també estava emprenyat amb tot això, però igual si encara visqués aquí aniria amb una d’aquestes bicicletes. Primer Colau em va agradar. Després em va semblar que no. I ara, des de fa poc, penso que no ho està fent malament. Em sembla que no hi ha ningú que defensi Colau. Els eixos verds que farà: potser funcionen. A veure qui s’hi instal·la: si bars, tallers. Quan entro amb cotxe pel túnel de les Glòries, tots els cotxes queden aturats i a l’esquerra els autobusos no paren. Penso que podria agafar un autobús des de Mataró.

Vinçon no va funcionar a Madrid. No vam tenir prou paciència perquè Madrid l’entengués. Estàvem en un lloc complicat, en un pati d’illa. La botiga era molt millor que la de Barcelona, perquè ja teníem l’experiència de com col·locar el gènere, com il·luminar-lo.

Però hi ha molta gent aquí que diu que Barcelona està malament i que Madrid està molt bé. Gent que potser no ha estat allà últimament. Aquesta és una ciutat de rondinaires.

¿Creu que el passeig de Gràcia ha evitat la turistificació de la Rambla? La Rambla la veig perduda. La rambla de Catalunya, no: crec que pot agafar el relleu del passeig de Gràcia.

Molts barcelonins enyoren Vinçon. ¿Té sentit la nostàlgia? No l’enyoro perquè els últims anys van ser molt durs. Els primers anys érem pobres, però fèiem el que havíem de fer. La nostra patacada va venir el 2008. La gent va deixar de comprar. Vam aguantar fins al 2015. Són molts anys perdent diners. Els dos o tres primers ens rèiem una mica. De sobte mires els números i hi ha un moment en què no pots més. Quan tens personal i la roda és gran al final s’encalla. Entre Barcelona i Madrid vam arribar a tenir més de 100 empleats. A Barcelona, en els moments que més, unes 80 persones.

¿Cal plorar perquè hi hagi tantes botigues de cadenes a la ciutat? Jo ploraria. No m’agrada.

¿Què li diria a un noi de 20 anys que vulgui obrir una botiga? No n’hi deu haver cap. ¿Un jove que vulgui obrir una botiga? Potser només en trobaríem algun al nucli antic, una botiga de roba.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

 Li agrada IKEA. Soc un fan d’IKEA. Són molt bons. Excel·lents. Sempre l’he defensat i ho dic a tothom. Com que no treballo, ara aprenc ebenisteria. Sobretot mirant vídeos dels americans. Tinc un taller, fa poc, amb un amic, vaig fer una cuina per a casa seva. Em vaig estar mirant la secció de mobles de cuina. Tot és bastant autèntic. Correcte de preu.

¿Què queda a Barcelona com Vinçon? El Muji, al passeig de Gràcia amb Consell de Cent, és oberta i genial, però és en el camp de la roba, que és una guerra que no conec. Potser l’únic que queda a Barcelona similar al Vinçon, d’una mida gran i amb rigor al comprar el producte i col·locar-lo, és el Servei Estació. Els admiro molt.