Viatger famós

La novel·la ‘El viatger’ recrea fidelment la Barcelona de 1708 a partir de la figura de Giovanni Gemelli

La novel·la ‘El viatger’ recrea fidelment la Barcelona de 1708 a partir de la figura de Giovanni Gemelli

MUHBA

  • L’historiador Albert Garcia Espuche utilitza la visita del famós viatger per explicar com parlaven, com vestien, què menjaven, què creien i com es divertien els barcelonins del segle XVIII

6
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Petita, comercial i portuària, provinciana però molt connectada amb el món. Dinàmica i gens decadent. I imperial, no en va l’arxiduc Carles III s’hi va instal·lar amb tota la cort. Així era Barcelona a principis del segle XVIII, i així era concretament el 1708, quan Giovanni Gemelli (1651-1725) va desembarcar a la ciutat per quedar-s’hi una bona temporada. Abans de continuar explicant per què el famós napolità va passar més d’un any per aquí convé indicar qui va ser. I va ser, ni més ni menys, que el primer home a fer la volta al món sense utilitzar mitjans propis. Va tardar cinc anys a fer-ho (1693-1698) i les seves vivències van quedar escrites en els sis volums de ‘Giro del Mondo’, un ‘best-seller’ de l’època que es va traduir ràpidament a l’anglès i amb unes edicions en italià que es venien com el pa. La gesta el va fer més que famós, i el prestigi li va durar tant com perquè Jules Verne s’inspirés en els seus viatges per escriure ‘La volta al món en 80 dies’.

En aquestes circumstàncies, Gemelli va arribar a Barcelona per guanyar-se el favor de Carles III. Va tardar un any a aconseguir el càrrec «digne» que tant buscava; i quatre mesos més a tornar a Nàpols. Tota l’estada la va explicar al seu dietari i després la va plasmar a ‘Aggiunta ai viaggi vaig donar Europa’, una descripció, sobretot, de la cort de Carles III i també dels costums populars de la ciutat a principis del XVIII, abans de la gran derrota de 1714. Malgrat la importància del personatge, el llibre mai s’ha traduït al català, i la ciutat només guarda un exemplar en italià a l’Institut Botànic, que formava part de la col·lecció Salvador.  

Novel·la documentada

Posar en relleu la figura d’una personalitat tan remarcable com oblidada –«una llàstima»– és una de les dues raons que han portat l’historiador Albert Garcia Espuche a escriure ‘El viatger’ (Símbol editors), l’altra raó és transmetre els seus vastos coneixements sobre la societat barcelonina d’aquest període –no hi ha detall que se li escapi– d’una forma amena. Per això en lloc de publicar un assaig, Garcia Espuche ha optat per una novel·la, però sense trair els seus principis d’historiador: només una ínfima part del que explica són llicències literàries, la resta està ressenyada en el munt de documents estudiats per Garcia Espuche al llarg dels seus 40 anys de carrera. S’ha de dir que a ell li devem el Born i no hi ha cap acta notarial que tingui secrets per ell. 

‘El viatge’ es desenvolupa al voltant de la figura de Gemelli i el seu pas per la ciutat, i d’altres personatges verídics com Pau Montagut i la seva dona Àngela Pont, el primer un tapiner que no només prostituïa la segona sinó que, a més, la va denunciar per adulteri. La dona va acabar tancada a la Casa de les Egipcíaques, la presó on anaven a parar les dones, a l’espera de judici. Tenia dret, i el va exercir, a presentar testimonis que l’excusessin i demanar que el marit li pagués la manutenció mentre va estar tancada. Un cas tan cert de la Barcelona del XVIII com el de Mateu Hereu –un «exemple», segons Garcia Espuche–, un barber escollit conseller per insaculació (elecció per sorteig) que va tenir el valor de negar-se a informar de les deliberacions del Consell de Cent el virrei Francisco de Velasco i va acabar desproveït de llibertat fins a l’entrada dels austriacistes, gesta en què va tenir alguna cosa a veure la família de Tomàs Peiró, que va tocar a sometent i va fer que la ciutat s’aixequés. Tots, personatges de la novel·la. 

Productes exòtics

La presència de Gemelli en la història «situa Barcelona en el context mundial del moment», apunta Garcia Espuche. Una ciutat «de segon nivell que no tenia res a veure amb les grans metròpolis de llavors, com Nàpols, París i Londres». Però això no significa que no fos important: «Era una ciutat molt connectada amb el món i molt dinàmica, al contrari del que s’havia dit fins fa uns anys. La idea de la decadència era absurda. No era decadent en absolut». El dinamisme l’apuntalen detalls com el de la Botiga del Lleó, on produïen el famós tabac Barcelona, conegut a França, Anglaterra i fins i tot a Boston. I el fet que a la ciutat es feia vidre venecià i es venia com a tal, igual que es manufacturaven cordovans com a Còrdova, teles com a Segòvia i llibres com a Lió també testifiquen l’esmentat dinamisme; com tampoc és menor el nombre de productes que es podien adquirir a les drogueries, que eren milers i que evocaven tots els països exòtics del món. 

«En aquest període, Barcelona no només venia i importava sinó que també exportava, un dels exemples més clars són les cordes d’instruments musicals, s’exportaven per desenes de milers, especialment a Anglaterra». De fet, allà en deien ‘catlines’, que no té res a veure amb els bigotis dels gats sinó que és una contracció de ‘catalan lines’. Altres exemples que allunyen el qualificatiu decadent de la Barcelona de principis del XVIII són els 50 tipus diferents de tulipes que es cultivaven o que els homes portaven rellotges de sol de butxaca. «I la importància enorme que tenia la música, la dansa, el teatre, el joc...», afegeix Garcia Espuche, que és capaç d’explicar com parlaven, com es vestien, què menjaven, en què creien i com es divertien els barcelonins de 1708.

Comèdies i joc de la raqueta

Notícies relacionades

A la Casa de les Comèdies, situada on ara s’aixeca el Teatre Principal, es feien sèries de 40 obres diferents: una diferent cada dia durant 40 dies. I s’omplia. I on amb els anys es va aixecar el Frontó Colom, al segle XVIII es practicava el joc de la raqueta o la pilota, que no era altra cosa que el tennis que aquí va arribar via França. També es jugava al palamall, el billar, l’auca i les cartes. «El joc servia per divertir-se i per apostar. Era una bogeria. Es jugava molt, per tot i sempre», assegura Garcia Espuche. Tampoc hi havia el tan esbombat analfabetisme generalitzat: «No podia ser, existia, per descomptat, però no d’una manera tan generalitzada com s’assegurava. Era difícil moure’s en una ciutat amb tant comerç i tantes relacions amb l’eficàcia amb què es feia sent analfabet». Aquí tenim la quantitat d’escoles públiques i privades que funcionaven, la correspondència en diversos idiomes dels comerciants, els detallats inventaris post mortem i el fet de poder traduir hàbilment a altres codis monetaris una moneda tan complicada com la que estava vigent en aquesta ciutat: 1 lliura equivalia a 20 sous i cada un a 12 diners. 

Pel llibre circula tot això i molt més: com el Carnaval, el millor d’Europa sinó del món; el carrer de l’Argenteria com a centre destacat de producció de joies del període; els jardins de la Fusina amb les seves fonts amb ninots precedents de l’ou com balla; la torre de senyals de Montjuïc amb els gallardets que avisaven la població de què passava al port; els esclaus, els molins de vent, els bussejadors i les campanes per bussejar, les modes, la passió (i necessitat) pel gel. Tot. El com i què de la Barcelona de 1708 que va visitar Gamelli és a ‘El viatger’.