La gran letargia del port de Barcelona

Sovint es diu que Barcelona va necessitar cinc segles per tenir port. Els que van des del regnat d’Alfons el Magnànim (1396-1458) fins a principis del XX. El monarca va autoritzar el Consell de Cent per construir una instal·lació nova (artificial) aixecant un moll i un dic entre l’illa de Maians (ara el barri de la Barceloneta) i terra ferma. Embrió de les actuals instal·lacions. I el 1931 es va donar per acabada l’edificació de les dues torres del telefèric –Sant Sebastià i Jaume I–, que connecta el mar amb Montjuïc. Així, el recinte, als anys 30 ja lluia com va lluir fins als anys 60. Abans d’aquesta llarga construcció, els barcos que arribaven a Barcelona havien de fondejar al que quedava del port romà o davant la platja, i traslladar les mercaderies i el passatge amb barcasses. La importància de la dècada dels 60 rau en què va ser el moment germinal de l’expansió comercial de l’actual port, després d’un període de letargia.

La introducció sobre la gènesi del que ara està en el podi dels ports més importants del Mediterrani, ve a tomb de l’últim tresor ingressat a la col·lecció del Museu Marítim: tres mil vuit-cents negatius inèdits d’imatges preses per Joaquín Tusquets de Cabirol, entre 1942 i 1959. Fotografies que mostren «l’època més grisa i menys coneguda del port. Un període de poca activitat, poc dinamisme, on hi ha gent però no hi ha vida. I un període del qual hi ha poques imatges. Per això són importants». Paraula d’Enric Garcia,  doctor en Història i especialista en Història Marítima.

Motovelers amb una llarga vida de cabotatge

El període en qüestió no és cap altre que el que va des dels anys immediats a la guerra civil, amb un port on encara queden vestigis de la destrucció causada pels conscienciosos bombardejos de l’aviació italiana, fins a just després de l’arribada de la Sisena Flota nord-americana, l’impacte social i econòmic de la qual va ser determinant, tant per al port com per als barris adjacents. Barcelona, una ciutat amb escassetat i una memòria encara de mort, es va convertir, de sobte, en la plaça de descans dels joves soldats, i aquests no van arribar sols, van arribar amb dòlars i ganes de divertir-se. El final de l’autarquia i l’obertura del país van posar la resta perquè el port sortís de la letargia.   

Les imatges mostren això, l’ensopiment d’aquell període. Un port nostàlgic, amb una activitat mínima, on els ciutadans anaven a passejar i escampar la boira. I un port ple de barcos antics. Motovelers amb una llarga vida de cabotatge, que en circumstàncies normals ja haurien sigut desballestats i substituïts per vaixells més moderns. Es veien, i eren, vells per a l’època. Però la guerra ho va destruir tot i la postguerra va construir poc, així que a falta d’embarcacions més grans, aquestes veteranes del mar van continuar navegant durant les dècades dels 40 i 50, i bona part dels 60.

‘Gaviotas’, golondrines i ‘palomas mensajeras’

També es veuen barcos més moderns en les fotografies de Tusquets de Cabirol, els que atracaven al que avui és el World Trade Center i abans era l’Estació Marítima. Eren embarcacions de passatge, però res a veure amb els creuers que arriben ara. En aquell període no hi havia turistes i amb prou feines visitants. El que hi havia bàsicament era immigrants amb destinació a Amèrica. També hi havia (al port i a les imatges) multitud de petites embarcacions. Moltes de pesca: aquest va ser un bon període per pescar, ja que la guerra va suposar una espècie de veda que va permetre la recuperació de la fauna. I d’altres: les anomenades ‘palomas mensajeras’.

Sí, el port té golondrines i va tenir ‘gaviotas’ i ‘palomas mensajeras’. Les ‘gaviotas’ van ser competència de les golondrines fins que als 50 les dues empreses de navegació turística es van fusionar. Les ‘palomas mensajeras’, o ‘mensajeras’ a seques, eren taxis marítims. Una estampa molt normal en l’època i molt oblidada en el present. Hi ha els homes de vint-i-un botó i les dones ben mudades baixant per unes escales que fins fa gaire permetien accedir a l’aigua des del moll. Encara en queden algunes, les més grans, les que toquen el mar a l’altura del monument a Colom. Baixaven els esglaons per muntar a les ‘mensajeras’, uns llaguts que feien de taxi al mar i traslladaven el personal a altres parts del port o a la rada, la zona exterior on ancoren els barcos que, per calat o falta d’espai, no entren al port.

Art de platja a Can Tunis

Això del calat va ser un problema durant anys. Perquè durant la postguerra el dragatge del port brillava per la seva absència, així que era tan fàcil veure barcos a la rada com a les petites platges dins el port. Tal qual. Els corrents acumulaven sorra i la gent s’entretenia buscant mol·luscos. Una altra opció era anar directament a les muscleres, els vivers situats en plataformes i barques que, a més de cultivar musclos, els recollien i cuinaven al moment. Les últimes van desaparèixer, per qüestions de salubritat, el 1973. Però de les dues coses, les muscleres i les platges espontànies a l’interior del port, en va deixar constància Tusquets de Cabirol.

Igual que va acreditar la pràctica de l’art de platja (un tipus de pesca d’arrossegament duta a terme des de la platja) a Can Tunis. Ara el mètode està prohibit i d’aquesta platja només en queden testimonis fotogràfics. L’ampliació del port a finals dels 60 la va deixar sepultada sota el mar, tot i que llavors poca cosa en sobrevivia de les sorres blanques i balnearis. El més conegut, el Zoraya, amb cúpula bizantina inclosa; el més espectacular, la Perla del Mediterrani, un complex dissenyat per Enric Sagnier que no va arribar a aixecar-se.

Intercanvi de presoners aliats i alemanys

Però tan important com el que mostren aquestes fotos és el que no mostren», explica Garcia. I és que, com que el seu autor no tenia ànima de fotògraf documental sinó d’artista, va captar segons la seva sensibilitat, però no segons el que passava. I els esdeveniments remeten a una època d’estraperlo i contraban: totes les embarcacions tenien cambres secretes i dobles fons. I en una època de port neutral per a l’intercanvi de presoners durant la segona guerra mundial. L’octubre de 1943, quatre barcos van amarrar al Moll d’Espanya i 2.144 soldats (1.061 alemanys i 1.083 aliats) van deixar enrere el captiveri. Hi va haver llums i taquígrafs, però Tusquets de Cabirol no ho va retratar.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

La història de la col·lecció també té les seves coses. El 2005, Toni Armengual va trobar una capsa de sabates amb els negatius en un contenidor de Palma. Com que Armengual té ànima de col·leccionista, va decidir rescatar-los i conservar-los fins ara, que la Diputació de Barcelona els ha comprat per 15.000 euros per dipositar-los al Museu Marítim. Negatius i algunes còpies fetes per Armengual van arribar el 19 de juny a Barcelona amb barco, com no podia ser de cap altra manera.

Ara descansen a l’arxiu del museu, on seran digitalitzades i documentades. També seran presentades en societat en una exposició, encara sense data. Però Garcia avisa: «Les millors fotografies del port encara no s’han copiat».