Anar al contingut

EMPREMTES DEL PASSAT

Viatge a la Barcelona enterrada sota la Via Laietana

L'Arxiu Fotogràfic recupera les instantànies que documenten els carrers que va engolir la construcció de l'obertura de l'Eixample al mar

Natàlia Farré

Viatge a la Barcelona enterrada sota la Via Laietana

Miquel Matorrodona

Carrer de la Riera de Sant Joan, de l’Infern, de Graciamat, de l’Arc de la Glòria, del Bon Déu, de les Tres Voltes, de les Donzelles, d’en Vidal, d’Avellana i de les Filateres o la plaça de l’Oli. Vies de Barcelona que ja no apareixen al nomenclàtor de la ciutat. La piqueta se les va carregar i ara descansen sota el paviment de la Via Laietana. Als peus de la figura eqüestre de Ramon Berenguer, durant segles hi va haver mercat d’oli; i una mica més a baix, a la font de Sant Joan del carrer d’Avellana (que devia el nom a un cognom, no al fruit sec) hi havia bany cada mitjanit de revetlla per les suposades qualitats medicinals de l’aigua. És part de la Barcelona perduda. Una part que a començaments del segle XX encara mantenia la trama de carrerons, passatges, placetes, passos coberts, arcades... d’època medieval. Un entramat pel qual amb prou feines passava l’aire i menys, el sol; però sí la humitat. Una part que la Reforma es va carregar. I una part que reviu a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona en l’exposició ‘La ciutat dels passatges. Abans de la Via Laietana’.

La Reforma és com es deia llavors el pla Baixeras i a les seves seqüeles i preqüeles (Cerdà i Garriga i Roca), i a les idees higienistes del XIX sobre la necessària descongestió, a partir de l’obertura de grans avingudes, de la part antiga de la ciutat: superpoblada i insalubre. Un espai que fins a 1854 va estar encotillat intramurs i va mantenir la mateixa topografia que a l’edat mitjana, i un espai al qual fins a la demolició de la muralla no se li va permetre créixer per ser plaça forta: la derrota de 1714 va suposar la imposició de la prohibició d’edificar en una àrea d’1,2 quilòmetres al voltant de la muralla.

Alfons XIII amb un pic de plata

Aquesta condemna va significar el col·lapse urbà en una època de creixement demogràfic i irrupció de grans instal·lacions fabrils. De manera que Barcelona es va convertir en la ciutat més congestionada d’Europa amb 859 habitants per hectàrea, més del doble que Madrid (384) i París (356); i en la ciutat en la qual les epidèmies feien estralls: la febre groga va causar 6.000 víctimes el 1821, i el còlera 9.000 el 1834.

La font de Sant Joan, a l’aigua de la qual se li atribuïen propietats medicinals, al carrer d’Avellana. J. PONS ESCRIGAS

D’aquesta manera, el 10 de març de 1908, Alfons XIII, acompanyat del president del Govern, Antonio Maura, i de l’alcalde de Barcelona, Domingo Sanllehy, va declarar l’inici de la Reforma simulant fer caure amb un pic de plata el número 71 del carrer Ample. L’objectiu, demolir tot l’entramat que actualment es troba sota els 900 metres de longitud i 80 d’amplitud que formen la Via Laietana. Havien passat 50 anys des dels primers plans d’execució, i en passarien 50 més fins que es va construir l’últim edifici en l’últim solar que es va començar dient Gran Via A i l’historiador i regidor Francesc Carreras Candi va batejar, el 1911, com Via Laietana en honor als antics pobladors de la ciutat. En tot aquest temps, a la necessitat d’un sanejament i d’una unió entre l’Eixample (la nova zona residencial burgesa) i el port, les classes dirigents hi havien sumat nous motius per a la Reforma, com la revalorització del sòl i la voluntat de crear un centre de negocis modern.

Així, en nom del progrés, una concepció de la ciutat va ser destruïda i reemplaçada per una altra de nova. Una operació que va tenir un alt cost social: al voltant de 270 finques demolides, més de 2.000 vivendes destruïdes i unes 10.000 persones desplaçades. Els propietaris van ser indemnitzats, als llogaters, la majoria, simplement se’ls va fer fora. No hi va haver protestes (tot i que sí una Setmana Tràgica el 1909), però hi va haver la vindicació d’un grup d’artistes i intel·lectuals per documentar la Barcelona que era a punt de desaparèixer.

La plaça de l’Oli, el 1908, l’espai ocupava la part de Via Laietana que s’obre front l’actual plaça de Ramon Berenguer el Gran. / JOAN F. ROVIRA (ATRIBUÏT)

600 imatges

L’ajuntament va convocar un concurs el febrer de 1908, i entre febrer i maig, es van fotografiar i pintar els carrers i places que estaven sentenciats. Una col·lecció de més de 600 imatges que formen un important corpus documental. “Es va fotografiar per primera vegada tot un territori de la Barcelona vella de forma massiva, els fotògrafs, llavors, miraven cap a altres zones de la ciutat, com l’Eixample o el Tibidabo”, afirma Jordi Calafell, comissari de l’exposició. I afegeix: “I per primera vegada, també, apareix una representació digna del territori popular i dels seus habitants, ja que en aquella època, les imatges d’aquesta zona eren conseqüència de desgràcies i totes eren condescendents o amb estigma”.

La col·lecció es va exposar el 1909 a la Ciutadella i el 1913 al Palau de Belles Arts. Després silenci documental, amb petites excepcions, fins a l’actualitat. La poca visibilitat de les fotografies, Calafell l’atribueix al fet que “són l’indici d’un desacord social. Provocaven certa incomoditat a la cultura dominant d’aquell moment que era el noucentisme i que es va ventilar tot el que era vell i vetust”. Fins al 31 d’octubre, la Barcelona engolida per la Via Laietana reviu a la plaça de Pons i Clerch.