La Flor del Camp, l’orgullosa memòria trans de Trinitat Vella

La necessitat de saber-ne més, de saber-ho tot, sobre un personatge tan magnètic, avui al centre del mapa conceptual que forra una de les parets de la sala d’actes de la Biblioteca de Trinitat Vella, es va posar al cap d’un grup de xavals del barri una tarda no molt llunyana al Bar Caracas, «on es dona el clàssic intercanvi de coneixements amb la taula del costat», fa broma Dani Ruiz, un d’ells. «igual que hi havia altres noms, com ‘Paco, el maricon’ o la Ramona, dels quals totes havíem sentit parlar, mai fins aquell moment havíem sentit anomenar la Flor del Camp», afegeix el jove, activista cultural a Maletes Velles, i un dels més membres del taller d’història que des de fa tres mesos s’organitza una tarda a la setmana a la biblioteca per recuperar la història d’aquesta veïna i la memòria LGTBI d’aquest barri de la perifèria barcelonina. 

El primer que van fer va ser una crida a Facebook. «¿Vas conèixer la Flor del Camp?». La publicació es va omplir d’històries com les que encapçalen aquest text i de missatges emocionants com el d’Isaac Fernández de Miguel. «Em va regalar les meves primeres botes de ballarí de flamenc, que eren seves, de quan ballava de petit. Han passat ja molts anys, però sempre recordaré els seus consells. Vam compartir molts cafès i tertúlies; m’explicava històries d’altres anys, d’espectacles de la Barcelona de nit i em va ensenyar moltes fotos. Era guapíssima», els va escriure. La impressió del seu missatge ocupa un lloc destacat al mapa, al costat d’altres missatges amb un denominador comú clar: «era molt bona, sempre estava disposada a ajudar».

«Pel que sabem fins ara d’ella podem dir que encarna la síntesi del que és la veïna de la Trini», sentencia Ruiz amb una barreja de passió i emoció.

Escolten Ruiz somrient amb els ulls sobre els seus mascaretes Emma Armengod Martínez, directora de la biblioteca i Marta Vallejo, membre de La Fundició, cooperativa que impulsa el projecte Memòria Viva de l’ICUB, en el qual s’emmarca el taller d’història. «En realitat del que es tracta és de fer un autoretrat col·lectiu de la Trini a través dels records de les veïnes», resumeix Vallejo.

En els relats de les veïnes ningú sap del cert on acaba la realitat i on comença la llegenda, però «això és el de menys», insisteix Vallejo, que afegeix que no es tracta només de documentar la història de la Flor del Camp, sinó d’aprofitar el poder d’activar relacions que té el procés. «En aquesta mateixa sala fem el club de lectura i com que el mapa està penjat a la paret la gent s’hi acosta, mira i sempre aporta alguna cosa», afirma Armengod Martínez.

Vallejo assenyala també que el taller és una excusa per revisar maneres de relacionar-se. «Es tracta d’una qüestió que és polèmica en aquests moments. Hi ha un relat enganyós que planteja que les dissidències sexuals es desenvolupen només als centres de les ciutats i la Flor del Camp demostra que no és així. Ella vivia aquí, no se’n va anar», apunta. Malgrat que les veïnes que la van conèixer destaquen totes com era de bona, a l’esmentat missatge de Fernández de Miguel, s’assenyalen també altres percepcions: «la primera paraula que molts tenien a la boca al veure-la era ‘mira el maricon’».

El Perro de Paterna

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

La gran majoria de les imatges que fins al moment han pogut reunir les ha cedit aquest tresor de la memòria popular que és l’arxiu de l’Associació per la Recerca i Divulgació de la Memòria de Trinitat Vella (ACRDMTV). A partir de saber que la Flor del Camp va formar part als 70 o 80 de la penya flamenca El Perro de Paterna, van estirar el fil del flamenc i la van trobar en dues fotografies que guarden com una relíquia. Tot i que la primera foto que els va arribar no té res a veure amb els tablaos. «És aquesta», assenyala Ruiz una imatge en la qual se la veu amb el braç en alt en una manifestació subjectant una pancarta on es llegeix «Contra els sortejos, insubmissió; contra la guerra, deserció».

Una altra foto per la qual Ruiz sent especial afecte és la que els va enviar Elena Sánchez Hinojo, veïna del barri, del dia del seu casament. Document important per diverses coses. Confirma el que altres veïnes de Via Barcino ja els havien explicat: decorava les cases per als casaments de les veïnes; i, a més, Elena Sánchez Hinojo, la generosa dona que la cedeix, sap exactament la data en la qual va ser presa, el 13 de juliol de 1991, no en va era el dia de la seva vida.