Josep Bou: «Si el PP m’ha de canviar, que no esperi al final del mandat»

I amb una mica més de tres anys, Bou, avui president del grup del PP a l’Ajuntament de Barcelona, va arribar a la capital catalana. La família es va instal·lar al barri de Verdum, en el número 42 del carrer de Góngora: «Era una casa amb un forn a sota i dos pisos a dalt. Un era del meu tiet i l’altre del meu pare. Tot era en castellà. Jo no entenia res quan hi vaig arribar». «El meu pare era fill de Can Verdaguer, era fadristern (així s’anomenava els fills que no tenien dret al patrimoni familiar, que a part de petites compensacions quedava en mans de l’hereu, segons la tradició rural catalana)», relata el regidor.

Brigada Paracaigudista

El cap de files dels populars viu a la corda fluixa des que va arribar al consistori, en el sentit que mai ha encaixat, ni ha intentat fer-ho, en l’estructura del partit. No és militant del PP i no entén que hi hagi gent que s’hagi dedicat sempre a la política i consideri que té drets adquirits per aquest motiu. «L’empresa és més autònoma. Amb l’empresa pots fer moltes coses, des de fer-te ric fins a arruïnar-te. En la política, no. Per a molts és una feina segura. Alguns no saben el que és el carrer, buscar-te la vida. Una frase que em van dir el 1975 quan vaig anar a la Brigada Paracaigudista».

Perquè Bou és un entusiasta de l’Exèrcit i es va allistar amb un objectiu molt clar: «Vaig ser voluntari, volia anar a l’Àfrica durant la Marxa Verda (mitjançant la qual el Marroc va prednre el Sàhara a Espanya). No volia perdre el temps fent guàrdies o a la cuina. Volia fer de militar. Però allò del Sàhara va durar dos mesos i es va entregar. Em va saber molt greu. Allà hi havia una nació sense Estat. L’Exèrcit va serrar les dents i es va fer el que el Rei va dir. Hi va haver un coronel que es va negar a arriar la bandera. Va serrar el pal i se’l va emportar al barco sense arriar la bandera», explica emocionat.

La mala relació del regidor amb l’estructura del partit a Barcelona ha contrastat amb la seva sintonia amb la direcció de Pablo Casado, si bé aquest li ha ordenat aquesta setmana, segons fonts del PP, que destitueixi el seu cap de gabinet, Luis Barroso, exmilitar veneçolà a qui s’atribueix un passat chavista. Bou, que nega haver rebut l’ordre, és conscient de la contestació interna que ha suscitat. Dimecres, mentre conversava amb aquest diari, mostrava un gest inhabitual, una mica moix. ¿Per què? «No puc contestar a això».

El 22è salt, a la política

Bou, que va ser caporal primer instructor, recalca que hagués anat a la guerra: «Jo de jove vaig estar a l’OJE (Organització Juvenil Espanyola, que durant el franquisme depenia de la Secretaria General del Movimiento), vinc de família carlina i per la pàtria ho hauria fet». Com a paracaigudista va fer 21 salts. I el 22è el va fer a l’ajuntament: «Va ser molt més complicat. Jo vaig venir per dalt, i ser paracaigudista en política és molt més complicat. Assessors, regidors de districte: et trobes gent que pensa que té un patrimoni. Cobren el doble que els meus oficials de primera». ¿Va notar rebuig? «Des del primer dia». Però nega que esquivés el partit: «Del meu equip, dels nou que podia elegir, tres consellers de districte i sis assessors, només dos són independents, la resta són del partit».

«El meu càrrec està a disposició de Casado cada un dels 365 dies de l’any. Ara no parlem tant, però ens enviem whatsaps. És un home que escolta», diu Bou, que afegeix que no ha parlat amb el líder sobre les municipals del 2023: «Tinc voluntat de repetir. Moral, força, il·lusió. Vull repetir, però si em diuen que no, me’n vaig a casa. El que passa és que crec que farien un mal negoci. Perquè sé quina gent m’escolta, el meu poder com a marca. Si me n’he d’anar, ja parlarem de les conseqüències. Però no seré jo el que se’n vagi. Tinc un compromís i fins que Casado em tingui la confiança em quedaré», proclama.

Sobre que sonin noms per substituir-lo és clar: «Serà Madrid qui digui quina persona va de candidat. Jo en soc un exemple. Ara, si el PP m’ha de canviar, que no esperi al final del mandat», reclama, perquè defensa que un alcaldable necessita temps per generar confiança. Que no n’hi ha prou amb uns mesos. Que ja no té sentit anar a fer campanya a un mercat si no has treballat molt abans. «A la campanya del 2019, el partit em va acompanyar, vaig rebre molt recolzament, però després la cosa va canviar. No parlo del partit, sinó de persones del partit. Que no m’estimaven. A mi em van votar 37.000 persones. Una representació que d’altres no tenen. Molts van ser posats a dit, a mi em van elegir». Té la «certesa» que va evitar que el PP es quedés fora de l’ajuntament.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Acusa Ada Colau de convertir Barcelona en «la ciutat de la puntada de peu a la porta», per les ocupacions, si bé creu que Xavier Trias hi va contribuir: «Des de Can Vies s’ha sembrat la idea que pots fer-ho tot. Va ser terrible cedir amb els okupes». De Colau afirma que no li cau malament: «A mi ningú em cau bé ni malament. Però hi ha gent amb qui prendria una cervesa i una altra amb qui no. Amb ella podria fer una cervesa, potser, però no repetiria. No estaria gaire a gust. I em trobo a gust amb molta gent d’esquerra. Amb Jordi Coronas, amb Jordi Castellana (regidors d’ERC).

Maragall ho hauria fet millor

De Manuel Valls diu: «El tinc com a amic. No sé si ell em té com a tal. És un gran paio». Si Valls hagués necessitat altres vots per fer alcaldessa Colau en lloc d’Ernest Maragall, ell hauria actuat: «Abans que tenir el separatisme manant a Barcelona hauria donat el vot». I malgrat això, afirma: «Si ERC hagués governat a Barcelona ho hauria fet molt millor que Ada Colau. Perquè escolto el que proposen. Però hi havia un problema: el procés. El procés ho trinxa tot. Tinc bona relació amb l’Ernest, és el degà. Però no podem parlar de política».