Festa Major

Pregons de BCN: De la redempció de captius a una banca nacional

Un grup d’investigadors de la UOC estudien com ha canviat la interpretació del mite de la Mercè en els discursos des del 1975

Pregons de BCN: De la redempció de captius a una banca nacional
4
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

No hi ha Mercè sense pregó.O millor, no hi ha dubte que és el discurs pronunciat des del Saló de Cent el que dona inici a la festa major de Barcelona. Però això no sempre ha sigut així. Fins a la dècada dels 50, el pregó no es va institucionalitzar com a acte central de la celebració i va ser llavors quan va deixar de ser una mera crida a la festa per convertir-se en un discurs amb intenció. Però, ¿què diuen els pregons? D’entrada, parlen molt de la societat a la qual van dirigits i de l’evolució d’aquesta. I de sortida, disserten sobretot: de diversitat, de tradicions, d’urbanisme, de sanitat... Més de 100 temes recurrents són els que han trobat els investigadors –antropòlegs i sociòlegs– del projecte Festpace de la UOC, una iniciativa europea liderada per la University of West Scotland que indaga sobre què passa a l’espai públic quan aquest acull diferents esdeveniments.

El primer estudi donat a conèixer l’han centrat, com no, en el mite de la Mercè, en com aquest ha anat canviant de significat, en els pregons, entre el 1975 i el 2020, el període analitzat. Tot i que no tots els que han pujat al púlpit del Saló de Cent han tocat el tema, ho han fet 20 de 46. I de forma més intensa s’ha abordat en les al·locucions de finals del franquisme i de principis de democràcia. A continuació van unes dades: fins al 1988 tots els discursos van dedicar un bon espai a la patrona de la ciutat, a excepció del del 1984 a càrrec de Martí de Riquer (un pregó molt acadèmic) i del 1976, any en què es va substituir per una conferència dedicada a la figura de Jaume I. En canvi, des del 1988 fins a l’actualitat només vuit dels pregoners han fet referència a la Mercè i en tots els casos sense cap connexió als orígens mitologicodivins de la festa. «Aquesta progressiva pèrdua de vigència està segurament relacionada amb l’assentament de la democràcia i amb l’eclosió de lectures del mite en clau cívica», defensa Xavier Villanueva, un dels investigadors.

Catòlica i mariana

El primer és explicar el mite. Per a això val el pregó del 2011 amb la firma de Joaquim Maria Puyal destacant quatre moments clau: el descens de la Verge i la fundació de l’Orde de la Mercè el 1218 amb l’objectiu de «negociar l’alliberament de captius en les guerres amb l’Al-Andalus»; la plaga de llagostes que va patir Barcelona el 1687 i la consegüent petició d’ajuda a la Mercè; la seva proclamació, el 1868, com a patrona de la ciutat, i la declaració, el 1871, per l’alcalde Rius i Taulet, de la Mercè com a festa major. I el segon és evidenciar com s’ha passat d’una interpretació exclusivament religiosa a posar l’èmfasi en els valors cívics del mite. Així, el 1975 Joaquim Buixó Dulce de Abaigar, marquès de Castell-Florite, es va despatxar a gust amb una visió «molt etnocèntrica, molt catòlica, molt espanyola» de la Mercè, afirma Villanueva. Va dedicar el 90% del text a parlar del tema dibuixant una Barcelona que, segons el seu parer, continuava «sent catòlica i mariana, malgrat tots els vendavals».

Amnistia i museus

Notícies relacionades

A partir d’aquí la cosa comença a canviar, i la Mercè es menta per relacionar-la amb tensions socials, polítiques i urbanístiques, però no religioses. Així Josep Benet, el 1977, connecta la redempció dels captius mercedaris amb les peticions d’amnistia: «¿Com podríem oblidar en aquests dies de festa els captius d’avui?» «¿Com podríem celebrar les festes de la Mercè si no alcéssim una vegada més la nostra veu a favor d’aquesta amnistia total?». I l’any següent, Josep Lluís Sert li demana a la Verge que alliberi Barcelona de la seva captivitat en relació amb l’urbanisme. Una cosa semblant fa Oriol Bohigas, el 1994, al reclamar-li millores per a Barcelona: «Demanem a la patrona [...] que ens asseguri que l’any vinent inaugurarem el Museu d’Art Contemporani al Raval i les principals sales del Museu Nacional d’Art de Catalunya a Montjuïc».

També hi ha espai per interpretar el mite amb clau econòmica, com en el seu moment van fer Maria Aurèlia Capmany, el 1982, i Eduardo Mendoza, el 1987. La primera comparant la fundació de l’Orde de la Mercè amb una espècie de banca nacional: «La reialesa i l’Església van entendre molt bé que aquell trànsit de diners i homes no podia deixar-se en mans de particulars, és a dir, es va optar per nacionalitzar la banca i de l’operació va néixer l’Orde de la Mercè». I l’escriptor assimilant-la a una companyia d’assegurances en cas de segrest. Són els pregons de la Mercè, és la festa de Barcelona. 

Temes:

La Mercè