Lucía Delgado, portaveu de la PAH: «O els bancs tornen el rescat, o ens entreguen les seves vivendes»

La PAH va aparèixer quan es van disparar els desnonaments per impagament d’hipoteca, una cosa massiva que no havíem conegut abans. Ara la majoria dels desnonaments són per impagaments del lloguer. No és que la gent no pugui pagar, és que no pot pagar el que se li demana. I no oblidem que es va legislar a favor dels propietaris. El PSOE va agilitar els desnonaments i el PP va permetre pujar el lloguer tant com es voldria i va generar la figura de les socimis perquè els fons voltors podrien comprar vivenda vinculada a les execucions hipotecàries.

Com a societat ens hem acostumat a tot això, excepte quan hi ha un suïcidi. Hem normalitzat els desnonaments igual que hem normalitzat que hi hagi morts al Mediterrani. Quan es va suïcidar aquell home a Sants no sé quantes entrevistes vaig donar en una setmana. Els dies previs hi havia desnonaments però la premsa no va venir.

Del primer que va fer la PAH va ser conscienciar els desnonats per impagament de la hipoteca que no tinguessin vergonya, que no era culpa seva. El problema de la vivenda és social, però el viu individualment una persona, una família. I el viu de forma dramàtica. El contacte amb col·lectius com la PAH socialitza el que viu i ho transforma. Les famílies comenten que participar en la PAH els ha donat coneixements, formació sobre el que passava, mecanismes per buscar una solució i benestar emocional. Perquè la gent arriba aquí amb un quadro d’ansietat, angoixa i depressió molt greu. I avergonyida. La gent ve plorant.

¿El perfil de la gent que ocupa és el de qui abans pagava un lloguer o una hipoteca? Totalment. La majoria de les famílies que ocupen són a la taula d’emergència esperant un pis que no arriba. S’han de buscar la vida. I un problema del que no es parla és que moltes famílies viuen, com durant la postguerra, en habitacions. És molt greu. No tenim quantificades les famílies que ho fan. Quatre persones en una habitació. Quant als desnonats per impagament de lloguer, la majoria, inquilins d’entitat financera, també ocupen el pis. Els que s’estaven en un de petit propietari van a l’administració i acaben malvivint en una pensió fins que surt el pis de la taula d’emergència. Per a nosaltres això no és un reallotjament digne, i d’aquí l’obra social de la PAH, les ocupacions.

Vostè va participar en la fundació de la PAH juntament amb Ada Colau i Lucía Martín, avui alcaldessa de Barcelona i regidora de Vivienda, respectivament. ¿Contra Trias era més fàcil protestar? No. Nosaltres actuem de la mateixa manera. Hem ocupat l’ajuntament per exigir reallotjaments adequats i ho continuarem fent.

Que la gent que ara dirigeix el consistori vol resoldre el problema de la vivenda està clar. ¿S’ha vist que no era tan fàcil? Mai vam creure que això seria fàcil, i no sé si Colau ho creia, però la PAH segueix al peu del canó. A Barcelona hem pogut canviar algunes polítiques de vivenda i a Catalunya batallem per ampliar la llei 24/2015: per a nosaltres és principal regularitzar les ocupacions. En l’àmbit estatal, tenim una oportunitat política. El Govern actual ha de demostrar si es compromet a fer un pas endavant i fer lleis ambicioses que garanteixin el dret de la vivenda. Si això no passa amb la nova llei de vivenda, bona nit i tapa't.

No sembla que el PSOE vagi per la feina d’establir límits als lloguers, com volen els seus socis de Podem. No, no. I no només pels lloguers. El que em preocupa més són els desnonaments: no s’han aturat. La moratòria no és total per a les famílies vulnerables. A més, els jutges no apliquen la llei de forma garantista. S’ha de fer un informe de vulnerabilitat. ¿Per què no fer-ho al revés? Parem tots els desnonaments i si la família no és vulnerable, que s’acrediti això. Així no saturaríem els serveis socials. I així protegiríem les famílies.

¿Com s’ha popularitzat la història de la senyora que va a comprar el pa i es troba el pis ocupat al tornar? No conec ningú a qui li hagi passat. Són muntatges. Perquè si et passa, en primera o segona residència, hi ha mecanismes per treure el qui s’hi hagi ficat: és usurpació, no ocupació. Si demostres que el pis està habitat, sigui primera o segona residència, trauran qui hagi entrat. Passin les hores que hagin passat. En canvi, si es demostra que el pis està abandonat, que no s’utilitza, també hi ha un procés per treure qui l’ha ocupat, el desnonament arribarà, però no serà imminent.

¿Són històries que es difonen per espantar la gent? És fomentar la por, la lluita de l’últim contra el penúltim. M’agradaria que la gent aixequés el cap i veiés que qui ens roba no és aquesta dona, perquè el 72% de les persones que ocupen, segons un informe que vam fer, són dones soles amb els seus fills, que a més tenen feina. El cas de la Jessica, una dona que ocupa un pis de Caixabank, que no li vol fer un lloguer social. Una dona que té tres fills i contracte fix des dels 16 anys, però que cobra 1.100 euros, i ningú li lloga una vivenda.

La PAH té un llarg recorregut de negociació amb entitats bancàries i altres propietaris. Els advocats de la plataforma han propiciat reformes legals clau. I hi ha una tercera pota, que no és tan de la PAH, que és la protesta més visible, que deixa la negociació en segon pla. Nosaltres practiquem desobediència civil pacífica, i això no vol dir que no sigui contundent. Ocupem un banc. Si ens fan fora els mossos, que ens facin fora: no ens hi enfrontem. Preferim tirar confeti que pintura. Tenim quatre principis bàsics que respectem: oferim assessorament col·lectiu de forma assembleària, de forma gratuïta i oberta, practiquem la desobediència civil pacífica i som apartidistes. Fa 13 anys que el moviment té amb aquests principis. Quan se’n va anar Colau, molts ens van dir que el moviment estava acabat, perquè el veien de forma piramidal. S’ha demostrat que no era així.

Va arribar la pandèmia, van deixar de venir els turistes i ara tornaran. Per a nosaltres, la crítica no és al turisme sinó al tipus de turisme, a la turistificació, barris sencers afectats, botigues tancant. ¿Com no han de tancar si estàs especialitzat en persones que no viuen a la ciutat? Hi ha pisos que haurien de ser per a gent que viu a Barcelona, que no haurien de ser per als turistes, que ja tenen llocs on anar: albergs, hotels, apartaments turístics legals.

¿Com aconseguir més pisos públics més ràpidament? Un parc públic de lloguer no es fa d’un dia per l’altre, però la PAH no pensa en la construcció, Barcelona tampoc té gaire espai per créixer. Hi ha la situació dels que estan ocupant, un 35% o un 40% de la gent que ve a les nostres assemblees, que s’han de consolidar.

Notícies relacionades

Territori obre les portes a incrementar les llicències de taxi

Diverses empreses amenacen de deixar el Balcó Gastronòmic

¿Va perdre la societat una oportunitat al no quedar-se l’administració amb els pisos dels bancs? Sí, però encara hi som a temps. Per a nosaltres és claríssim: si desnonem els que no poden pagar el lloguer, és de sentit comú exigir als bancs que tornin el rescat o ens entreguin les seves vivendes.

Culturalment, no ens sembla malament que la vivenda sigui un negoci. La societat no s’ha preparat per defensar col·lectivament el dret a la vivenda com sí que ho ha fet amb el medi ambient. Crec que arribarem a fer-ho, serà necessària la pedagogia, com ho va ser amb el medi ambient.