Sandra Pardo: «Les xarxes de suport mutu han sigut l’airbag de la pandèmia»

-Sona a gesta quixotesca, tirar cap endavant la Fundació Pare Manel sense el pare Manel. L’aparell, l’estructura, funcionava sense el Manel; ja veurem després com anem a nivell de pressupostos, perquè ell era un finançament col·lectiu amb potes. Molta gent que li donava diners ni tan sols sabia on era Verdum, però tot i així l’hi donaven, i això, sense ell, es perd.

-A més, és assumir una gran responsabilitat amb el dolor d’haver perdut algú tan important. Jo encara vaig pel barri i el busco. Les persones que ocupen un espai tan gran deixen un buit proporcional. Sents el buit de la pèrdua i alhora la responsabilitat de tenir 1,4 milions de pressupost anual i pensar... ‘¡Déu meu!’

-Però sentir que cal seguir pels joves del barri, pel Manel. ¡És clar! De fet, nosaltres vam començar treballant amb els nens, però van passar els anys i els nens es feien grans i el projecte de la fundació s’ha anat adaptant a les persones. Els nens creixen i els processos d’exclusió, desafortunadament, no s’acaben amb la infància, sinó que es van evidenciant cada vegada més quan les persones es fan adultes. El Manel sempre deia que tenia el cor dividit entre els nens del Verdum i els joves de les presons. Ell va començar a anar a les presons bàsicament per seguir els nens del Verdum.  

-¿Com estan ara els nens del Verdum? Les dades són les que són. Nou Barris és el districte amb més dificultats de salut, amb més índex de fracàs i abandonament escolar...

-Expliqui’ns situacions quotidianes en la vida d’aquests nens i les seves famílies que els barcelonins de barris benestants no puguin ni imaginar que s’estan vivint avui a la seva ciutat. No és necessari mirar a les famílies més vulnerables. Hi ha famílies treballadores compostes per un pare taxista i una mare treballa en la neteja, que fa molts anys que viuen situacions d’una debilitat econòmica bestial. ¿I això què suposa? Situacions com que els nens acaben l’escola el 20 de juny i fins que tornen al setembre no fan absolutament res. Perquè l’oci educatiu suposa un esforç econòmic inassumible i impensable per a les seves famílies. Una cosa que pot semblar tan senzilla com anar i tornar de la platja. Moltes famílies no es poden permetre pagar cinc bitllets de metro d’anada i tornada. Per no parlar de famílies que han de decidir entre pagar la llum o pagar el lloguer. O el tema de les dones estrangeres.

-El tema. Arriba la Covid, el Govern decreta que la cura de persones grans a domicili és un servei essencial, però ¿què passa amb les 200.000 dones estrangeres sense papers que treballaven sense contracte que cuidava la nostra gent gran? ¿Elles no són serveis essencials? Moltes d’aquestes dones es van quedar sense res d’un dia per a l’altre. O van passar a situacions d’esclavitud, ja que no les deixaven sortir ni els diumenges per veure la seva família «perquè li pots contagiar alguna cosa a la meva mare» o al carrer.

-La vivenda, l’altre tema. Sens dubte. Ens trobem amb famílies del centre obert que els quatre membres comparteixen una mateixa habitació. És intolerable que l’esperança de vida d’un nen nascut a Sarrià sigui sis anys major que la d’un nen nascut a Ciutat Meridiana. I això està passant avui, a Barcelona.

-¿I com s’arregla? ¿Què faria si en lloc de ser la nova presidenta de la Fundació Pare Manel fos la nova presidenta de la Generalitat? La qüestió és on hi ha el poder de veritat i on són els diners. El que no pot ser és que en plena pandèmia les empreses energètiques estiguin guanyant deu vegades més que abans de la pandèmia. Allà és el poder i els diners realment. Els governs han de fer força on l’han de fer: en les elèctriques, el mercat immobiliari... ¿Com pot ser que no es puguin regular els lloguers?

-Veig que ho té molt clar. És que estem en un punt en què podem parlar de la rebel·lió dels rics, la rebel·lió de les elits. Va quedar molt clar quan en determinat moment de la pandèmia van sortir els veïns dels barris rics de Madrid a dir que a ells no els podien privar de les seves llibertats, que confinessin Vallecas. Estem vivint la dictadura de la desigualtat. 

-Enmig d’aquesta situació l’extrema dreta també està intentant guanyar adeptes als barris més humils... Sí, però, paral·lelament, l’últim any les xarxes de solidaritat veïnal als barris s’han triplicat. Estan movent tones de menjar. Són els veïns els que detecten situacions de vulnerabilitat. A nosaltres, durant el confinament, alguns veïns que tenien dos portàtils a casa ens en deixaven un per si algun nen el necessitava. Les xarxes de suport han sorgit entre els mateixos veïns i han sigut l’airbag de la pandèmia. No ho oblidem. 

-A Manel Pousa el coneixia tothom, però hi ha una altra persona sense la qual la fundació, i segurament el barri, no serien el que és. ¿Qui era Luisa Alba? Era una dona humil, treballadora, una de les primeres treballadores socials de l’Ajuntament de Barcelona. Mestra i treballadora social que va dedicar la seva vida als més vulnerables. Quan es va jubilar li van dir: «¿Per què no vas al Verdum, que hi ha un capellà que està muntant una història amb els joves al carrer...?».

Notícies relacionades

La IA, la millor amiga del Bicing

La sequera manté en suspens la tramitació del Pol Biomèdic

-I així ho va fer. Sense voler-ho, es va convertir en l’ànima de tot això. Per això volem que el barri li rendeixi homenatge dedicant-li una plaça. Tot i que ja l’hi rendim, perquè és present en la memòria de tots nosaltres, però pensem que una plaça amb una zona de joc infantil seria el millor homenatge per a ella. Luisa era la dona que sempre triava el nen més lleig, el nen amb la motxilla més petita, el més escarransit... Ella mirava els nens a qui no mirava ningú. I aquesta mirada no se’ns pot oblidar perquè ens fa més humans. Sempre deia: «A mi el cel no m’interessa, jo vull que la gent sigui feliç aquí, perquè el cel és aquí. Vull ser feliç aquí i que les criatures siguin felices aquí».

-També anava a les presons, com el pare Manel. Sí, sí, va ser una de les fundadores de l’associació Dona i presó. A ella se li va trencar el cor quan van començar a arribar les ‘mules’. Deia sempre: ‘és que aquestes dones només han vist el cel del Prat i després el cel de Wad Ras’. I era molt feminista. Jo vaig començar a anar a les manifestacions del 8 de març perquè ella m’hi portava.