La censura del mural de Franco propicia un inèdit cara a cara

Cara a cara per primera vegada entre qui pinten les parets de Barcelona i qui les esborren. No hi ha constància d’un debat d’aquestes característiques anteriorment. Per part dels primers va defensar que Barcelona és una gran tela que hauria de ser de lliure ús Roc Blackblock, conegut muralista que el febrer passat va ser víctima de l’excés de zel d’un funcionari o càrrec mitjà municipal que va entendre que retratar Joan Carles I com un evasor fiscal no quedava emparat pel dret a la llibertat d’expressió. La polèmica va ser prou destacada com perquè des de l’ajuntament es demanés perdó i s’apadrinés un acte de desgreuge. Davant seu, Marc Serra, regidor de l’equip d’Ada Colau, que va aconseguir esquivar amb bons arguments (és el que té ser jurista) les queixes del públic, majoritàriament militants de la guerrilla de l’aerosol. Va ser una cosa tan inèdita aquest cara a cara, celebrat a la Farinera del Clot, que val la pena que el desgranem.

La jornada de reflexió es titulava ‘Murs silenciats’. Sobre l’escenari hi havia el Roc i Serra, moderats per la periodista Marta Ballesta. Darrere, en pantalla, apareixia Jorge Nuño, membre del col·lectiu Unilogic Crew, responsable del mural feminista que els regidors de Vox a Madrid, amb la complicitat bovina del PP i Ciutadans, van incitar a esborrar-lo perquè es glossava la figura de Rosa Parks, Rigoberta Menchú, Frida Kahlo, Valentina Tereixkova i 11 dones notables més de la història contemporània, entre les quals, per buscar una explicació oculta al que va passar, Liudmila Pavlitxenko, franctiradora soviètica que durant la Segona Guerra Mundial va despuntar com a caçadora de nazis.

La qüestió principal era, d’entrada, la censura, o sigui, els límits de la llibertat d’expressió en l’art del carrer, però aviat la conversa va prendre una drecera inesperada.

Una ordenança per a Singapur

El Roc, tan hàbil com l’aerosol com amb la paraula, va recordar que a Barcelona regeix des del 2006 una ordenança cívica que, segons la seva opinió, predetermina un ús neoliberal de l’espai públic. Aquesta no és, van venir a dir ell i Nuño, una ciutat de vianants, sinó de consumidors. El paisatge urbà és una successió extenuant d’anuncis comercials, mentre que els espais disponibles per donar curs a la creativitat artística són escassos i, pel que s’ha pogut comprovar aquest any, subjectes a arbitrarietats segons s’interpreti una norma que va néixer fa 15 anys per sancionar prostitutes, grafiters, llauners i altra gent de suposada mala reputació, però no, per exemple, el fum dels vehicles, com si aquest fos innocu, o la proliferació d’establiments mimètics de menjar ràpid. Si s’apliqués al peu de la lletra aquella ordenança, Barcelona seria Singapur. Salta a la vista que fa aigües per babord i estribord.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Barcelona, va recordar el regidor Serra, disposa d’una molt vital bateria de murs gestionats per Rebobinart, on està permès pintar, i va assegurar que no acabarà aquest mandat sense que aquest parc de parets disponibles creixi en 30 o 40 unitats. No va poder dir encara on seran aquestes teles. El cert és que fins ara aquesta National Gallery del carrer (el nom no li ve gran, perquè l’obra exposada és en ocasions de gran qualitat) no és a les zones més transitades de la ciutat. En qualsevol cas, va voler remarcar, abans que en el torn de preguntes li esmenessin la plana, que l’afany sancionador és aquest mandat la meitat de perseguidor que el 2006.

El debat va tenir el valor de ser el primer d’aquest tipus, que no és poca cosa. No va propiciar un acostament d’opinions. En aquest sentit, va ser com avui és gairebé tot, com un gran Twitter. Per això va resultar significativa la presència telemàtica de Nuño, que des de Madrid semblava envejar sanament el que sentia sobre Barcelona, com si fos el cel de l’aerosol. Curiós.