HOMENATGE A LA BARCELONA POPULAR

Emília Llorca ja té carrer a la seva estimada Barceloneta

  • L’antiga via d’Almirall Aixada ha sigut rebatejada aquest 14 d’abril amb el nom de l’enyorada activista veïnal.

  • Llorca va lluitar per frenar la ferotge especulació que començava a amenaçar el barri a principis dels 2000.

Es llegeix en minuts

Esteses en cordes lligades entre arbres de la plaça del mercat, desenes de retalls de diaris. Des de la premsa local, per descomptat, fins a una doble pàgina de la revista ‘Interviu’. Pàgines que narren i fotografien la rebel·lió d’un barri popular, dempeus contra un pla urbanístic que significava l’expulsió de centenars de veïns. Un d’aquests articles de la mostra efímera, publicat a ‘Masala’, es titula ‘Un cop et vaig sentir dir...’. Comença així: «Una vegada et vaig sentir dir ‘els okupes ens ajuden, arriben allà on nosaltres no arribem perquè ens ha passat el tren’; quina sort la dels okupes, doncs, d’haver-te conegut i haver compartit amb tu aquesta lluita».

A qui una i tantes vegades se la va sentir dir tal cosa va ser a Emília Llorca, «filla, neta i besneta de gent de barri», com la va definir aquest dilluns la seva neboda Núria. Emiliona, com la recorden molts, que, des d’aquest 14 d’abril, 12 anys després de la seva mort, compta ambun carrer amb el seu nom a la seva estimada, treballada, cuidada, celebrada i barallada Barceloneta.

L’acte de substitució de les plaques, l’adeu a Almirall Aixada i el benvinguda a casa, com et trobem a faltar, a Emília Llorca no va ser la festa que la seva família extensa –mig barri– i la de sang haurien imaginat, amb sardinada, arròs, ball i abraçades. Queda pendent, maleïda Covid. Però sí que va sonar el ‘mare, jo vull ser pescador’ i es va sentir de la mateixa Llorca, en gravacions de les mobilitzacions de mitjans de la primera dècada dels 2000, dient la frase que expliquen que tant repetia: «el barri s’ha de defensar».

«La tendresa de la justícia»

A més de la seva neboda Núria –que va recordar un a un tots aquells que no van poder ser-hi presents per la pandèmia o perquè ja no hi són–, va prendre la paraula en l’emotiu homenatge, multitudinari dins dels paràmetres Covid, Ada Colau, una d’aquelles okupes que va tenir la sort de creuar-se al camí de l’Emiliona i avui convertida en alcaldessa. També ho va fer Gala Pin, no com a exregidora de Ciutat Vella sinó com a amiga de Llorca; la seva primera amiga «gran», com li va dir a l’emotiva carta que va llegir en la trobada. «No és la primera carta que t’escric, però sí la primera que et llegeixo en púbic. La primera te la vaig escriure el maig del 2011, quan va començar el 15-M. Com m’hauria agradat comentar tot el que estava passant aquells dies amb tu», va llegir l’activista veïnal, a qui Llorca li «va regalar la seva mirada». «Tu encarnaves el sentir del barri, la tendresa de la justícia. Va ser amb tu que vam aprendre que la política és un actor d’amor», seguia l’escrit de Pin.

La més fidel sòcia de l’Emiliona en la batalla guanyada contra el pla dels ascensors, li confessa també a la seva última carta, llegida en una Repla plena (d’amor), que eren l’enveja del moviment okupa: «Tots volien veïnes com vosaltres. Veïnes com tu».

Notícies relacionades

El dia en què la jove Pin va conèixer Llorca, aquesta estava fent un recull per pagar l’enterrament d’una veïna. Escena que descriu un barri i una manera de viure i de construir comunitat. Llorca era de les que posava la vida al centre abans que fos gairebé obligat dir-ho (fer-ho és una altra història). I ho feia sense donar-se importància. Traient-se-la. De fet Colau va començar la seva exposició assegurant convençuda que Llorca no hauria volgut que li dediquessin un carrer.

Després de l’escenari, aprofitant la visita de l’alcaldessa i amb ella l’arribada dels focus, nombroses pancartes contra el tancament de l’escola Sant Joan Baptista, la més antiga del barri, concertat, les famílies de la qual reivindiquen que passi a la xarxa pública per mantenir-la oberta. També activistes pel dret a la vivenda recordaven el desnonament amb criatures executat aquest mateix dilluns al barri. Un desnonament on ningú dubta que Llorca – «un guèiser d’amor continu», com la va descriure Marc Sempere, conductor de l’acte– hauria posat el cos per intentar detenir-lo.

Temes:

Barceloneta