‘Quo vadis’ Barcelona

Marie Faye «Al Senegal mai vaig passar gana; a Barcelona, sí»

  • Nascuda al Senegal el 1985, Marie Faye és presidenta de les cooperatives Diomcoop, impulsada sota el paraigua municipal per oferir sortida a les persones en situació irregular que venien amb la manta, i La Diversa, cooperativa de vivenda a Hostafrancs.

  • Ha fet trenes a la Barceloneta, venut amb la manta i estudiat Administració i Direcció d’Empreses a la UB després d’una lluita titànica, per la qual cosa coneix múltiples cares d’una ciutat que estima i que lluita dia rere dia per millorar.

Es llegeix en minuts

Després d’acabar el batxillerat com a primera de la seva promoció, Marie Faye va aconseguir un visat d’estudiant per fer Dret a París, on va descobrir que ni el dret era el que li agradava –«t’ensenyaven a defensar els poderosos»– ni París era el lloc on volia viure. Inconformista i valenta, va provar sort a Barcelona, on va moure cel i terra fins que va aconseguir que li obrissin les portes de la facultat, estudis que va començar pagant amb els diners que guanyava venent amb la manta, l’única oportunitat laboral que la ciutat li va permetre durant els primers anys vivint-hi. 

¿Aquesta és una ciutat racista? Menys que París, però sí. Les mirades al metro són una constant... T’asseus a un lloc i notes que la persona de davant s’aixeca o agafa fort el bolso, com si li anessis a robar. Al metro jo ja no m’assec. Em quedo dempeus. M’incomoden molt aquest tipus de situacions. I no ho entenc, ¡jo crec que els negres han de ser les persones que menys roben al món! Això sí, a França, malgrat ser un país que té més gent diversa i des de fa més anys, són més ofensius que aquí. Allà és un racisme aclaparador. Aquí, en canvi, són microracismes. Aquí, si li dius a algú que és racista, s’ofèn moltíssim. No ho volen acceptar. No se senten racistes, veuen el racisme com una cosa dolenta, però en canvi les situacions del que podríem anomenar microracisme són quotidianes.

Llavors, ¿a Barcelona perviu el racisme però els barcelonins se n’avergonyeixen? Sí, és una cosa així. La resposta més habitual quan ho assenyales és: «¿Però com pots dir que soc racista?». Però el racisme el patim cada dia quan entrem en una botiga i tenim el guàrdia enganxat al cul fins que sortim. Que mira, en el fons és fins i tot pràctic, perquè si has de preguntar per algun producte saps que tindràs un treballador de l’establiment sempre enganxat a tu, per preguntar-li. O, tornant al metro, salten sense pagar moltíssimes persones, de tota mena, però per venir a demanar el bitllet te’l venen a demanar a tu. I si t’agafen que no has passat el bitllet, multa directa, no et diuen que si pagues ara pots pagar la meitat..., et posen la multa gran directament.

Una de les propostes electorals dels comuns a la seva primera campanya era tancar el CIE de la Zona Franca, que allà segueix. Allà segueix, sí, i pitjor. Però una cosa és la intenció política, que segur que sí que la tenia, i una altra que la puguis portar a terme. 

Acabar amb les identificacions per perfil ètnic és una de les grans batalles dels moviments antiracistes a la ciutat. Són una cosa escandalosa. Tu passeges per la Rambla i no et passa pel cap que a un estranger blanc li vagin a demanar els papers. A un estranger pobre, o que ells creuen pobre, sí. De vegades els han demanat els papers a afroamericans, que per a ells són negres, és clar, ¡però són americans! I llavors, «ah, perdó, perdó...». Està clar que van contra el negre... I és que és una cosa que està molt interioritzada. 

¿Anar contra el negre? Sí. Però és que, és clar, ¡és normal! Si és que jo he vist gent dins de la mateixa lluita antiracista fent coses microracistes. 

¿Quin tipus de coses? Per exemple, una persona, ¡amiga meva!, ve un dia a Diomcoop i em diu que necessita ajuda per traslladar una cosa. Jo li dic que cap problema, que els pregunti als nois si la poden ajudar i ella em diu, «espera, li consultaré primer a ella», referint-se a la tècnica, blanca. I jo li dic: «¿Per què li has de preguntar a ella? T’ho estic dient jo». Ella mateixa després es va adonar del que havia fet. Però és que situacions com aquesta són molt freqüents.

Continuï posant-nos davant el mirall, sisplau... Un altre exemple. Quan anàvem a presentar el projecte de Diomcoop a algun lloc, si a l’equip hi havia una persona blanca, directament s’hi dirigien sempre. O em parlaven com si jo no els entengués. I quan li assenyales a algú que el seu comportament és racista, veus que li fa moltíssim mal.

¿Algun altre gest racista quotidià que li dolgui especialment? La publicitat de les oenagés al metro. Amb les fotos dels nens negres. Al Senegal jo mai vaig passar gana; a Barcelona, en canvi, sí. Aquí vaig passar setmanes sense menjar quan era al carrer.

¿Com estan els manters després d’un any de pandèmia sense turistes, sense poder treballar? Fatal... Fatal. Jo me’n vaig adonar quan era amb la manta, que algun dia passaria alguna cosa que faria que no poguéssim vendre, que havíem de diversificar-nos, formar-nos, estudiar. Però el problema és que si estàs tot el dia al carrer tampoc tens temps de fer res de tot això, que és el que hem intentat sempre tant des de Diomcoop com des del Sindicat Manter. N’hi ha molts que ara no tenen res. El problema d’arrel és la llei d’estrangeria, que tanca totes les portes.

¿Què falla perquè Barcelona no pugui ser una veritable ciutat refugi per a tothom? El principal mur és la llei d’estrangeria. Després hi ha la separació entre immigrants i refugiats. I falla també la mirada de gran part de la societat. Si un immigrant treballa, nota que els està prenent la feina i, si no treballa, diuen que es queden amb totes les ajudes... ¿en què quedem?

Notícies relacionades

Aquest és el missatge de Vox. ¿Li fan por els seus 11 diputats? Sí, sobretot perquè no els voten només els rics, els han votat també les classes populars.

¿Què milloraria de la ciutat? L’accés a la vivenda, sens dubte; una cosa molt difícil per a tothom, però encara més per als immigrants. Si ets negre, si ets magribí, si ets gitano... en el procés de selecció per llogar un pis sempre escolliran abans el blanc.