Canvi en positiu

Reinventats: vides i professions transformades per la pandèmia

  • La inactivitat forçosa ha portat moltes persones a buscar una nova ocupació, sigui per subsistir o com a alternativa vital

  • Les noves iniciatives abunden en els sectors més colpejats per les restriccions, com l’hostaleria i el turisme

Es llegeix en minuts
Patricia Castán
Patricia Castán

Periodista

ver +

A principis del 2020, a Dani Blanes no li arribaven les 24 hores del dia per crear esdeveniments, liderar la producció artística de festes i muntatges en locals de moda, o portar un espectacle de flamenc amb 30 artistes a França. L’hostaleria sempre ha corregut per les seves venes, relata, a l’haver crescut en un restaurant familiar, organitzar després casaments i celebracions i treballar anys en l’oci nocturn. Però cap d’aquestes facetes valia ni un euro quan el confinament va aturar la seva vida laboral, ni cap va aconseguir aixecar el vol després, davant les fèrries restriccions a la socialització. Tampoc va aconseguir aliats quan va intentar enfocar el seu negoci entorn d’esdeveniments segurs, després de parlar amb proveïdors de mitja Espanya, recorda. «Em vaig anar gastant els estalvis, mentre plorava i veia que tot el que havia creat treballant s’enfonsava». Després de percebre només una ínfima ajuda com a autònom, va tancar una de les empreses i va reanimar l’altra a costa d’un crèdit ICO. Estava a un pas de reinventar-se o caure.

Aquell 14 de març de l’any passat, que va marcar el punt i a part a Espanya, la majoria de persones, excepte en treballs essencials, van fer de la seva casa una closca contra la pandèmia. Van aparcar no només la vida social, també la professional en els casos en què el teletreball no era una alternativa. Les primeres setmanes van ser de tancada i paràlisi, de tensa espera. Però el pas dels mesos va evidenciar que fins i tot amb la desescalada en alguns sectors la remuntada portaria molt temps. Tant, que per pura supervivència econòmica urgia ressorgir amb una activitat més viable. En altres casos, aquesta borsa de temps lliure va encendre la bombeta de les idees, de fer coses noves o de complir antics somnis posposats una i mil vegades.

Amb l’esperó de la necessitat, el pragmatisme o l’idealisme, els protagonistes d’aquestes històries a Barcelona han donat un tomb a la seva vida laboral (o vida activa, quan no produeix rendiment econòmic) durant l’any en què el coronavirus es va colar a les seves biografies. Alguns testimonis demanen anonimat perquè la seva activitat forma part encara de l’economia submergida o pel perjudici que els podria suposar a nivell professional.

No és el cas de Blanes, que va decidir jugar-s’ho tot a una carta creant Protecsan.es, firma que distribueix material sanitari assequible de fabricants nacionals reconeguts (des d’hidroalcohols fins a mascaretes i cremes) per a altres empreses (també de l’oci), hospitals, residències i altres, però que sobretot es distingeix per haver desenvolupat «el primer ajustador de mascaretes sostenible i biodegradable, ergonòmic per a tota mena de cranis», explica amb vehemència. El disseny del salvaorelles de Gabriel Fernández (MPG) no només facilita el destorb de portar posada la mascareta (sense subjectar-la a les orelles), sinó que la fabricació de Blanes el converteix en biodegradable en 180 dies, detalla. La seva nova vida, emfatitza, no és un pedaç temporal: «És una nova empresa que ha vingut per quedar-se». L’oci, de fet, serà possiblement l’últim sector en poder recobrar l’activitat prepandèmia.

Del pal de fregar a la mascareta

També va recórrer a aquestes noves demandes conjunturals Isabel L., que fins aleshores i des de feia anys netejava cases per hores. Puntualitza que el seu marit treballa (en la construcció), però la seva aportació personal era el complement perfecte, el que li permetia els «capricis» i viure més folgadament. De sobte, tot es va torçar: «Vaig haver de deixar les quatre cases que atenia pel confinament, i fins i tot després no vaig poder tornar-hi perquè hi havia gent gran en risc o ells mateixos eren metges» a primera línia. Després de poc temps d’inactivitat i veient el greu dèficit de mascaretes i protectors que hi havia, va treure la seva màquina de cosir, va devorar tutorials de Youtube i es va llançar a crear mascaretes i gorros sanitaris. «Primer per ‘hobby’», després com a font d’ingressos.

Durant uns mesos en va confeccionar centenars. Els distribuïa pel boca-orella i després a la merceria d’una coneguda. A cinc euros les mascaretes (amb espai per a filtre i doble capa) i 10 o 12 els dissenys per al cap. Aquesta demanda es va anar extingint a l’arribar la invasió de material d’un sol ús a tots els comerços, però encara les crea, cada vegada més perfeccionades, per a pròxims. La seva habitació sembla un taller i el seu talent amb l’agulla li ha permès mantenir ingressos, que des de fa molt poc torna a decantar cap a les tasques domèstiques a tres domicilis.

Per a Alba Moreno i Ana Costa, les dues treballadores a la recepció del restaurant de l’hotel Soho House i en erto des de l’inici de la crisi, va arribar un moment en què van veure que «calia guanyar-se les garrofes per altres vies». «Quan vaig veure que l’hotel no reobria a la tardor vaig imaginar que encara passaria temps i vaig decidir començar un projecte de pastisseria artesana», explica l’Alba. Amb només 22 anys, ja havia treballat en cuina a Londres i havia cursat un grau de pastisseria, així que va sumar forces amb l’Ana, de 26 i amb estudis de gestió d’hostaleria, que va aprofitar el confinament per millorar els seus recursos a les xarxes socials. Una tenia experiència en la captació de clients i l’altra un do en l’elaboració de pastissos que fusionaven sabors dolços i salats, trencant una mica la tradició local. Va sorgir així Salty Sin (pecat salat), en una aventura que integra l’elaboració casolana, la distribució i la incipient comptabilitat. El somni és compaginar, quan es pugui, la seva anterior ocupació al restaurant i la nova activitat, fins que tingui ales per ser rendible, confessen.

Relacions públiques que lidera caminades urbanes

De la trinxera hotelera surt també Ana Miquel, coneguda relacions públiques a l’Hotel Le Méridien, a la Rambla, on acumula 32 anys de currículum. L’aturada en sec va ser un mal tràngol, davant la seva sospita que la crisi sanitària seria llarga. Acostumada a una intensa vida social a la ciutat, a tantes hores a l’hotel i tanta hiperactivitat, quan va començar la desescalada va sortir disparada com un tap de cava a caminar, recorda. No va parar des del parc de Joan Miró fins al Fòrum i després d’aquesta catarsi d’energia va descobrir, gairebé per casualitat, les caminades organitzades per Vermutapp. La web convoca desenes d’activitats, però Miquel es va bolcar en els passejos a l’aire lliure, segurs, fins al punt de convertir-se en organitzadora de les rutes via Whatsapp, amb grups de persones de més de 55 anys que per prescripció facultativa necessiten caminar, però no ho farien soles. No cobra per la seva tasca, però té accés a altres activitats sense cost, relata, entregada al quilometratge diari. «La gent parla, s’alleuja, es troba millor, perd pes...», relata encantada. Tant els pot citar a Collserola com organitzar una ruta vespertina per recuperar mobles interessants llençats al carrer, que després es poden reciclar. «He canviat els talons per les vambes, la meva vida no té ara res a veure amb la d’abans», desgrana.

L’hostaleria, de retruc, també va deixar fora de joc Imma Borrego, reconeguda tastadora de cafès. Per a aquesta enginyera agrònoma, a les files d’una coneguda marca de cafès fa 20 anys, el tancament dels bars va suposar paralitzar el 99% del negoci de l’empresa. La seva professió és també la seva «passió», però en paral·lel, des del 2015 i després d’un viatge a l’Àfrica que la va portar a ser mare, somiava en un «projecte personal vinculat a la moda sostenible». De manera natural ella i la seva filla vestien sempre de «manera coordinada, que no igual», amb gran èxit espontani.

La pandèmia li va donar temps i serenitat per madurar el seu projecte Mum&mia (es pronuncia ‘mama mía’ i ve a compte perquè la seva filla es diu Mía) de roba amb tèxtils orgànics i bonics dissenys, en el que ofereix, més enllà de les peces personals, són ‘looks’ complets perquè mares i filles petites comparteixin estil. La sessió de fotos la va fer amb la seva pròpia filla i la marca es difon i ven des d’Instagram (mum.and.mia), mentre prepara amb il·lusió la seva web amb la nova temporada, que suma «marques socialment responsables» i hi afegeix algun disseny propi. Amb esforç, està decidida a mantenir el projecte viu malgrat haver recuperat ara part de la seva activitat en control de qualitat en la firma cafetera.

Buscar-se la vida en una ciutat sense turistes

En una ciutat amb l’hostaleria a la corda fluixa i sense rastre de viatgers, Aimad Brown va veure com la seva emergent companyia de serveis al turisme de luxe, 7evenstarservices, trontollava. Avesat en la gestió de llistes de convidats per als millors locals nocturns i en experiències vip, la tancada va cancel·lar tota la seva agenda, mentre que la posterior desescalada va mantenir el seu sector sota zero. Aquell febrer encara llogava helicòpters executius per als seus clients, però un any després l’empresa que va fundar amb un soci ha hagut de «tancar per fallida», a l’espera de «poder tornar amb el mateix concepte personalitzat», tot i que més enfocat en la gestió digital. Pel camí, ha aconseguit canalitzar el seu talent a les xarxes socials col·laborant en l’atenció al client i promoció de Becomstore, de telecomunicacions, telefonia i accessoris. Té clar que està en una fase de transició i si el panorama no millora a Barcelona es mudarà una temporada a Dubai a reprendre la seva vocació.

Notícies relacionades

La casuística és infinita només a la capital catalana. El Mario (nom fals), dirigia un ‘hostel’ fins a quedar en erto i sense prou recursos per mantenir la seva vivenda. No s’ho va pensar i va treure partit de les seves altres habilitats incorporant-se com a mà d’obra temporal a l’empresa de reformes que havia col·laborat amb el seu propi establiment, canviant el vestit per la granota. No li va importar tacar-se les mans, com a Sergio D., abans segon xef en un conegut restaurant asiàtic, i en aquests moments reconvertit en un hàbil muntador de mobles a domicili, disposat a jugar les cartes que reparteix aquesta estranya nova normalitat.