Entrevista Quo Vadis Barcelona

Ferran Busquets: «Dir que els sensesostre prefereixen viure al carrer és justificar que hi morin»

  • El director d’Arrels crida a dedicar més recursos per acabar amb el sensellarisme i remarca que és possible

  • No confia que els efectes de la crisi sanitària causada per la pandèmia facin millorar la societat

  • Adverteix que evitar la caiguda d’una persona estalviaria molts recursos i esforços necessaris per reflotar-la

Es llegeix en minuts

A Barcelona, hi ha 4.200 persona sense llar, més de 1.200 de les quals dormen al carrer. Aquesta setmana, dos homes van morir a la Barceloneta i la Ciutadella, respectivament, en plena onada de fred.

¿Oblidarem ràpidament el seu cas? Quan passi el fred s’oblidarà. A l’abril van assassinar tres persones al carrer i poca gent en parla. 

¿Com a societat ens hem acostumat que la gent dormi al carrer? Més que haver-nos-hi acostumat és que ja hi vam néixer acostumats. Hem de desaprendre que sigui normal que una persona dormi al carrer. Hi ha esperança: quan la Guàrdia Urbana va disparar un sensesostre molts veïns es van mobilitzar per ajudar-lo. Hi ha gent a qui li molesta els que estan al carrer. A la pobresa se la culpabilitza. Potser la gent se sent millor així: si la vida t’ha anat bé i a un altre malament, potser satisfà pensar que és mèrit teu, quan de vegades no existeix aquest mèrit. Una de les coses que més impacta és veure al carrer gent que té la teva edat. I penses que no és tan clar que si t’intercanviessis la vida amb aquesta persona a tu t’hauria sortit millor.

No acceptem que hi hagi infants dormint al carrer. Com que no acceptem que hi hagi nens, no n’hi ha. Si no acceptéssim que hi hagués adults, no n’hi hauria.

Els morts tenen 38 anys i 32 anys. Són molt joves. Molt joves. I això es deu al que diem fa molt: el carrer mata. L’edat mitjana de defunció a Barcelona és de 81 anys. La gent que atenem i que ha mort durant el 2020 tenia una edat mitjana de 61 anys. El pas pel carrer i la pobresa té un impacte molt alt. 

L’edat mitjana de defunció a Barcelona és de 81 anys. La gent que atenem i que ha mort durant el 2020 tenia una edat mitjana de 61 anys

A Barcelona hi ha hagut gent dormint al carrer amb governs de dretes, d’esquerres, més sensibles amb aquesta qüestió, menys sensibles. El cert és que hi ha hagut sensibilitat davant el problema i que fa poc que podem dir clarament que és un problema solucionable. Potser fa 10 anys semblava que no hi havia solució. Però hem vist casos de persones que han fet un gir espectacular a la seva vida, que semblava impossible.

¿És mentida que no puguem evitar que hi hagi gent dormint al carrer? És mentida. No és cert. Gairebé totes les persones que he conegut que dormien al carrer han acabat en algun allotjament, si no s’han mort pel camí. L’altra pregunta és si és molt car o no, que és el que potser preocupa molta gent. Si l’esforç té sentit. Nosaltres creiem que sí. Barcelona estava plena de cartells que deien «Welcome refugees». Ara no hi ha. No els veig. ¿Quan van desaparèixer? Quan van arribar els refugiats. Hi ha gent que no vol que ningú dormi al carrer, que no vol que hi hagi pobresa, però això té un cost. 

Ens hem acostumat a passar pel costat dels sensesostre. Només ens alarmen algunes situacions. Per exemple, no hi ha infants dormint al carrer, és una línia vermella. No hi ha nens. Acceptem que hi hagi adults dormint al carrer, no acceptem que hi hagi nens dormint al carrer. Com que no acceptem que hi hagi nens, no n’hi ha. Si no acceptéssim que hi hagués adults dormint al carrer, no n’hi hauria. No en tinc cap dubte.

Potser és una mica demagògic, però veus entitats que van molt collades per 5.000 euros i ens gastem 100.000 euros en un pessebre a la plaça de Sant Jaume

I a això es respon amb més diners. Potser és una mica demagògic, però veus entitats que van molt collades per 5.000 euros i ens gastem 100.000 euros en un pessebre a la plaça de Sant Jaume. No dic que no hàgim de fer-ho, que no s’hagi de pagar la cultura.  

¿La resposta és, per tant, incrementar la inversió pública? Crec que sí. Després hi ha gent al carrer sense papers i aquesta és una situació que cal resoldre.

Dir que els sensesostre prefereixen dormir al carrer gairebé fa tant mal com la mateixa mort d’aquestes persones. Aquesta frase també mata: és una frase que justifica la mort d’aquestes persones

Diu l’alcaldessa Colau que aquest és un punt clau per resoldre la situació, a més de l’accés a la vivenda. Hi estic d’acord. I és cert que altres municipis no fan el que han de fer, però la gent és al carrer de la teva ciutat i cal provar coses noves, si les que fas no funcionen. Tinc la sensació que no es fan coses noves. La nostra proposta de buscar espais petits no s’ha provat. Nosaltres ho hem provat però no tenim més força per provar-ho.

¿Quin és el model ideal? Molts pisos, un pis per persona, és clar, seria ideal, sens cap dubte. Nosaltres tenim pisos individuals i compartits. Hi ha que gent que necessita un pis individual perquè la seva situació ho necessita, gent que pot i que haurà de compartir pis, i gent que vol compartir-lo perquè no vol viure sola. Tenim 108 pisos. És del tot insuficient. Hi ha una frase que dec construir malament perquè hi ha gent que s’enfada quan la dic: si Arrels avui, amb un pressupost de quatre milions anuals, dona allotjament a 210 persones, amb una inversió d’uns dos milions per a l’allotjament, multiplicant per sis aquestes xifres es podria resoldre el problema del carrer.

¿El cost per persona quin és? Calculem que surt de mitjana entre 25 i 30 euros per persona i dia. En canvi, una plaça d’un alberg costa entre 60 i 70 euros al dia.

Aquests dies, molta gent semblava tranquil·litzar-se repetint que els sensesostre són gent que prefereix viure al carrer. Dir que els sensesostre prefereixen dormir al carrer és el que més mal fa. M’atreveixo a dir que gairebé fa tant mal com la mateixa mort d’aquestes persones. Perquè aquesta frase també mata: és una frase que justifica la mort d’aquestes persones. Si estàs al carrer, has aconseguit unes mantes, un racó, els teus cartrons, el teu matalàs, i et diuen que te’n vagis a l’altre punt de Barcelona, ves la Fira a veure si hi ha lloc i només podràs estar-hi dos o tres dies. Suposa tirar tot el que tens i d'aquí tres dies o una setmana, dues a tot estirar, he de tornar a començar de nou: buscar un lloc on dormir, cartrons. No té sentit. A més, en un espai en què hi ha molta gent... No és que sigui mala gent, imaginem ficar 20 persones de la feina de qualssevol a dormir junts una setmana en un lloc, del que et cau millor al que et cau pitjor. ¿No hi haurà problemes de convivència? 

¿Creu que els nens d’avui són i seran més sensibles sobre problemes com el de les persones sense llar? Crec que tindran més sensibilitat, però em preocupa que sigui gent que pengi cartells que diuen «Welcome refugees» només fins que arribin els refugiats. Perquè la gran pregunta no és si vols que s’acabi la pobresa. Tothom hi firmarà a favor. La pregunta és a què estàs disposat a renunciar perquè això es produeixi. 

Arrels rep roba, menjar. ¿Ens hem acostumat a donar un parell de litres de llet i quedar-nos tranquils? El model no m’agrada, però que algú proposi una alternativa. Hi ha gent a qui no li agrada el Banc d’Aliments, però que tampoc és capaç de donar 20 euros mensuals a la família del costat que té un problema. I no ho farà per por que se’ls gastin en no sé què. Llavors no critiquis el Banc d’Aliments. A Arrels rebem el 70% dels ingressos de més de 5.000 persones que fan aportacions. Més de dos milions i mig d’euros que la gent ens dona cada any. Podrien venir dels impostos. En el fons es canalitzen impostos de forma directa a una entitat, ja que les aportacions desgraven: dels primers 150 euros, un 80%.

¿És millor que la gent que dona menjar doni diners? Que la gent faci el que vulgui, el que li provi bé.

Tenim la imatge que el que dorm al carrer ha fracassat. És la mateixa sensació que puc tenir jo si em fan fora demà de la feina. Crec que el que passa és que socialment hem fracassat. De les entitats i l’administració, trobo molt a faltar que s’acompanyin les persones que estan a punt de caure. Hi som quan la gent ja ha caigut. Però la prevenció està abandonada. Si algú està a punt de caure, la societat s’estalviaria recursos i esforços recolzant aquesta persona perquè no caigui.

La prevenció està abandonada. Si algú està a punt de caure, la societat s’estalviaria recursos i esforços recolzant aquesta persona perquè no caigui

¿Quin és el perfil de la gent que dorm al carrer a Barcelona? Entre un 85% i un 90% són homes. És gent que fa que està al carrer, de mitjana, tres anys i cinc mesos. Però un 10% fa més de 10 anys que hi és i un 30%, entre sis mesos i dos anys. A partir dels sis mesos al carrer, la persona empitjora molt: el seu deteriorament s’incrementa i se sent molt pitjor. L’edat mitjana és de 41 anys: cada vegada és gent més jove. El 26% té la nacionalitat espanyola, un 40% és de països de la UE i un altre 40%, extracomunitari. Cada any moren unes 20 persones al carrer. Perquè una de les coses que sorprèn és la velocitat de la mort. Gent que un dia passa per aquí i l’endemà està morta. 

Notícies relacionades

¿Temen que les xifres de sensesostre es disparin per la pandèmia? No ho sabem. Els indicadors de Càritas, Creu Roja i l’ajuntament diuen que la situació està empitjorant molt. De la bossa de gent amb problemes, molta acabarà al carrer.

¿Creu en el discurs que la crisi sanitària ens farà millors? No, no ho crec. Ho dic amb tristesa.