Entrevista Quo vadis BCN

Marina Garcés: «La font principal de violència és la violència immobiliària»

  • La filòsofa, pregonera de la Mercè el 2017, veu esgotada la marca Barcelona i crida a canviar de rumb

  • Creu que no s’ha de fer una ciutat nova, sinó apostar per la que ja existeix, la dels barris

  • Afirma que no canviarà res si no canvia l’accés a la vivenda, si no es prenen decisions més radicals

Barcelona    21 12 2020     Barcelona  Entrevista a la filosofa Marina Garces    Fotografia de Jordi Cotrina

Barcelona 21 12 2020 Barcelona Entrevista a la filosofa Marina Garces Fotografia de Jordi Cotrina / JORDI COTRINA

Es llegeix en minuts

Vostè va dir en el seu pregó de la marca Barcelona: «Ni ens fa millors ni ens representa». Ara la marca està en crisi i la sensació és que estem intentant recuperar-la. És una marca grisa, devaluada. Ja que la marca ha caigut, o almenys s’ha devaluat molt, en lloc de reposicionar-la al mercat, anem més enllà d’aquest imaginari que s’ha demostrat tan fràgil. El mercat és volàtil. ¿Volem tornar a un mercat volàtil?

¿Com fem una ciutat nova i no ens limitem a esperar que tornin els turistes? No fa falta fer una ciutat nova, queda molta ciutat, molta gent que viu a Barcelona. La qüestió no és com planifiquem des de zero, com si haguéssim arrasat la ciutat antiga. ¿Per què no fem al revés? Mirem el que hi ha en aquest cadàver de la ciutat marca i turística. Partim del que hi ha i no intentem salvar la misèria del que queda.

Mirem el que hi ha en aquest cadàver de la ciutat marca i turística. Partim del que hi ha i no intentem salvar la misèria del que queda

¿Quina vida és aquesta que fins ara hem deixat en segon pla? Aquests caps de setmana que hem estat confinats a la ciutat però no a casa: vas per qualsevol barri i estan molt plens. La Ciutat Vella i la Rambla que hem fotografiat buides, la ciutat tancada, no és la resta de Barcelona. Si recorres barris, i no s’ha d’anar gaire lluny, són plens de gent. Hi ha molta gent, molt coneixement, moltes idees, moltes ganes. Si aquests elements no poden ser la base per a una ciutat no sé què és una ciutat. No se m’ocorre cap altra idea que partir d’aquí.

El discurs que la millor política social és generar ocupació es manté. Em sorprèn que tornem a aquests discursos quan fa molt que, a Barcelona i a nivell global i d’evolució del capitalisme, la relació entre vida i treball, a través del salari, de la renda, està en qüestió: no hi ha treball per a tanta renda. La pregunta de què significa una renda per viure, amb els recursos bàsics i fonamentals coberts, es planteja des de l’economia, els moviments socials i ara des de Silicon Valley. Que continuem pensant que Barcelona ha de generar prou llocs de treball per als barcelonins és un plantejament molt pobre i perdedor: Barcelona mai generarà prou llocs de treball per als barcelonins. El que ha de generar és prou renda col·lectiva perquè els que viuen a Barcelona de manera estable o temporal puguin viure.

Poder anar-se’n de Barcelona és avui una nova forma de privilegi. El privilegi màxim és poder quedar-s’hi si un vol.

¿És moment d’apostar per una renda bàsica? Crec que sí. És un moment clau. La pandèmia ens ha obligat a fer-nos la pregunta de què és essencial. Hem vist que hi ha coses essencials, ho sabíem però no ho volíem veure. Entre les condicions essencials per a la vida avui hi ha un accés a una renda bàsica que no sigui en mans d’un mercat laboral i econòmic que no té cap condició d’estabilitat. En la idea de renda inclouria tot el col·lectiu, no només una assignació econòmica, que ens manté en un plantejament molt individualista: ja no és el salari que ens dona el patró, és el salari que ens dona l’Estat. Molta riquesa ens arriba per viure en determinades condicions col·lectives. Un espai públic no contaminat: si puc respirar l’aire de Barcelona, això és renda. Seria un gir cap a un projecte col·lectiu que no és el d’una empresa.

Els preus de la vivenda són un fre contundent per a aquesta via ara mateix. Qualsevol cosa que ens plantegem a Barcelona i a qualsevol ciutat del nostre entorn demanda tocar el tema de la vivenda, amb decisions més radicals. Mentre continuem posant atenuants al mercat immobiliari, tot continuarà supeditat a aquesta violència: la violència immobiliària és la font principal de violència de la nostra societat en aquests moments. És la que sustenta la resta de violències, les econòmiques, familiars, socials, de segregació. Ara m’he ocupat de temes d’educació: l’escola segregadora, com no ho ha de ser quan vivim en ciutats absolutament segregades urbanísticament, on no pots viure a tres carrers del lloguer que pots malpagar, per la qual cosa no aniràs a l’escola del barri del costat. Vivim en franges econòmiques clarament delimitades, carrer a carrer. L’escola també és segregadora: aniràs a l’escola del barri on pots pagar el lloguer. Ja pots fer política de no segregació en l’escola: si no toques l’accés a la vivenda, tens una ciutat segregada i per tant una escola segregadora.

La violència immobiliària sustenta la resta de violències econòmiques, familiars, socials, de segregació

¿Per què a Barcelona, governi qui governi, hi ha sempre més de mil persones dormint al carrer i la xifra continua pujant? No és que no es pugui canviar. És que fins i tot la Barcelona que creu en el seu èxit, que no soc jo, no l’hi hauria de permetre. Dit en el llenguatge que no m’agrada, no costa tants diners resoldre la situació de mil persones al carrer. No hi ha dret. I si no hi ha dret però passa, podem preguntar quines són les responsabilitats. Tornem al mercat immobiliari i la seva arrogància, violència i impunitat. Poder anar-se’n de Barcelona és avui una nova forma de privilegi. El privilegi màxim és poder quedar-se si un vol. Després venen els que se’n poden anar si volen. Finalment, hi ha els que no se’n poden anar, vulguin o no, que crec que són la major part de Barcelona. Uns dels que no se’n poden anar ni volent són els que viuen al carrer.

Una de les coses bones de la pandèmia és que ens ha fet despertar ràpidament de la utopia del teletreball

¿El teletreball ha alimentat l’asfíxia social, laboral? Una de les coses bones de la pandèmia és que ens ha fet despertar ràpidament de la utopia del teletreball. Que bé, a casa, en pijama. Hem tingut una dosi tan intensa i ràpidament la medicina s’ha convertit en un verí. Té un cost material, afectiu, la soledat. Sensació d’aïllament.

¿Com casar la situació de la gent que ve de fora de Barcelona amb el pla per limitar el cotxe a la ciutat? Amb una ciutat amb un altre model de mobilitat. No podem fer un Londres II: una ciutat sense cotxes per a rics. Que és el que pot acabar sent molt del capitalisme verd: una ecologia per a rics, centres de ciutat descontaminats als quals només arriben els rics, amb perifèries contaminades i barates. És un perill que s’ha tenir molt en compte. ¿Volem ciutats verdes i socialment justes o ciutats verdes per als quatre que les vulguin pagar? Barcelona no ha de caure en aquest error. ¿Què vol dir que no entrin els cotxes a Barcelona? El del treballador que ve cada dia amb la furgoneta a fer reparacions. Significa pàrquings públics, transport gratuït i una ciutat transitable per tothom.

Et pot interesar

No podem fer una ciutat sense cotxes per a rics; centres de ciutat descontaminats als quals només arriben els rics, amb perifèries contaminades i barates

¿Li sembla bé l’extensió del model de les superilles? Sí, si no és només que no entrin cotxes, sinó també ocupar-nos que el mecànic i la cuidadora de gent gran puguin venir a treballar en condicions. Llavors perfecte. Si l’Eixample acaba sent el nostre jardinet, s’ha d’anar amb compte. 

Temes:

Coronavirus