Barcelones

Desencisada amb Barcelona

Rocío Coronel, veïna de Nou Barris, deixa la capital catalana després de tres dècades i amb l'anhel de retrobar la seva essència a un poble

Desencisada amb Barcelona
Es llegeix en minuts

Manuel Arenas

«Tot i que em fa mal, me’n vaig de Barcelona». Amb aquest títol es va fer viral la carta que va enviar Rocío Coronel (Barcelona, 1989) a aquest diari, en què feia explícit un desencant, un estranyament que molts altres barcelonins expressen sobre la seva ciutat diàriament. Alguns se’n van per força. Ella ho fa de manera voluntària.

-Després de 31 anys, ¿per què decideix anar-se’n ara de Barcelona?

-Perquè abans deia a tothom que soc de Barcelona, però últimament em fa fins i tot vergonya.

Respon aquesta veïna del Turó de la Peira (Nou Barris) que ha decidit abandonar la gran ciutat abans que finalitzi el 2020 després de tota una vida, més de tres dècades, aquí. Fa les maletes no perquè s’hagi desenamorat de Barcelona, sinó perquè ha germinat al seu cap la idea que és Barcelona la que ja no sent res per ella.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Per això s’ha proposat buscar Barcelona fora de Barcelona; trobar l’«essència de poble» que considera que els barris de la capital han perdut –«ara viu a una ciutat enorme, i mai havia tingut aquesta sensació: la Barcelona de pobles, mitjançant inseguretat, ha mort»– a l’interior català, concretament a Sant Vicenç de Castellet, poble que replica la mesura del seu barri ideal, uns 10.000 habitants.

Tot i que el desig de tenir un fill amb la seva parella ha precipitat la seva «fugida», la decisió ve de dos anys enrere. Ha sigut, explica, una cosa progressiva; una concatenació de causes –no econòmiques, ja que cobra «el doble» que fa tres anys– que l’han portat a preguntar-se «¿què ha passat?». «Han fet una ciutat a mida de la gent que la visita, però s’han oblidat de la gent que la viu».

Massificació turística, transport públic i ocupació

Preguntada per quins àmbits l’han allunyada d’una Barcelona on sentir-se a gust, Coronel en cita tres: la massificació turística –«de sobte et sents un estranger a casa teva, no tens veïns: són turistes que munten saraus perquè demà se n’aniran»; la qualitat del transport públic –«soc anticontaminació, però amb metro tinc 50 minuts fins a la feina, i amb moto, 20»; i l’ocupació. 

Sobre aquest últim fenomen, puntualitza: «No soc d’aquesta mentalitat, més aviat al contrari: perquè el banc tingui el pis buit, que s’hi fiquin ells... Però n’hi ha tres a la meva escala i alguns són l’hòstia: festes, sorolls, impagaments, brutícia i molta tensió». «I no m’avergonyeix dir que vaig votar Ada Colau», afegeix emfatitzant el seu dilema ideològic.

La Covid no és un dels motius de la seva marxa, però sí que ha precipitat la decisió. «Ens va entrar la pressa quan el Sant Joan passat vam veure alguns moments de ciutat sense llei: festes, descontrol, caos, escombraries pels carrers... Molt innecessari».

Tornar a la infància

–¿Amb quin bon record de Barcelona es queda?

-Amb la meva infància: amb aixecar-me un cap de setmana primerenc i anar a comprar xurros amb el meu pare.

Et pot interesar

-¿Hi podria tornar?

-Molt hauria de canviar, tot i que no em podré oblidar d’aquesta ciutat mai: la meva parella i jo treballem aquí, els meus pares viuen aquí i part del que cosa soc és culpa de Barcelona.