Indignació (i indigestió) als milers de bars i restaurants condemnats a abaixar la persiana

La tercera conseqüència directa del pla de xoc és ambivalent. Amb el tancament de la restauració s’esborra també una part de l’anhelada normalitat: la bona taula, el terrasseig entre amics, els àpats familiars, la canya al sortir de treballar..., tot i que ara fos amb filtres. I és just aquest espai d’interacció relaxada el que les autoritats consideren com a marc propici al contagi de la Covid-19 i que han decidit eliminar en sec almenys mig mes.  

El cop arriba a tots els nivells del negoci hoteler. Des de baix, Teresa Cecilia Paveros, al capdavant del bar Caupolicán, a la Barceloneta, es va passar «hores plorant» per encaixar un tancament que polvoritza els còctels i les tapes d’arrel xilena que despatxa des de fa sis anys amb gran esforç aritmètic. «No puc fer mojitos per endur, però cuinaré per endur tot el que pugui per sortir-nos-en».

«No som un focus de contagis»

Fins a dalt, en volum, empresaris com Aladino Fernández (Grupo El Reloj) mastega impotència per haver de tancar una trentena d’establiments a Barcelona (del Sandor a Els Tres Tombs). «Es queden sense feina més de 200 empleats i sense un sol cas de Covid des de juny, cosa que demostra que els restaurants no són un focus», clama. «Fora, la gent s’ajuntarà a casa i sense control de distàncies ni mascaretes», afegeix, convençut que el que tocava era un confinament selectiu. Per no parlar dels més de 3.000 euros de gènere per local que engreixaran les seves pèrdues.

Entre els empresaris amb més quilometratge, Javier de las Muelas (Dry Martini, Casa Fernández, Montesquieu, a la ciutat) no hi donava crèdit: «Han canalitzat les culpes al sector que més mesures ha incorporat i millor podia controlar l’activitat social. Però les concentracions són als carrers, el transport públic o els col·legis majors, sense control», exemplifica, amb el pes d’enviar 65 treballadors a casa. «Això és tan gros que espero una reacció de veritat, i que arribin ajuts econòmics». Aquesta sensació de tocar fons i reaccionar la comparteix Iván Pomés, des de Flash Flash, demanant un pla de rescat urgent davant l’alternativa d’«una mort lenta obrint amb aforaments mínims i demanant a la gent que es quedi a casa». Súmmum de la llei de Murphy, la família acabava d’obrir un tercer local, Croma, que ara torna el seu equip a la casella de sortida. 

Al carismàtic Bar Mut, Quim Díaz, empatxat de disgustos, s’afegeix a la perplexitat. «¡No deixen ni les terrasses! No veuen que això és un motor de la ciutat i estan fent una animalada». «El meu equip està destrossat i si això dura em pregunto quants podrem tornar a obrir. No ens matarà el virus sinó la gana, perquè el sector cada dia està més endeutat».

Plans frustrats

Notícies relacionades

Així funcionen els ajuts per a empreses i autònoms afectats per les noves restriccions a Catalunya

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimecres de nervis en establiments de tot Catalunya, sublimats en l’epicentre barceloní, on a més de desmuntar equips de cambrers, cuiners o netejadors s’havia d’intentar desfer milers de comandes de matèria primera que desequilibraran altres tants proveïdors, sobretot de producte selecte, apuntava Albert Raurich, geni i figura a Dos Palillos i Dos Pebrots. El primer havia de reobrir en una setmana. «Ja estaven els menús, l’equip preparat. És un drama», resumeix, perquè cada mes de tancament s’evaporen més de 8.000 euros, entre costos de lloguer, magatzem o taller creatiu. A Dos Pebrots aguantava sense barra i amb «sacrificis» i un estricte compliment de la normativa sanitària que se’n va en orris «amb el missatge de la Generalitat que l’hostaleria és la culpable dels contagis», opina. «Ens tanquen sense coneixement del sector». Per contra, recepta més recursos per a inspeccions i multes en tots els àmbits.

En la tropa de resilients, el xef Fran Heras assumeix que, després de l’experiència del salt sense paracaigudes del març passat, no pensa allunyar-se dels fogons ni un instant, per posar a tota brida el seu Llamber i a El Chigre 1769 amb ‘take away’ (el primer) i ‘delivery’ sense treva. «No enviaré a casa el personal que no estava en erto», deia amb determinació. «El sector ha complert, hem après, hem pagat formacions de protocol de seguretat... perquè ara ens criminalitzin». «Cal alçar la veu i sortir al carrer, sense rendir-se».  També presenta armes Mercè Casademunt, ‘alma mater’ de la històrica Granja Viader. «Mai havia treballat tant com aquests mesos, gairebé sense personal, i ens tanquen quan anava a ampliar els horaris». Dona marge a la supervivència fins a Nadal. «Jo seguiré al taulell per a qui es vulgui emportar el suís a casa», sentencia.